LLIÇONS SOBRE IGUALTAT NI UNA

Vam començar les sessions ordinàries dels plens del Congrés dels Diputats el dimarts 13 de maig. Vam tenir ocasió de discutir dues iniciatives parlamentàries i vaig tenir la satisfacció d’intervenir en aquella presentada pel PP sobre la suposada desigualtat que existeix en el nostre país, posant un especial èmfasi en l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials a Espanya. És a dir, el tema de sempre. Però la cosa va ser més recargolada, en tant que afegien en el seu discurs una defensa exacerbada del principi d’igualtat, curiosament en la seva definició més uniformadora, confonent a més el dret d’igualtat de les persones amb el dret d’igualtat aplicat als territoris.

És una llàstima que la nova legislatura no hagi començat amb bon peu i per contra continuem discutint els mateixos temes absurds amb els que vam acabar l’anterior. És una llàstima que el PP hagi involucionat en les seves posicions des del consens de la transició on vam reconèixer l’Estat Autonòmic a la Constitució fins avui, on plantegen proposicions no de llei que directament són inconstitucionals, són una esmena a la totalitat a l'Espanya de les autonomies i prescindeixen totalment de la jurisprudència constitucional.

Us convido a llegir la intervenció que vaig fer al Ple clicant aquí.

Intervención ante el Pleno, sobre medidas para garantizar el principio de igualdad

“Señorías, en primer lugar, quiero decir que me gustaría que recordáramos todos sobre qué tema presentó el principal partido de la oposición su primera proposición no de ley en esta nueva legislatura.

Quiero hablar, como siempre he hecho, desde la sinceridad y desde la honestidad política e intelectual y, por eso, pido ser escuchada desde la misma posición. Todas las comunidades autónomas con lengua propia tienen una regulación de las mismas, y así lo establece el artículo 3.2 de la Constitución. La sentencia del Tribunal Constitucional 82/86 es diáfana en su redacción cuando en el fundamento jurídico quinto dice: "La instauración por el artículo 3.2 de la Constitución de la cooficialidad de las respectivas lenguas españolas en determinadas comunidades autónomas tiene consecuencias para todos los poderes públicos en dichas comunidades y, en primer término, el derecho de los ciudadanos a usar cualquiera de las dos lenguas ante cualquier administración en la comunidad respectiva con plena eficacia jurídica. Puede esta, pues, enunciar este derecho y junto a él el consiguiente deber de todos los poderes públicos -estatales, autonómicos y locales- radicados en la comunidad de adaptarse a la situación de bilingüismo constitucionalmente prevista y estatutariamente establecida." De lo que estamos hablando es de la igualdad de los ciudadanos y de la libertad que estos tienen de dirigirse a sus administraciones en cualquiera de las lenguas oficiales, no de los funcionarios que son, al fin y al cabo, servidores públicos.

Por referirme al caso que ha suscitado mayor controversia, también quiero hacer referencia al sistema educativo de Cataluña. El marco legislativo de la política lingüística que nace en Cataluña con la Ley 7/83 contempla el catalán como la lengua vehicular en el sistema educativo, al mismo tiempo que se garantiza que todos los niños y niñas de Cataluña puedan utilizar normal y correctamente el catalán y el castellano al final de sus estudios obligatorios. Esta ley fue aprobada por unanimidad cuando el consenso sobre el sistema autonómico existía. Los socialistas defendimos este modelo, que finalmente votamos todos, por ser un modelo de cohesión social y no de segregación, que garantiza la igualdad de todos los ciudadanos, elimina los ciudadanos de primera y de segunda y hace, por tanto, más libres a las personas que viven en Cataluña. Llevamos veinticinco años con este modelo y es un ejemplo admirado por el bilingüismo real que ha conseguido. ¿Qué bilingüismo equilibrado e integrador defienden ustedes? ¿El que se da en Euskadi, por ejemplo? Lean, en este sentido, el programa del PSE para las próximas elecciones.Eso es bilingüismo integrador. (Aplausos.) Conocer dos lenguas oficiales hace que seamos más libres, porque nuestro futuro laboral, las relaciones interpersonales, el nivel de formación y capacitación al que habremos llegado serán mejores. Este modelo permite tener una mayor integración y una mayor garantía de igualdad de oportunidades.

En realidad, esta proposición no de ley es un cuestionamiento del sistema autonómico, es un cuestionamiento del principio de autonomía de las comunidades autónomas otorgado por la Constitución española. Para hacer este cuestionamiento, además, mezclan un concepto de igualdad mal entendido, un concepto de igualdad que se debe aplicar a las personas, no a las comunidades autónomas. Se lo dice muy bien dicho la sentencia del Constitucional 37/87 en su fundamento jurídico décimo, que aquí reproduzco: El principio constitucional de igualdad no impone que todas las comunidades autónomas ostenten las mismas competencias, ni menos aún que tengan que ejercerlas de una manera o con un contenido y unos resultados idénticos o semejantes. La autonomía significa precisamente la capacidad de cada nacionalidad o región para decidir cuándo y cómo ejercer sus propias competencias en el marco de la Constitución y del Estatuto. Así, el principio de igualdad incide en el despliegue del principio de autonomía, pero no puede desvirtuarlo, no puede confundirse, por tanto, con un principio de uniformidad.

El principio de igualdad que ustedes defienden con esta iniciativa va simple y llanamente contra la Constitución, contra el sistema autonómico y contra la jurisprudencia constitucional. Es un principio homogeneizador e igualitarista. Vaya, que parece que acaban de descubrir el principio de igualdad y toman el concepto del marxismo leninismo. Les falta una cierta evolución, como hemos hecho los partidos socialdemócratas europeos, para llegar a un concepto moderno de igualdad. (Aplausos.) Ojalá destinaran al menos la mitad de estas energías para garantizar la igualdad de verdad de las personas cuando y donde gobiernan.

El sistema autonómico implica diversidad, diferencias por elementos objetivos, como es el hecho de que exista una lengua cooficial o por el hecho de ejercer la autonomía por los distintos gobiernos, decidiendo invertir más dinero en un ámbito o en otro. Señorías, el Estado autonómico no genera desigualdad per se; permite la diferencia porque la diversidad es implícita a la autonomía y de las potenciales desigualdades que un gobierno autonómico pueda crear se ocupa este Gobierno, el Gobierno Socialista. En España hay un suelo común de prestaciones que vela por la igualdad. El Partido Socialista ha sido quien se ha ocupado de ello, ha potenciado desde todos sus gobiernos políticas vertebradoras de la igualdad de los ciudadanos: universalización de la educación y la sanidad pública, y muy especialmente durante la última legislatura en dependencia, emergencias, vivienda, subida de pensiones, del salario mínimo interprofesional, ampliación de becas y protección, en definitiva, de los más necesitados. Esas son políticas de igualdad y de ellas nos hemos ocupado los socialistas.

¿De qué igualdad nos están hablando, de la que practican algunas comunidades autónomas gobernadas por ustedes no aplicando la Ley de la Dependencia, privatizando los servicios públicos, por ejemplo, en Madrid con la asistencia sanitaria (Aplausos.), la privatización de la educación o la regulación sui géneris de las guarderías? ¿Esta es la igualdad que ustedes defienden? Esto sí que es desigualdad y no la adquisición de conocimiento de otra lengua. ¿O es que las lenguas de España van a ser las únicas que teniendo la oportunidad de aprenderlas decidimos no hacerlo?

¿Saben lo que es igualdad? Igualdad es vertebración social, es disminución de las diferencias entre los ciudadanos, es que ofrezcamos a nuestros hijos un futuro en igualdad de condiciones, es que el conocimiento de las lenguas de la sociedad donde vamos a vivir nos permita acceder a los mismos puestos de trabajo a todos y tener así las mismas oportunidades de futuro. No se preocupen, la igualdad social, la igualdad de oportunidades, la protección de los desfavorecidos la garantizamos, y lo seguiremos haciendo nosotros, porque ese sí que es un principio de nuestra justificación política. ¿Saben lo que pienso? Que hace mucho abandonaron el concepto de libertad y nunca han entendido lo que es la defensa de la igualdad. No teman, los dos valores fundamentales de nuestro ordenamiento jurídico estarán garantizados por este Gobierno y por este grupo parlamentario.”

DEL TRACTAT CONSTITUCIONAL AL DE LISBOA

(Aquest article el vaig escriure conjuntament amb en Fèlix Larrosa, diputat per Lleida)

Els que vam defensar amb entusiasme el Tractat Constitucional érem conscients que malgrat imperfecte era el resultat d’un acord entre tots els Estats membres de la Unió Europea i, per tant, fruit dels equilibris i els interessos de diferents posicionaments. Era, amb claredat, un avenç cap a una Europa més forta i més cohesionada. Era el millor acord possible.
Tanmateix, el Tractat de Lisboa també és un avenç cap a una Europa política i una Europa social respecte el Tractat de Niça avui en vigor. Així, la valoració ha de ser i és positiva.
No ens volem estar, però, de fer una petita reflexió i és que aquells que recolzaven el sí de forma majoritària al text constitucional eren europeistes i aquells que recolzaven el no de forma majoritària eren euroescèptics; aquells que recolzaven el sí eren federalistes i els que recolzaven el no eren nacionalistes; els que recolzaven el sí eren progressistes i els que recolzaven el no eren conservadors. La contundència d’aquestes paraules hagués pogut sobtar fa un any, ara, coneixent el nou text del Tractat de Lisboa, és a dir, el text que ha sorgit després dels nos holandès i francès, ho podem fer sense complexes. Quins són els canvis introduïts? Eliminació de tota reminiscència constitucional, eliminació dels símbols europeus (himne, bandera...), canvi del nom del Ministre d’Exteriors per Alt representant, manteniment de la terminologia normativa en directives i reglaments en comptes de lleis i lleis marc o excloure el reconeixement explícit de la primacia del dret comunitari són alguns exemples. Fins a cert punt, un triomf dels euroescèptics, els nacionalistes i els conservadors, això és el que els nos a la Constitució europea ens han portat. Com deia l’altre dia Javier Valenzuela, periodista de El País “ens han tret la poesia i ens han deixat la burocràcia”.
Dit això, els i les socialistes, no ens resignem, seguim creient que malgrat les diferents visions que hi ha, hem de ser capaços d’avançar en la construcció d’una nova Europa sota un model federal, així, el factor clau de l’èxit consistirà en aprofundir en els valors que representa més que en els corses propis de les administracions i institucions que els han de gestionar.
Hem de repensar el missatge, hem d’incentivar el sentiment comú de pertinença, hem de posar en valor el que ens apropa més que el que ens separa. Europa ha de seguir essent aquell espai de justícia, aquell espai de respecte als drets i de promoció de les llibertats.
Volem doncs una Europa per i de les persones, volem construir una Europa que amb el coneixement, la promoció del talent i la innovació, equipari drets i benestar.
En definitiva, volem una Europa cohesionada socialment, integradora i avançada que sigui un referent per tots aquells homes i dones que hi vivim. La voluntat ciutadana de construcció europea serà la poesia d’aquest projecte i per això tots hi estem implicats i tots en som responsables.

Article publicat als diaris de La Mañana i Bondía

I DESPRÉS DE LA CRISPACIÓ QUÈ?

OLI EN UN LLUM

El partit socialista ha guanyat les eleccions generals del 9 de març. Amb 169 diputats serem el grup parlamentari majoritari que donarà suport al proper govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero. Hem millorat en 5 escons els resultats de 2004 (de 164 a 169) mantenint la diferència amb el Partit Popular, la qual cosa vol dir que ells també han millorat els resultats (de 148 han passat a 154 escons).

Tothom ho va repetint, és el moment de gaudir de l’èxit, i ho fem, però hi ha una estranya contenció que no sé ben bé a què respon i cap de les possibles hipòtesis em satisfà del tot: a l’atemptat d’ETA l’últim dia de campanya? a la davallada d’ERC veient en conseqüència en perill el govern de Catalunya? al pes de tornar a governar a tot arreu: a l’Estat, a la Generalitat i a gran part dels Ajuntaments? a la responsabilitat d’haver tret una majoria absoluta a Catalunya? O potser és que la resposta és una mica més complexa. Tot plegat, segurament, és massa precipitat i caldrà una mica de decantació en la reflexió si volem encertar en el diagnòstic.

Permeteu-me, però, que avanci algun element que des del meu punt de vista pot ser important: la contenció de l’èxit es dóna perquè sabem que els resultats globals tampoc no han estat per tirar coets. La majoria absoluta a Catalunya sí, però pensem en com s’han plasmat en el mapa de l’Estat les pujades i baixades dels dos partits majoritaris, això que en Carles Castro analitza tan bé en els seus articles: Catalunya, País Basc, Aragó, Balears, Andalusia, Canàries.... i per una altra banda Madrid, Comunitat Valenciana, Múrcia, les dues Castelles i fins i tot Extremadura. Deixeu-m’ho aquí, ni sóc fina analista de resultats electorals, ni tenim el temps com per fer-ho en condicions. Això sí, és clar que cal pensar-hi.

Catalunya ha guanyat 4 escons respecte el 2004. Ha aconseguit millorar l’immillorable, uns resultats que havien estat molt bons ara han esdevingut excel·lents. Els catalans saben que el futur de Catalunya passa per Espanya i han decidit fer-ho majoritàriament a través del Partit dels Socialistes de Catalunya. No patiu, l’èxit no se’ns pujarà al cap. Ha estat un vot contundent a favor de l’estabilitat i del progrés i dels grans compromisos presos pel futur de Catalunya: desplegament de l’Estatut i nou sistema de finançament més just i més transparent. Ha estat un vot que aposta per a la convivència. No és que tots els ciutadans pensin que no hi hagut errors o que s’ha fet tot perfecte, però els dos valors essencials de la democràcia: la confiança i la convivència, sí que eren representats de forma diàfana pel Partit dels Socialistes de Catalunya, que aposta per la participació efectiva de les Comunitats Autònomes en la definició de les polítiques de l’Estat.

Ha estat un vot també que mostra la reacció de la ciutadania de Catalunya front la tensió d’un Partit Popular que ha usat sense sentit del límit el nom de Catalunya. La reacció front a la crispació que ha fet referència al conflicte territorial, a la campanya contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la recollida de signatures per tota Espanya contra el text estatutari, els anuncis a la ràdio d’Andalusia pagats pel Sr. Arenas, el presentar un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional, el fet d’acusar-nos d’insolidaris, el fer batalla contra la llengua catalana, el parlar de persecució i marginació del castellà a Catalunya, el Sr. Pizarro dient que “antes alemana que catalana” i acusant l’empresariat gironí de viure del “cuentu”, o el cridar al boicot dels productes catalans, ha donat el resultat que ha donat: debilitament, si cabia, del Partit Popular amb vint mil vots menys a casa nostra, un milió de vots més pel PSC que pel PP i el vot al partit que donava garanties a la continuïtat d’un govern socialista amb un concepte d’Espanya on tots hi cabem. El socialisme català és el partit que millor pot mostrar que el desenvolupament i l’aprofundiment autonòmic és possible sense confrontació.

Ha estat, però, el mateix a la resta d’Espanya?

El problema de les estratègies extremes és que els resultats electorals que poden oferir són incerts, però les conseqüències per a la convivència a més d’incertes són fulminants, ja que enervar masses, despertar odis, destruir, confrontar, és molt més senzill que després aplacar, fer pedagogia, donar explicacions, aplicar la racionalitat i aconseguir l’admiració, el sentiment d’orgull i, sobretot, el respecte.

Pensem en el tractament del català. Situar al bell mig de l’arena política un tema que no és tema fent veure que a més és un problema no ha costat gaire: n’hi hagut prou amb uns quants titulars de El Mundo, unes sessions matutines de la Cope i un grapat d’iniciatives parlamentàries incendiàries perquè tota Espanya pensi que ser destinats a Catalunya o que els seus fills hagin d’educar-se a una escola catalana sigui el pitjor que els pot passar a la vida. Creieu-me, he tingut algunes converses reveladores i esgarrifoses al respecte.

Per què molesta tant a gent que segurament mai no anirà a viure a Catalunya i que la seva afectació és zero, que la llengua vehicular en el sistema d’ensenyament a Catalunya sigui el català? Per què ara és un problema quan aquesta política lingüística la va establir la llei de 1983, votada, per cert, per totes les forces polítiques del moment? L’únic consol és que quan et passes en un sopar quaranta minuts explicant a què respon aquesta política, el que ha suposat per a la cohesió de la societat catalana, la garantia d’igualtat d’oportunitats que ofereix, evitar caure en la creació de ciutadans de primera i de segona, l’enriquiment en el coneixement que sempre aporta estudiar una altra llengua, les virtuts del bilingüisme en definitiva, majoritàriament queden convençuts. Això sí, calen 40 minuts sense interrupcions i interlocutors amb ganes d’entendre i d’escoltar... és a dir, tota una conjuntura massa complicada front la demagògia practicada per l’altre banda, que només necessita dues frases per desqualificar el sistema.

L’esforç per combatre aquest escenari artificialment creat serà responsabilitat de tots: del govern, en primer lloc; que continuarà treballant, aprofundint en allò que s’ha fet bé i corregint els errors, tal com va dir el President del govern la nit electoral. Però també l’oposició haurà de deixar de pensar en termes de rendibilitat electoral, encara que només sigui a la llum dels resultats d’aquests comicis.

Alguns dirigents del Partit Popular bromegen amb la necessitat de la independència de Catalunya per poder governar per fi Espanya. Doncs no, no volem marxar d’Espanya perquè en som part. La solució no passa per aquí, passa perquè ells revisin el concepte d’Espanya que ens han intentat imposar, amb el qual es deixen fora la meitat dels ciutadans. La sobirania és la resposta fàcil que també Esquerra Republicana de Catalunya aporta al debat territorial i que ara sembla, tanmateix, la gran temptació de Convergència i Unió.

Aquesta resposta correspon només a un sentiment d’impotència o a la mandra d’endinsar-se en la proposta de fons, la proposta a llarg termini, la proposta de solució definitiva, la proposta vertebradora de la diferència, de la riquesa: el federalisme, l’únic projecte viable per Espanya.

El federalisme ha mostrat que pot guanyar la batalla al nacionalisme, als dos nacionalismes. L’aposta ciutadana ha estat la de la convivència i l’enteniment: la de la lleialtat institucional, la de les complicitats sinceres, la de la responsabilitat en l’exercici de càrrecs públics. El pacte lleial entre tots és la pedra angular del Federalisme, el nostre projecte. Perquè pensem que la convivència en la diferència és possible, perquè no tenim una mentalitat excloent. La nostra proposta era clara i els fets l’avalaven: ens preocupem i ens ocupem de la part, però també del tot. La fortalesa d’aquesta via és que no necessitem negar la realitat de l’altre per defensar la nostra pròpia realitat. La fortalesa i la credibilitat del PSC és que ens estimem Espanya per què ens sentim Espanya i perquè volem contribuir al seu creixement.

La nostra prioritat, doncs, és Catalunya i Espanya, perquè no hi ha contradicció, ni conflicte d’interessos. Perquè si Catalunya va bé, Espanya també. Una cosa tan simple com aquesta només l’ha entès el partit socialista.

Però ara el que m’agradaria de veritat és estar escrivint aquesta article en castellà adreçat a la resta de territoris on no s’ha fet aquesta lectura i en conseqüència s’ha recolzat massivament –o no tan massivament– al PP (fins i tot per part d’electorat d’esquerres) Per això m’agradaria adreçar-me a aquells espanyols amb els que compartim ideològicament una manera d’entendre les polítiques socials, la redistribució de la riquesa i la igualtat d’oportunitats i tot dialogant amb ells en sopars de més de 40 minuts explicar-los-hi que amb la seva rigidesa i el seu encoratge no es construeix país, sinó que es minimitza i s’empetiteix.

És justament per això que Rajoy no podia ser President d’un país que no coneix i que en el fons, no estima. Perquè no l’entén. Quan tu no entens algú i no l’acceptes tal com és, sinó que el vols canviar i adaptar-lo a la teva imatge és que no l’estimes. Fins i tot em sabia greu quan el sentia dir als debats de campanya que Zapatero havia enfortit els nacionalismes i ens parlava de les dues convocatòries de referèndum... pobre, semblava que estava amnèsic respecte l’origen del Pla Ibarretxe, els vuit escons que els governs d’Aznar van regalar a la sobrerepresentada ERC al Congrés dels diputats i del recolzament ciutadà que en general van rebre després del seu pas per l’executiu els partits sobiranistes d’arreu.

Amb les eleccions del 9 de març i després de 4 anys d’un govern socialista Euskadi i Catalunya hem parlat en veu alta i amb molta claredat (sabrem escoltar i interpretar?): volem ser-hi, volem ser part essencial d’un projecte comú, definit per tots. Donem la força prioritària no al nacionalisme reivindicatiu, no a la queixa i al victimisme, no al sobiranisme, sinó al projecte de tots, al projecte que ens ha escoltat, al projecte que representa el partit socialista. És per això que el nacionalisme ara és més feble, Sr. Rajoy.

Ara li toca a la resta d’Espanya entendre que aquest és el camí, l’únic camí: el del respecte i no el de la crispació, el de l’entesa i no el del conflicte entre territoris i menys entre persones, el del plurilingüisme, el de la plurinacionalitat també. Espero que s’estimin el seu país tan com jo i que aflori el patriotisme integrador.

Llavors no hi haurà contenció en l’assaboriment de l’èxit i de la victòria: tots haurem guanyat de debò.

Article publicat a la Revista de la Fundació Campalans, número 15, primavera 2008.

GRÀCIES CIUTADANS DE CATALUNYA!

L'autor de la fotografia és en Manuel Mas, diputat al Congrés

EL PSC TREBALLARÀ AMB FERMESA I LLEIALTAT

A voltes diem que el Partit dels Socialistes de Catalunya és el partit que més s’assembla a Catalunya i per repetida sembla aquesta simplement una frase feta. Per això crec que ens entendrem millor si dic que els socialistes, tots els que formem part d’aquest projecte, som com la majoria de ciutadans, perquè també som i treballem per a la majoria.

Des de la consciència de la nostra diferència, des de la consciència del que Catalunya ha significat i continua significant per Espanya, treballem per l’interès general, no per interessos partidistes o sectaris. No confonem el país i l’interès del país, amb el partit i l’interès del partit, com fan d’altres. Perquè sabem que només des de l’esforç comú podrem construir el país que ens mereixem.

El futur de Catalunya passa per Espanya i per Europa. Ara bé, una Espanya que ens respecti i que ens valori en tota la nostra dimensió, però sobretot que ens entengui i ens estimi. Aquesta ha estat l’Espanya governada pels socialistes aquesta legislatura. Per això, també cal que nosaltres donem mostres de respecte, de valoració, d’enteniment i d’estima. Els socialistes defensem una realitat nacional catalana sense negar la realitat nacional espanyola, perquè considerem que Catalunya i Espanya no són realitats separables sinó que ens trobem en una Espanya “nació de nacions”.

El govern de José Luis Rodríguez Zapatero se l’ha jugat. Se l’ha jugat per aquells valors en els que creia i en la seva actuació hi hagut valentia. Reconeixement del català a Europa, així com a diversos àmbits de l’Estat, participació dels consellers a les reunions del Consell d’Europa, retorn dels papers confiscats il·legalment que es trobaven a Salamanca, aprovació de la Carta Municipal de Barcelona, més inversió econòmica, aprovació d’un Estatut d’Autonomia, compliment de traspassos competencials com la gestió de la immigració, reconeixement de la participació de les Comunitats Autònomes en la designació de magistrats del Tribunal Constitucional, ubicació a Barcelona de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions i un llarg etcètera.

Aquesta legislatura hem treballat tots els socialistes plegats de manera nítida en una direcció: la millora de la convivència i la institucionalització de la cooperació entre els pobles d’Espanya. El pacte lleial entre tots és la pedra angular del Federalisme, el nostre projecte. Perquè pensem que la convivència en la diferència és possible, perquè no tenim una mentalitat excloent, perquè d’acord amb la nostra tradició republicana creiem més en les persones que no pas en els territoris i perquè sabem que Catalunya continua sent important per la resta d’Espanya. La diversitat creiem que aporta riquesa i coneixement i oportunitats, no incerteses ni conflicte. Els socialistes compartim aquest projecte perquè estem convençuts que l’Espanya real és una Espanya plural, respectuosa amb la seva diversitat, que no sols no nega les diferents identitats que la conformen, sinó que es mostra orgullosa d’elles.

Hem practicat per convicció el consens en l’àmbit del diàleg institucional, en el que s’ha recuperat, la interlocució bilateral i multilateral entre administracions. Pensem en les tres conferències de Presidents celebrades, les dues cimeres transfrontereres on els Presidents de les Comunitats Autònomes frontereres van poder acompanyar al President del Govern, la revitalització de les conferències sectorials o la celebració de conferències bilaterals amb el Govern de la Generalitat on s’han acordat nombrosos traspassos. Tanmateix, aquest diàleg i aquesta lleialtat institucional han servit també per reduir molt significativament la conflictivitat jurisdiccional.

Nosaltres sabem que aquest govern, i molt especialment el seu President, és qui més ha cregut en Catalunya i en els catalans. Hem estat a l'alçada i per això amb orgull, amb emoció vull donar les gràcies als catalans i a les catalanes per fer possible poder tenir majoria al Congrés, per fer possible que el proper President del govern sigui José Luis Rodríguez Zapatero.

Convivència i confiança, dos valors essencials en tota democràcia. Els socialistes hem apostat per ells durant aquesta legislatura. Uns han apostat per la crispació i l’enfrontament entre els territoris i les persones; i els altres fan bandera de la seva permanent desconfiança, generant-ne encara més. Té sentit demanar que es parli català al Congrés o que representants de Catalunya puguin participar en reunions del més alt nivell al Consell europeu i després demanar la independència? Què volem, catalanitzar Espanya per després demanar la independència? Això no és lleialtat, ni tant sols és coherència. Només des del sentiment de pertinença i del reconeixement de l’altre es pot exigir el propi reconeixement.

La legitimitat de les nostre demandes com a socialistes catalans està en fer plantejaments racionals i raonats, des de Catalunya però pensant en el bé comú, preocupant-nos i ocupant-nos de la part, però també del tot. Així és com s’aconsegueix millor finançament, més inversió, més competències i més reconeixement nacional. Aquesta legislatura ha estat un bon exemple.

Amb la llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, vam aprovar un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un Estatut que amplia i defineix de manera més acurada les competències que ens són pròpies, que perfila un nou sistema de finançament per garantir que la manca de voluntat política no deixi Catalunya sense les inversions necessàries i que fa un ampli reconeixement del fet nacional. L’aprovació d’aquest nou Estatut va suposar un llarg procés, que en moltes ocasions ha estat difícil i complex, però que ens ha permès tenir un text aprovat per una àmplia majoria dels ciutadans i ciutadanes en referèndum.

El PSC fa una valoració molt positiva d’aquest nou text estatutari perquè és un avenç cap el Federalisme. Dins del marc de la Constitució hem sabut avançar en la direcció correcte. Ara ja tenim una llei que s’ajusta molt millor a la realitat, una llei actualitzada i ambiciosa. Una llei, no ho oblidem, d’obligat compliment, la qual cosa vol dir que requereix fermesa i lleialtat en el seu desenvolupament. La il·lusió i la tenacitat del treball empès mereix la seva consolidació. Els catalans ens ho mereixem. Per això és tan important que Rodríguez Zapatero i no l’impugnador de l’Estatut, Rajoy, torni a ser President.

La nostra prioritat, doncs, és Catalunya i Espanya, perquè no hi ha contradicció, ni conflicte d’interessos. Perquè si Catalunya va bé, Espanya també. Una cosa tan simple com aquesta només l’ha entès aquest govern socialista.

Part d'aquest article va ser publicat a la Revista La Rosa, núm. 49 febrer 2008. pp. 22-24

ZAPATERO: PRESIDENT DE TOTS

És un orgull que el President del govern defensi els catalans i les catalanes

LES LLENGÜES SÓN FINESTRES OBERTES A LA LLIBERTAT

En un país descentralitzat i amb diferents llengües es dibuixa una realitat diversa, rica i complexa que tenim la fortuna de viure. Som dels pocs països que tenim aquest patrimoni i per això el trasllat d’aquesta sensibilitat a tots els pobles d’Espanya és un deure ineludible de les institucions públiques. Cal vetllar perquè l’existència d’aquesta diversitat no es transformi en un punt d’enfrontaments i recels, sinó, per contra, en factor de cohesió i d’unió en la diferència.

Jo no seré demagògica en un tema que afecta a drets fonamentals i a llibertats personals i si voleu també a sentiments, però no vull centrar-me en aquest aspecte, perquè si alguna cosa cal en aquest tema és racionalitat: això és el que em proposo, amb modèstia, aportar.

El compromís socialista ha estat i continuarà sent el de ser extremadament exigents per a què ningú no es pugui sentir discriminat per raó de la llengua que utilitzi, ni per utilitzar el castellà ni per utilitzar el català. Perquè la societat catalana és diversa i ens sentim orgullosos que així sigui.

Durant aquesta legislatura hem viscut la manipulació i l’ús polititzat i irracional de l’eina de comunicació per excel·lència: la llengua. S’ha buscat perjudicar més de 30 anys de convivència exemplar i pacífica en una Comunitat Autònoma com Catalunya. I ho ha fet un PP sense escrúpols, un PP que ha usat qualsevol tema per intentar atacar el govern socialista creant confrontació entre les persones pel sol fet de viure en un territori o en un altre. Com deia S. Johnson "el llenguatge és el vestit del pensament"... ja veiem, doncs, quin és el pensament de la dreta espanyola.

Mireu, ni el castellà pateix persecució, ni marginació, cosa que ha defensat el PP a la tribuna del Congrés dels diputats tota la legislatura, ni el català està en perill d’extinció. El Comitè de Ministres del Consell d’Europa en una declaració sobre diversitat lingüística destacava especialment que “front a les influències que la mundialització exerceix sobre les cultures i els intercanvis culturals, els Estats democràtics moderns s’enfronten a un nou repte: dissenyar polítiques destinades a assegurar el reconeixement i l’expressió de les diferents formes de diversitat cultural que coexisteixen en el seu territori”. Espanya n’era un exemple, perquè el nostre model és admirat fora de les nostres fronteres.

Des de l’any 1978 i 1979 estem en un marc constitucional i estatutari en el que es fa un reconeixement exprés de totes les llengües oficials a Espanya en els diferents territoris, pensem en l’article 3 de la CE, per exemple. Però és que en el propi preàmbul de la Constitució es proclama la voluntat de protegir a tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

Aquesta realitat plurilingüística es projecte en diferents àmbits al que vull fer esment:

Àmbit Institucional i Judicial: en les CCAA amb una altra llengua oficial a més del castellà cal garantir el dret dels ciutadans a poder-se dirigir a les administracions públiques situades en el seu territori (locals, autonòmiques o estatals) en la llengua que hagin escollit i a ser atesos en aquesta llengua escollida. Així, els servidors públics, la funció pública, ha de garantir els drets dels ciutadans, tots els drets, també els lingüístics. Per això aquesta legislatura l’INAP ha potenciat cursos d’aprenentatge d’idiomes entre els funcionaris, facilitant incentius i motivacions a fer-ho. Tanmateix, la Generalitat de Catalunya com a responsable de l’administració de l’Administració de Justícia ha ofert cursos de formació al personal sent en aquests moments un exemple d’esforç per la formació dels funcionaris. El 73,76% del personal és capaç de garantir els drets dels ciutadans a dirigir-se en la llengua que seleccionin. Aquest és un clar exemple de col·laboració i de cooperació entre administracions fonamentada en la lleialtat institucional, fent prevaler per damunt de tot l’interès general de tots els ciutadans.

A Catalunya ningú no està obligat a usar una llengua en concret, però convindreu amb mi que perquè hi hagi autèntica llibertat per a tots, tots haurem de conèixer ambdues llengües. I conèixer-la no vol dir parlar-la.

La llei 30/92 en el seu preàmbul ens deixa molt clar el caràcter instrumental de l’Administració posada al servei dels interessos dels ciutadans
STC 82/86 FJ2: la conseqüent cooficialitat ho és respecte tots els poders públics radicats en el territori autonòmic, sense exclusió dels òrgans depenents de l’Administració central i d’altres institucions de l’Estat
La sentència del TC 46/91 reconeix que el coneixement del català no és contrari als principis constitucionals de mèrit i capacitat que regeixen l’accés en condicions d’igualtat a la Funció pública. Ans el contrari, es considera que el coneixement de la llengua fa possible que el servei públic es pugui prestar en condicions d’igualtat pels administrats. La cooficialitat ha de ser efectiva, i per tant, ha d’haver garantia que tant el castellà com el català siguin llengües que es puguin usar davant de les administracions públiques.

Una altra fita important d’aquesta legislatura ha estat la modificació de la legislació registral per tal que els assentaments es puguin redactar, a més d’en castellà amb l’altre llengua oficial de la Comunitat Autònoma.

Àmbit Cultural i de Projecció a l’Exterior: La sensibilitat d’aquest govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero amb la pluralitat cultural i lingüística de l’Estat ha estat immensa. Ha estat així perquè personalment el president ha cregut i creu en aquest projecte de convivència comú que es diu Espanya. La concreció d’aquest compromís es fa palès amb l’acord entre el govern de la Generalitat de Catalunya, l’Instituto Cervantes i l’Institut Ramon Llull que permet la projecció de la cultura catalana i una major presència a l’exterior d’aquesta. Pensem, sense anar més lluny, en la inversió de l’Estat a la Fira de Frankfurt amb 12 milions d’euros. D’altra banda, cal destacar també com l’actual President de la Generalitat quan era Ministre d’Indústria va impulsar l’aprovació del domini lingüístic-cultural .CAT. Cosa impensable fa 4 anys.

A la vegada, el Ministeri de Cultura plasma el respecte i la protecció de les diferents llengües en totes les activitats que desenvolupa: les convocatòries i ajuts pel foment de l’edició de llibres, el foment de la traducció i edició, ajuts a empreses i institucions sense ànim de lucre editores de revistes culturals o l’atorgament de premis nacionals a obres i autors en qualsevol de les llengües espanyoles.

Àmbit Educatiu: segurament en aquest àmbit és on s’ha pretès fer més soroll. El marc legislatiu en política lingüística neix a Catalunya amb la llei 7/1983, on es contempla el català com la llengua vehicular en el sistema educatiu al mateix temps que garanteix que tots els nens i nenes de Catalunya, sigui quina sigui la seva llengua habitual en iniciar l’ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correcta el català i el castellà al final dels seus estudis obligatoris. Marta Mata, una socialista, va defensar aquest model que finalment es va adoptar per unanimitat per ser un model de cohesió social i no de segregació, que garanteix la igualtat de tots els ciutadans. Elimina els ciutadans de primera i de segona i fa per tant més lliures a les persones que viuen a Catalunya. Portem 25 anys amb aquest model i és un exemple admirat pel bilingüisme real que ha aconseguit. Conèixer les dues llengües oficials fa que siguem més lliures. Aquest model permet tenir una major integració i una major garantia d’igualtat d’oportunitats.

¿És que el català serà l’única llengua del món que genera rebuig o que molesta quan s’escolta? O que el seu aprenentatge es supedita a l’argument de la seva utilitat? És que el danès, el finès o el noruec s’han de deixar d’estudiar perquè més enllà d’unes fronteres limitades i un grup reduït de gent no serveixen per a res?

Àmbit Europeu: el Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació va presentar a la Conferència Intergovernamental del 4 de maig de 2004 una proposta amb dos objectius: el primer, aconseguir que es realitzin traduccions oficials del Tractat constitucional actual Tractat de Lisboa a les llengües oficials en part del territori de l’Estat i, en segon lloc, aconseguir que els ciutadans puguin adreçar-se a les institucions comunitàries en la seva llengua.

El 13 de desembre de 2004 es va presentar en el Consell d’Afers Generals i Relacions Exteriors el memoràndum mitjançant el qual el Govern sol·licitava el reconeixement com a llengües oficials a la Unió de totes les llengües espanyoles i arran d’això es van començar a negociar els acords respectius amb els diferents organismes i institucions de la Unió Europea: amb el Consell el 7 de novembre de 2005, amb el Comitè de les Regions el 16 de novembre, amb el Defensor del Poble el 30 de novembre, la Comissió el 21 de desembre i el Comitè Econòmic i Social el 7 de juny de 2006. Tanmateix, la mesa del Parlament Europeu, va adoptar a la seva reunió de 3 de juliol de 2006, un acord per donar cabuda a l’ús de les llengües oficials espanyoles diferents del castellà en les seves comunicacions amb els ciutadans.

Cap altre Govern d’Espanya havia adquirit major compromís de promoció i reconeixement exterior del català en tota la història de la democràcia.

EL 9 MARÇ ÉS IMPORTANT GUANYAR PERQUÈ NO HI HAGI UN RETROCÉS EN CAP TEMA, TAMPOC EN LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA, AMB UN GOVERN DEL PP.
EL BALANÇ DE LA LEGISLATURA EN AQUESTA MATÈRIA ÉS MÉS QUE POSITIU. LA QUAL COSA, EN SÓC CONSCIENT, NO VOL DIR QUE TOT ESTIGUI FET.

Som en un Estat compost i descentralitzat i això implica heterogeneïtat i diversitat: no ens fa por. L’igualitarisme és l’actitud d’aquells que temen la diferència i prefereixen amagar-se darrera d’una lluita falsa per una igualtat mal entesa. La fusió i el mestissatge que s’ha aconseguit a Catalunya ens hauria de produir satisfacció. Un home com Julián Marías ho tenia clar quan va dir “no hi ha res més antiespanyol que l’intent de disminuir la personalitat de Catalunya”. Fer mal a Catalunya, que és el que ha fet el PP tota la legislatura, és fer mal a Espanya.

El tractament de la realitat plurilingüe és també el tractament de la convivència. Des d’una òptica federalista la política lingüística és pedagogia de la pluralitat. El sentiment real que ens impregna i que tots nosaltres respirem és la convivència més fecunda del progrés de la civilització; aquella que es nodreix de la diferència i de la diversitat.

CONSTRUINT UNA ESPANYA MÉS LLIURE I MÉS DIGNE

Acte a Ripollet amb l'Alcalde i el diputat Carles Corcuera.

AMPLIACIÓ I RECONEIXEMENT DE DRETS

1. Nomenament per part del President Zapatero del primer govern paritari de la història de la nostra democràcia.
2. Llei per a la igualtat efectiva de dones i homes.
3. Llei contra la violència de gènere.
4. Aprovació del Pla Concilia que permet més flexibilitat horària als funcionaris i poder treballar des de casa.
5. Llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe.
6. Llei que accelera els tràmits del divorci.
7. Aprovació de la Llei d’Educació eliminant l’assignatura de religió com obligatòria i creant l’assignatura d’Educació per a la ciutadania i els drets humans.
8. Llei de Memòria Històrica.
9. Llei que reconeix una prestació econòmica als ciutadans d’origen espanyol desplaçats a l’estranger, durant la seva minoria d’edat, com a conseqüència de la Guerra Civil (la llei pels nens de la guerra).
10. Llei de restitució o compensació als Partits Polítics de béns confiscats durant la guerra civil.
11. Llei contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport.
12. Aprovació de la llei d’accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics.
13. Llei per perseguir extraterritorialment la pràctica de la mutilació genital femenina.
14. Llei per a la persecució extraterritorial del tràfic il·legal o la immigració clandestina de persones.
15. Llei per la que s’estableix el règim d’infraccions i sancions en matèria d’igualtat d’oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat.
16. Llei d’adopció internacional.
17. Llei reguladora dels drets i deures dels membres de la Guardia Civil.
18. Llei de Tropa i Marineria que regula millor les condicions en les que es troben els nostres soldats, reconeixent-los més drets.
19. Llei de foment de l’educació i la cultura de la pau. Si alguna marca té Espanya a l’exterior és la de la pau, la multilateralitat i l’ajut al desenvolupament, perquè som una societat solidària.
20. Llei sobre la igualtat de l’home i de la dona en l’ordre de successió dels títols nobiliaris (aquesta ha estat la gran aportació del PP en matèria d’igualtat d’aquesta legislatura).

CONSTRUINT L’ESPANYA SOCIAL

PER ARRIBAR A UNA VERITABLE SOCIETAT D’OPORTUNITATS

1. Llei de la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (la que coneixem com la llei de la dependència), 4t pilar de l’Estat del Benestar.
2. Equiparació dels drets socials dels treballadors autònoms amb els treballadors per compte aliena.
3. Pujada del Salari Mínim Interprofessional dels 450 que hi havia amb el PP fins els 600 euros.
4. Aportació de 2500 euros per cada fill que neixi i de 3500 per cada fill de famílies monoparentals, nombroses i amb fills amb discapacitat.
5. Pujada en més d’un 25% de les pensions mínimes.
6. Compatibilització de les pensions del SOVI i les de viduïtat.
7. Compatibilització de les pensions no contributives d’invalidesa amb el treball remunerat.
8. Gran impuls a la creació de llocs de treball aconseguint que molts contractes en precari hagin passat a ser fixes. Més i major qualitat de l’ocupació fins arribar a rècords mínims d’atur (a Catalunya sobre el 6,5%).
9. Aprovació del permís de paternitat que ajuda a equiparar les responsabilitats dels pares amb les de les mares.
10. Aprovació de la llengua de signes, on es regulen els mitjans de recolzament a la comunicació oral de les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues.
11. Aplicació de deducció fiscal pel lloguer que havia desaparegut amb els governs del PP.
12. Previsió d’ajuts pel lloguer i l’emancipació dels joves.
13. Increment pressupostari del 720% per a la integració dels immigrants (dels 42 milions que destinava per any el PP a 303 milions del govern socialista).
14. Creació de l’Estatut pels espanyols a l’exterior amb una millora dels seus drets.
15. Increment del recolzament als emigrants d’un 58% (de 84 milions l’any 2003 a 134 milions l’any 2007)
16. Servei d’atenció bucodental als menors d’entre 7 i 15 anys.
17. Increment de la partida per a beques fins el punt que 32.000 catalans han gaudit d’una. També les beques Erasmus han passat de 4642 el 2003 a 52.000 el 2007. Tanmateix l’import ha augmentat de 1000 euros a 6000 euros per beca.
18. El fons de reserva de la Seguretat Social s’ha triplicat
19. El mínim exempt de l’IRPF s’ha apujat un 50%, amb la qual cosa els ciutadans que cobren un salari mínim han deixat de pagar aquest impost.
20. Hem arribat al compromís del 0,5% d’ajut al desenvolupament, amb la intenció de contribuir a eradicar la pobresa al món.

EL PP ÉS EL PARTIT DE LA POR i DEL CATASTROFISME

POR a la diferència: per això defensa una visió uniformadora d’Espanya. Ha recollit signatures contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i ha presentat un recurs davant del Tribunal Constitucional. (ESPAÑA SE ROMPE)

POR davant del terrorisme internacional: la reacció de la guerra contra l’Iraq i el fet que el govern d’Aznar s’hi sumés denota una reacció de temor incontrolat i una errada en la forma de combatre el terrorisme. La guerra no ha fet més que legitimar els atacs terroristes. (L’ÚNIC CAMÍ ÉS LA GUERRA)

POR a la diversitat cultural al món: entenen el món i les seves relacions com un Xoc de civilitzacions, perquè parteixen de la base de la impossibilitat d’enteniment, front l’Aliança de civilitzacions que parteix de la idea d’haver de respectar i sobretot intentar entendre l’altre. Posen al mateix sac els violents i als no violents. (MAI NO ENS ENTENDREM AMB ELS ALTRES)

POR a la diversitat cultural a casa nostra: La mateixa por mostren quan volen acabar amb la llengua catalana com a llengua vehicular del sistema educatiu, perquè l’èxit com a societat bilingüe no el poden suportar. (ENS DIUEN: EL CASTELLÀ ESTÀ MARGINAT i PERSEGUIT A CATALUNYA)

POR a l’ampliació de drets: s’han oposat a totes les lleis que significaven ampliar les llibertats. Tothom ha de viure com ells i pensar com ells, perquè si no creuen que trontollen els valors. Per això no poden permetre que els homosexuals es casin. (LA FAMÍLIA “SE ROMPE”)

POR al futur: parteixen de la base que el món és inevitablement perillós, incert, insegur. L’actitud davant de temes com la immigració és la por i per això cal ser reactius, no propositius. És igual si creem ciutadans de primera i de segona. (ELS IMMIGRANTS HAN DE SIGNAR UN CONTRACTE)

POR envers l’economia: anem directes cap a un cataclisme... aquesta és la seva visió. Tant és que Espanya hagi estat el país de la Unió Europea que més ha crescut. Amb l’agreujant que en aquest àmbit la por genera en sí mateixa canvis, perquè et fa tenir un comportament que acaba influint en el mercat. (SOM EN UNA CRISI ECONÒMICA QUE ENFONSARÀ ESPANYA)

CONSTRUINT L’ESPANYA PLURAL

LES PRINCIPALS MESURES ADOPTADES PEL GOVERN ZAPATERO

1. Recolzament a la reforma de 6 Estatuts, entre ells el de Catalunya amb el que tenim el major autogovern de la nostra història i les bases per a un finançament més just.
2. En base a l’aplicació de l’Estatut hi ha i hi haurà una forta inversió en infrastructures en els propers anys.
3. Establiment de la Conferència de Presidents autonòmics: formalitzant les relacions institucionals entre Estat i Comunitats Autònomes.
4. Retirada de la majoria dels recursos d’inconstitucionalitat i dels conflictes de competències davant del Tribunal Constitucional.
5. Reactivació de les Comissions bilaterals de traspassos i realització efectiva dels traspassos (d’entre molts de realitzats convé destacar el de la gestió de la immigració).
6. Reactivació de les Conferències Sectorials.
7. Cimeres transfrontereres amb assistència dels presidents autonòmics colindants amb el país (s’ha fet ja amb Portugal i amb França, on va participar el President de la Generalitat).
8. Participació de les CCAA a la delegació de l’Estat davant del Consell de la Unió Europea. L’actual President Montilla va ser el primer, llavors com a Ministre d’Indústria, en utilitzar el català en aquestes reunions.
9. Defensa i signatura de convenis amb cadascuna de les institucions comunitàries per poder usar les llengües cooficials de l’Estat.
10. Reunions bilaterals de cooperació amb Catalunya, Aragó i Andalusia
11. Aprovació de l’ús del domini lingüístic a internet .cat.
12. Aprovació de la llei per retornar els papers confiscats que estaven a Salamanca.
13. Aprovació de la llei Especial de Barcelona, que permet que la ciutat tingui un Estatut especial.
14. Reforma de la LOTC que preveu la participació de les CCAA en la designació dels candidats d’entre els que haurà d’escollir el Senat els magistrats del Tribunal Constitucional.
15. Reforma del Codi Penal per anul·lar l’amenaça que el govern del PP havia plantejat contra el Lehendakari Ibarretxe.
16. Devolució del Castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona.
17. Trasllat de la Comissió del Mercat de les telecomunicacions a Barcelona.
18. Signatura del conveni de col·laboració entre l’Instituto Cervantes i l’Institut Ramon Llull per promoure el català i la cultura catalana.
19. Promoció de la lectura del Tirant lo Blanc en el marc dels actes pel Quijote (amb previsió pressupostària expressa).
20. Creació d’un nou òrgan: Consejo de las lenguas españolas, que vetllarà pel compliment de la normativa per part de l’Administració General de l’Estat que fa referència a l’ús de les altres llengües oficials a més del castellà.

DE NOU DISCUSSIÓ AL CONSELL D’EUROPA SOBRE KOSOVO

Abans de parlar de Kosovo vull felicitar en Lluis Maria de Puig, senador socialista i gironí per la seva elecció com a President de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Entre les delegacions de 47 països que pertanyen al Consell aquesta presidència crec que mostra ser un triomf dels socialistes, de Catalunya i d’Espanya. És just reconèixer-ho.

Per segona vegada en menys d’un any el plenari de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va debatre el tema de Kosovo amb la presentació d’un Informe on s’intentava establir un posicionament unànime de la institució respecte el tema. Lord Russell, el ponent de l’Informe, va presentar un text tendint al reconeixement de la necessitat de declarar independent la regió kosovar. Amb l’aprovació de nombroses esmenes el text va acabar aprovant-se de forma certament desvirtuada, fins el punt que la delegació sèrbia estava més contenta que el propi ponent. Dit sia de pas, també la delegació espanyola es trobava més còmode amb el resultat final.

Hi ha tres elements que caldrà que la Comunitat Internacional eviti, sigui quina sigui la seva posició respecte l’estatus més adequat per la regió de Kosovo. Les prioritats o les franges roges a combatre passen necessàriament per aquests tres elements, com deia:

1. que la solució que s’ofereixi o s’acordi no suposi un nou conflicte armat. Per a la qual cosa serà segurament imprescindible que les dues parts estiguin disposades a acceptar la solució o si més no a donar garantia de no encetar cap camí per la via de la violència. L’estabilitat de la zona afecta a tota Europa.
2. que la solució no suposi més opressió per cap ètnia. De fet, que la solució doni garanties a totes les minories ètniques a ser respectades. Provocar nous fluxos migratoris i noves rancúnies sembla que no és la via més intel·ligent. Són massa les generacions perdudes que aquests països i aquests territoris porten acumulats damunt les seves espatlles.
3. que la solució eviti també que el territori de Kosovo es constitueixi com un paradís pel tràfic il·legal d’armes, drogues, etc. No podem permetre que al bell mig d’Europa hi hagi una àrea descontrolada, o un Estat inviable, on institucionalment no es pugui fer front a l’essència de la democràcia i al control de la delinqüència.

Un cop establert de manera objectiva quin escenari seria totalment inacceptable volia afegir una reflexió més que caldria tenir en compte, i és que Sèrbia ha apropat la seva posició moltíssim, acceptant, de facto, la independència “interna” de la regió de Kosovo. El govern serbi està disposats a atribuir un grau d’autogovern extens, amb autonomia respecte els tres poders de l’Estat (legislatiu, executiu i judicial) i l’únic que demanen es que des del punt de vista internacional es mantingui la unió del territori. Per contra Kosovo planteja el desig de sobirania i independència total, sense que això sigui negociable. Certament, crec que ancorar-se en un posicionament desvirtua per complert la negociació en si. L’acord es fa impossible quan un es mou, però l’altre es manté immòbil.

PER QUÈ SEMPRE OBLIDEM LA POLÍTICA DE DEFENSA?

Sembla que és un bon moment per parlar de la política de defensa, per diferents motius:

• perquè escapa a la conjuntura



• perquè és (o hauria de ser) una política d’Estat (també és cert que aquesta legislatura no ho ha semblat)



• perquè no dóna (ni treu) vots, amb la qual cosa se’n pot parlar sense condicionants, ni contaminants, no tenint al cap res més que l’interès superior, l’interès general dels ciutadans espanyols, d’Espanya i també de la política internacional i els interessos dels ciutadans d’arreu del món.

No ens podem enganyar, els conceptes de seguretat, defensa, solidaritat, relacions i col·laboració amb tercers països, ajut humanitari... en abstracte, són conceptes pacífics, compartits per tothom, però quan baixem a parlar de casos i coses concretes ja sembla més complicat posar-se d’acord. En aquest àmbit és indiscutible que tots els partits polítics tenim la responsabilitat d’exercir un cert grau de pedagogia amb la societat i no caure en el raonament maniqueista de:

Forces Armades = dolent
ONG’s = bo

El seminari celebrat per la Fundació Jaime Vera els dies 10 i 11 de desembre és un exemple excel·lent d’aquesta pedagogia i esforç per part del partit socialista. Per cert, el dia 10 de desembre vam commemorar el dia Universal del Drets Humans.

Hi ha segurament un element cabdal, del qual depèn en gran mesura l’èxit de qualsevol operació internacional, que és la vinculació civil-militar. La cooperació dels militars amb la societat civil del país on s’està actuant es mostra com un element d’aproximació fonamental. Que els especialistes i representants de les dues bandes en sintonia puguin aprendre i entendre’s mútuament farà amb tota seguretat que es pugui arriba a resultats òptims. I què és allò òptim quan fem l’avaluació de la cooperació civil i militar? Doncs sembla que involucrar a la població del país, sent el test de l’acceptació el test de l’èxit.

Si hi ha formació de soldats nacionals perquè entenguin que la defensa de la seva població també va amb ells, si hi ha contractes per a participar en la construcció de noves infrastructures o la reconstrucció del que s’ha destruït, si hi ha ajut a la formació de professionals com mestres o metges que s’ocupin de les generacions que venen i si hi ha una conscienciació de l’elit governant perquè treballin per a la consolidació i enfortiment institucional del seu país hi haurà avanç... si no, no.

En aquest sentit, les nostres tropes a l’Afganistan estan explorant la possibilitat de formar soldats afganesos per tal que s’ocupin de la protecció de part de la regió assignada al PRT gestionat per Espanya.

D’altra banda, també cal destacar la feina feta per l’empresa pública de construccions i serveis, TRAGSA, que contracte afganesos per totes aquelles obres que estan desenvolupant sobre el terreny. Així, a més de les relacions positives que impliquen aquests contractes també es dóna una injecció econòmica a famílies del país que pot ajudar de mica en mica anar creant un entramat social fonamental per a qualsevol Estat.

Finalment, sens dubte, és obligat que destaquem la feina duta a terme per l’AECI, amb un compromís clar per a la millora de la vida dels ciutadans afganesos que porten dècades patint la desestabilització política o directament la guerra. Els temes prioritaris en els que s’està invertint són:
1. infrastructures,
2. salut,
3. aigua i sanejament,
4. educació i
5. agricultura i regadius.
De forma transversal, però, no podem deixar d’esmentar dos temes que cal tenir sempre presents: l’enfortiment institucional que farà a la llarga que sigui possible el manteniment de tot el que es faci i la qüestió del gènere, treballant també perquè la dona pugui ser considerada com una ciutadana en igualtat de drets.

Per tot això és fonamental saber prioritzar i concentrar els esforços. Fixar-nos objectius erronis pot portar al fracàs més absolut.

DEL BIENESTAR A LA JUSTICIA

Fue un auténtico regalo que José Antonio Pérez Tapias me invitara a presentar su libro, ya que en los tiempos que corren es difícil encontrar libros que nos hagan preguntarnos cosas e incluso replantearnos algunas cuestiones. En este sentido quiero felicitar también a la editorial Trotta por el acierto de su publicación.
El libro de José Antonio nos propone una orquilla de reflexión, un espacio para la interrogación que va del Bienestar a la Justicia (¡¡¡¡casi nada!!!!)
Por que digo esto: porque lo más importante de su libro, por lo menos desde mi punto de vista, ha sido que me ha transmitido de forma clara la necesidad que tenemos de repensar la UTOPÍA. Al menos, para aquellos que nos consideramos de izquierdas.
José Antonio no lo dice expresamente en su libro, aunque a lo largo de sus páginas emerge la melodía de fondo que casi como un susurro nos plantea algo que ya los filósofos en la antigüedad denominaban una aporía, y que no es otra que preguntarnos porque no hoy, después de la terrible experiencia del s. XX, porque no sigue siendo posible la utopía.
En este sentido, si admitimos la definición que Paul Ricoeur nos ofrece de la utopía al concebirla como una exploración de lo posible frente a la aceptación de lo dado (pudiendo entender lo dado como la ideología) entonces, no debe de extrañarnos que en el siglo de la globalización y de la sociedad del riesgo sea más imprescindible que nunca un aliento de esperanza y de ilusión, una búsqueda de una posibilidad de justicia en medio de un planeta que en tiempo real nos muestra toda la brutalidad y el dolor en el que se hallan sumidos miles de millones de seres humanos.

¿Tenemos que aceptar como dado el mundo en el que vivimos?
¿Tenemos que aceptar como dada
La injusticia
La intolerancia
El hambre
La marginación
La violencia que marcan el día a día de tanta gente?

Creo que no, creo que los maestros de la sospecha a los que recurre José Antonio para descubrirnos la ambivalencia de la modernidad y de sus consecuencias económicas, sociales y políticas no nos permitirían que tiráramos la toalla.

No lo admitiría el Marx del Manifiesto que nos reveló el estremecimiento que recorrió Europa cuando el pueblo reclamó tras la Revolución de 1848 su derecho a la justicia

Ni tampoco el Nietzsche del Zaratustra legendario que el autor empleó para azotar la violencia silenciosa que imponía la moral de la burguesía.

Si fuéramos fieles a la sinceridad de estos autores que con razón reivindica José Antonio es difícil negarse a admitir que a pesar de los excesos totalitarios a los que condujo una interpretación equivocada de la utopía en el s. XX no siga siendo necesario en esta era del vacío, en este imperio de lo efímero (y tomo estas expresiones de Gilles Lipovetsky) la reivindicación de la utopía.

En este sentido, creo que como bien apunta José Antonio la izquierda puede encontrar un apoyo imaginativo y sensible a su anhelo utópico en la obra de Walter Benjamin. Pero no sólo en realidad para la izquierda, sino también para una sociedad que en muchos sentidos se siente perdida, desorientada, repleta de incertidumbres o con miedos…

En él, en Benjamin, confluye el espíritu crítico y la insatisfacción hacia la injusticia que constituye el corazón de la izquierda.

Una izquierda en la que se entrecruza el legado moderno, científico y racional que sabemos que estaba en el pensamiento de Marx a pesar de sus errores. Pero un pensamiento también en el que la portentosa radicalidad autocrítica y poética de Nietzsche dio sus frutos entrado el s. XX de la mano de la obra de un autor, como Benjamin.

Para terminar sí que querría destacar uno de los elementos más importantes que a mi modo de ver entraña este libro: el plantear desde la abstracción filosófica y no desde la coyuntura de actualidad, desde el Pensamiento en mayúsculas unas bases conceptuales sólidas que refuerzan aún más el sentido último de nuestra acción política. Os recomiendo muy sinceramente la lectura de esta gran obra.

¿NOS TOMAMOS EN SERIO LOS DERECHOS HUMANOS?

Me van a permitir que en este tramo final de legislatura haga una reflexión general sobre actitudes en relación con la Política Exterior del Gobierno a través de iniciativas parlamentarias presentadas por el PP para hablar concretamente y supuestamente de Derechos Humanos.

No escapa a nadie la falta de consenso en materia de Política Exterior entre los dos grupos mayoritarios de la cámara, el que da apoyo a la acción del gobierno (grupo socialista) y el principal de la oposición (grupo popular), de la misma manera que no escapa a nadie, incluso, diría que nadie discute la necesidad que ha habido durante estos 4 años de acercamiento, de diálogo, de consenso, en una política de Estado como es la que nos ocupa.

Esa es la dirección en la que a mi modo de ver debemos empezar a caminar, para empezar a construir un nuevo enfoque para los próximos 4 años: por sensatez, por obligación, por responsabilidad y por demanda social.

Sin embargo, una vez más la semana pasada el PP nos regaló una proposición no de ley en la Comisión de Exteriores que justamente va en la dirección contraria. Una iniciativa que en su exposición de motivos dice que “lamentablemente la política exterior del Gobierno, en lugar de estar marcada por los objetivos de la promoción de la democracia y la defensa de los derechos humanos está sesgada a unas vinculaciones ideológicas…”

No me voy a detener en ofrecer argumentos que contradigan esta afirmación totalmente falsa, por todos son conocidas las muchísimas declaraciones y acciones del gobierno y del Ministro de Exteriores y de Cooperación que la desmienten, así como la existencia también de iniciativas parlamentarias del grupo socialista que muestran sensibilidad, preocupación y ocupación por este tema. Podemos tomar como ejemplo algunas de las proposiciones que en esa misma sesión de la Comisión vimos.

Del PP, en cambio, hemos debatido 12 PNL sobre derechos humanos 8 en comisión y 4 en pleno, 7 sobre Cuba y 5 sobre Venezuela… pero no claro, eso no es obsesión ideológica, es conciencia y sensibilidad por la materia en el mundo… me temo que redactaron la exposición de motivos pensando en la concepción que ellos tienen de los derechos humanos: como una materia que se usa simplemente para generar enfrentamiento.

Usar la descalificación y el insulto, como hacen algunos diputados de la oposición no es sólo poco edificante y decepcionante para los ciudadanos, sino que además es contraproducente para el trabajo constante, tenaz y riguroso que El Congreso de los Diputados debería ejercer en materias tan sensibles como es la búsqueda del respeto de los derechos humanos por parte de todos los Estados del planeta.

Miren, creo fervientemente que si hay un concepto de política exterior que merece nuestra aproximación, nuestra máxima responsabilidad es el de derechos humanos. Mal favor le hace el PP aplicando el politiqueo partidista… Si el objetivo es conseguir una denuncia de la vulneración de derechos humanos en algún país el grupo socialista está dispuesto a respaldar esa iniciativa, pero debe presentarse ésta en condiciones, que deje la crítica política a un lado y que denuncie lo que nos importa a todos: que es la vulneración de los Derechos Humanos. Por cierto, se ha hecho con Cuba, se ha hecho con Irán, con Siria, con Rusia y se hecho también con Myanmar. El PP debe hacer de oposición exigente, debe de hacer de oposición crítica pero no plantear exposiciones de motivos demagógicas y textos que claramente no buscan ese consenso.

La Comisión de Exteriores tuvo una reunión la semana pasada con Amnistía Internacional que nos presentaba el Informe sobre Derechos Humanos que han elaborado: del grupo popular sólo asistió el Sr. López-Medel, lástima, ni portavoz, ni portavoz adjunto, ni ningún miembro de la mesa asistieron… del grupo socialista éramos 8. La verdad, era un buen momento para demostrar el interés, la sensibilidad y la preocupación por los derechos humanos.

En este Informe de Amnistía Internacional se destacaban las acciones positivas que este gobierno ha llevado a cabo:

1. el impulso al respeto de la legalidad internacional, firmando el protocolo contra la tortura,

2. el apoyo al sistema internacional de protección de derechos humanos de Naciones Unidas,

3. los trabajos desarrollados para contribuir a la abolición de la pena de muerte en aquellos países que todavía la mantienen (paradigmático es el caso de Filipinas) o

4. el control al comercio de armas.

Aún así, es cierto que Amnistía Internacional nos destacaba la necesidad de ser más exigentes y en este sentido el grupo socialista hace autocrítica, porque nunca es suficiente lo que se pueda hacer a favor de la democracia y de sus valores. Más exigentes, nos señalaba Amnistía internacional, concretamente con 4 países: Rusia, China, EEUU y Colombia. Curiosamente ¿saben cuántas iniciativas del grupo popular hemos discutido en el Congreso para hablar de estos 4 países? NINGUNA.

Sería un buen momento para dejar atrás los exabruptos y para que

· Trabajemos para una Declaración conjunta con motivo del día a favor de los derechos humanos, el 10 de diciembre.
· Trabajemos para una política conjunta de apoyo al gobierno, sea éste del color político que sea, a favor de los derechos humanos.
· Trabajemos juntos, para el objetivo último, para la transformación de la fealdad moral del mundo en justicia. (BELLEZA Y JUSTICIA)

UN PRESIDENT QUE ES TAMBIÉN UN CIUDADANO

Cuando hablamos de democracia pensamos en un Estado de Derecho, en el principio de participación y en el de soberanía popular y en el principio de pluralismo político reconocido como uno de los valores superiores de nuestro ordenamiento jurídico (artículo 1.1 de la Constitución de 1978)

Pero pensamos también y de forma inmediata en el derecho fundamental reconocido a su vez en la Constitución española del derecho a la información (artículo 20), porque no podemos pensar en un Estado democrático sin la libertad a comunicar libremente.

Ahora más que nunca se dice que la política, los políticos y los partidos políticos (consagrados, por cierto, en el artículo 6 de la Constitución como aquellos que expresan el pluralismo político y siendo el instrumento que garantiza la participación política) están alejándose progresivamente de la realidad, de la ciudadanía, sus inquietudes, necesidades o incluso dificultades más concretas.

En este sentido, los periodistas, no se si como 4º poder como decía Edmund Burke, o como profesionales-responsables tienen la clave para ejercer el derecho a la información, pero sobre todo, para dar cumplimiento al derecho a ser informado de toda la ciudadanía. Además, juegan los medios un papel decisivo para ayudar al necesario acercamiento entre ciudadanos y políticos.

Esta auténtica política de proximidad seguramente es la más efectiva y la más directa: como dice una amiga mía, ¿qué hay más próximo que tener al President de la Generalitat hablando en el salón de tu casa?

Sin duda, una sociedad bien informada es una sociedad con una democracia rigurosa, más sana, mejor y más fuerte y para ello es fundamental que todos asumamos las responsabilidades que nos son propias.

El martes 20 de noviembre efectivamente, el Molt Honorable President de la Generalitat, Sr. Montilla, mantuvo en la cadena de TVE una conversación con ciudadanos, produciéndose, por tanto, esta conexión de acercamiento tan necesarios. En el programa fue palpable además cómo gran parte de las preguntas que plantearon los intervinientes se referían a infraestructuras, educación o vivienda… y muy pocas a temas identitarios. El PSC, con su VI Conferencia Nacional celebrada en Girona este fin de semana dábamos respuestas a demandas concretas sobre estos asuntos. Mientras nosotros hablábamos de los ciudadanos de Catalunya apostando por el catalanismo social otros hablaban de catalanismo identitario y refundiciones sentimentales. ¿Qué puede ser más importante que afrontar y tener una política clara sobre Infraestructuras, Vivienda o Convivencia?

Por cierto, en el programa de TVE “Tengo una pregunta para usted” tuvimos ocasión de ver un President que conoce Catalunya en profundidad, en detalle de todas y cada una de las áreas de su gobierno, y sobre todo, un President con un rumbo bien definido, con políticas bien diseñadas, desde el rigor y la búsqueda del interés general. Vimos un President de la Generalitat que también es un ciudadano y que se siente parte de la sociedad a la que pertenece. Tenemos un President que por encima de todo es persona, es ciudadano. ¿Puede haber algo mejor?

CORREGIR ÉS DE SAVIS

L’any 1998 es va aprovar a les Corts Generals la llei 43/1998, de 15 de desembre, de restitució i compensació als partits polítics de béns i drets confiscats en aplicació de la normativa sobre responsabilitats polítiques del període 1936-1939 que tenia com objectiu principal realitzar un acte de justícia històrica com és el de la devolució als partits polítics d’allò que se’ls va arrabassar. Així, es perseguia la reparació del perjudici patrimonial que van patir els partits, de la mateixa manera que s’ha fet també amb els sindicats.

Han passat gairebé 10 anys de vigència d’aquesta llei i són massa les dificultats amb les que aquells que han volgut iniciar procediments de devolució s’han trobat per a la seva aplicació i pel compliment de l’objectiu de la llei que la seva pròpia exposició de motius determinava. Ara és el moment, per tant, d’intentar corregir allò que el legislador va fer malament i aprovar una llei que realment acabi amb els greuges acumulats. Cal tenir en compte a més que el reglament de desenvolupament de la llei aprovat pel govern del PP feia una interpretació totalment restrictiva de l’articulat de manera que feia de facto gairebé impossible tramitar qualsevol expedient.

És per això que el grup socialista va votar a favor de la presa en consideració de les 3 proposicions de llei presentades per CIU, ERC i IU-ICV. En la celebració de la ponència el dia 6 de novembre hem presentat un text de síntesi que ha estat consensuat amb tots els grups excepte el PP.

Les principals línies de millora legislativa que s’introduiran són les següents:

1. Flexibilitzar dels mecanismes de prova i d’acreditació de la titularitat.
2. Possibilitat de revisar els expedients iniciats d’acord amb els nous criteris establerts per la llei.
3. Ampliar l’àmbit subjectiu d’aplicació de la llei, en la mesura que els partits polítics com a tal no existien en aquell moment i per tant cal tenir en compte també les “entitats vinculades” a partits.
4. Establir un nou termini d’1 any per a poder presentar noves sol·licituds.
5. Incorporar nous criteris de valoració econòmica dels immobles confiscats que tendeixin a l’aproximació al valor de mercat.

Esperem, doncs, que la setmana vinent puguem aprovar el text definitiu a la Comissió Constitucional del Congrés i donar compliment així a una de les tantes assignatures pendents que ens queden per afrontar.

POLITIQUEO Y DEMAGOGIA EN MATERIA DE LENGUAS: PROFUNDA DECEPCIÓN

Hablo de este tema de nuevo a raíz de un debate desarrollado en el Congreso de los diputados. Lo hago con desánimo, con tristeza y con decepción. Más allá del politiqueo cansino y de la escenificación mediática con discursos, esperaba un poco más del principal partido de la oposición, esperaba responsabilidad de Estado en tanto que partido de gobierno, esperaba, en definitiva, Política con mayúsculas. Lamento que no haya sido así.

Dos son los temas que se planteaban en la moción presentada por el PP sobre la supuesta “marginación de la lengua castellana” en algunas Comunidades Autónomas: el castellano en los sistemas educativos en aquellas CCAA con otra lengua oficial y el castellano en la cultura. La presentación de este tipo de iniciativas parlamentarias empieza a ser habitual en el PP (llevamos más de 10 en esta legislatura) y lo más lamentable es que responden exclusivamente a un electoralismo táctico de lo más bajo: MAL.

Hablemos de educación

Primero, es una competencia autonómica, por lo que su ámbito de debate debería ser el de cada Comunidad Autónoma.
Segundo, en el caso de Catalunya ya hubo ese debate: y se aprobó por UNANIMIDAD el sistema que establece la ley 7 / 1983 donde se contempla el catalán como la lengua vehicular en el sistema educativo. Se optó por ese modelo porque es un modelo de cohesión social y no de segregación que garantiza la igualdad de todos los ciudadanos.
Tercero, llevamos 24 años con este modelo… ¿ahora hay problemas? ¿Ahora el Defensor del Pueblo recibe quejas? ¿Ahora hay minorización de derechos?
Cuarto, este sistema ha venido avalado jurídico-constitucionalmente por el TC en las sentencias 82 y 84 de 1986 y la 337/1994.
Quinto, este sistema a duras penas consigue tender a un bilingüismo real: y digo tender porque no hay ni una sola persona catalano-hablante que no hable también castellano, mientras que no podemos decir lo mismo a la inversa. Ni siquiera con este modelo!!! Señorías…
¿De qué hablan cuando dicen querer conseguir un bilingüismo equilibrado e integrador? Señorías, ésta es una adjetivación tautológica:
· El bilingüismo siempre es equilibrado porque si no, no es, y
· El bilingüismo siempre es integrador porque saber dos lenguas es más integrador que saber 1, igual que saber 4 lo es más que saber 3.

El único adjetivo que puede acompañar al bilingüismo es que éste debe de ser REAL, y como en el caso de la igualdad para que sea real hay que ser conscientes de que las dos lenguas de las que hablamos no son iguales. Usted, Sra. Rodríguez-Salmones reconoció la potencia, el vigor y la fortaleza del castellano, una lengua con 400 millones de hablantes… ¿cree de verdad que recibiendo toda la educación en castellano los niños saldrán conociendo el catalán?
Su modelo educativo no busca el bilingüismo, ni lo quiere.

Ustedes hablaron de la libertad, del derecho a elegir cuál va a ser la lengua que se use en la educación. ¿Me pueden decir si también defienden la libertad de los padres a decidir que su hijo no estudie matemáticas porque le gustan las letras? ¿De verdad cree que la limitación del conocimiento es un acto de libertad? ¿De libertad de quien, además, del padre? ¿y la libertad del hijo a saber, a saber dos lenguas?
Yo le digo que el conocimiento nos hace más libres y que saber dos lenguas es mejor que saber una, y que un hombre es más libre cuantas más cosas sabe y que un niño que será hombre y que tendrá que vivir en Catalunya será más libre si domina perfectamente el catalán. Yo, señorías, comparto la visión de STEINER cuando nos dice que “Las lenguas son ventanas abiertas a la libertad”.

Pero yo le hablo además de igualdad: porque los ciudadanos disfrutarán de una mayor igualdad real si conocen las dos lenguas oficiales. Habrá, ¡¡ha habido!!, de hecho, una mayor integración y una mayor garantía de igualdad de oportunidades.

Y le cito como síntesis de esta libertad y de esta igualdad, que los socialistas defendemos, el artículo 14.4 de la ley de 1983 “Todos los niños de Catalunya cualquiera que sea su lengua habitual al iniciar la enseñanza, deben poder utilizar normal y correctamente el catalán y el castellano al final de sus estudios básicos”.
Ese es el modelo que se aprobó, que ustedes votaron, y que nosotros seguimos defendiendo, porque Catalunya es un ejemplo para el mundo de bilingüismo real de convivencia, reconocido por el Consejo de Europa.

Honestamente, señorías, es un modelo admirable y admirado, admirado por el mundo excepto por ustedes.

Hablemos de cultura

El grupo proponente dijo que le interesaba hablar del trato de la lengua castellana en el territorio español. En el caso de la cultura no se dijo ni una sola palabra que afectara a la cultura en el territorio español.

Conociendo los datos del Ministerio de Cultura sobre la potenciación del castellano entiendo que la Sra. Rodríguez-Salmones no quisiera hablar de la lengua castellana en España.

Pero es que esto no ha impedido que potenciemos también las otras lenguas españolas, porque no estamos en una dialéctica de suma cero, sino en una de suma positiva.

Usted habló de la Feria de Frankfurt… ¡¡de 12 millones caciquiles!! Sinceramente me sorprendió. Pero añadió 12 millones de euros de todos los españoles para proyectar autores en catalán. Miren, más allá de la valoración política que puedan hacer sobre la decisión de invitar a los autores catalanes que escriben en castellano mal y tarde, los 12 millones de euros aunque sólo sea para la promoción de autores en lengua catalana no pueden calificarse NUNCA, NUNCA, como usted lo hizo.

Eso lo único que muestra es que ustedes no han entendido nada: no han entendido que las CCAA son Estado y no han entendido el artículo 3 de la CE (aunque lo citen): la lengua catalana es una lengua española y claro que el Estado debe invertir dinero para su promoción y claro que es el dinero de todos los españoles, porque el catalán también es una lengua española. En definitiva, una lástima, señorías, una lástima de moción, una lástima de oportunidad perdida.

L'essència de la justícia i la bellesa?

Quan a la terra l’amor era pertot, podíem
dormir sobre el tallant d’una espasa; però ara
que l’amor ha disminuït tant, ni un llit de
seixanta colzes d’ample no ens és prou.

Talmud Bablí, Sanhedrin 7a

Un dia van aparèixer allà dos homes. Rabí
Beroka va preguntar-los: “A què dediqueu el
vostre temps?” “A fer la gent feliç –van
respondre-li–. Quan veiem algú desanimat,
l’encoratgem, i quan veiem dues persones que
es barallen, fem el possible perquè entre elles
hi hagi pau.”

Talmud Bablí, Taanit 22a

Dec aquestes cites al meu amic Manuel Forcano, doctor en filologia semítica, poeta, músic... un dels pocs homes que està en el camí de la saviesa. En Marshban l'ajudarà...

MUCHAS ELECCIONES PARA POCA DEMOCRACIA

El 30 de septiembre se han celebrado, de nuevo y tan sólo a un año de las que se celebraron en 2006, elecciones legislativas en Ucrania. Como para las tres vueltas de las presidenciales que hubo en 2004 he tenido la oportunidad de ir como miembro de la delegación del Consejo de Europa a hacer de observadora internacional.

Han concurrido a estos últimos comicios 21 partidos, la mayoría de ellos nacieron ad hoc para las elecciones, siendo en realidad 5 de ellos los que habían obtenido representación parlamentaria en las anteriores y siendo, por tanto, éstos los que ahora coparon el protagonismo.

Partido de las Regiones (aquel que está dirigido por Yanukovich, Expresidente de Ucrania, actual primer ministro con Yúshenko y al que se le atribuye ser proruso) Obtuvo en las pasadas legislativas 32,14% de los votos y 186 escaños.

Bloque Yuliya Timoshenko (tiene como líder del partido a la propia Timoshenko y tiene como prioridad acabar con la corrupción, así como también se muestra favorable al acercamiento a Occidente. Junto con Yúshenko, protagonizó la Revolución Naranja. Fue también primera ministra con Yúshenko al inicio de su mandato) Obtuvo el 22,29% de los votos y 129 escaños.

Bloque Nuestra Ucrania (liderado por Yúshenko, protagonizó la llamada Revolución Naranja en 2004 y se le atribuye la defensa de la aproximación a Europa, tiendo como últimos objetivos entrar en la OTAN y en la UE) Obtuvo el 13,95% de los votos y 81 escaños.

Partido Socialista de Ucrania (su líder es el que ha sido hasta ahora Presidente de la Cámara legislativa, Moroz, y se ha alineado también con Yúshenko) Obtuvo el 5,69% de los votos y 33 escaños.

Partido Comunista de Ucrania (el nombre de su líder es Simonenko y se ha erigido como el partido sucesor del antiguo partido comunista en época soviética) Obtuvo 3,66% de los votos y 21 escaños.

(EN BREVE PUBLICARÉ LOS RESULTADOS DE LAS ÚLTIMAS ELECCIONES, PUESTO QUE TODAVÍA NO HAY DATOS OFICIALES)

El avance de las elecciones fue promovido por el Presidente de la República Yúshenko contra todo análisis estratégico electoralista que se pueda hacer desde un punto de vista racional. Su popularidad que alcanzó el clímax en el año 2004 con la Revolución Naranja no ha hecho más que ir en descenso, por lo que los resultados electorales previsiblemente iban a no ser favorables precisamente para su coalición. Por el contrario, su mayor opositor, Yanukovich, mantiene fiel sus votantes, correspondientes a la mitad “rusa” del país.

Así pues, la división de Ucrania en dos se mantiene intacta. Las expectativas que la nueva presidencia de Yúshenko había albergado en cuanto a finalizar con la corrupción del país, propiciar un cambio de vida o desarrollar mejoras económicas visibles para la ciudadanía, entre otras, no han sido confirmadas, por lo que la potencial unidad del país ha sido impracticable. ¿Para qué elecciones, entonces? ¿para reproducir unos resultados ya conocidos? ¿para practicar un suicidio político como Presidente?

Los cambios que Ucrania necesita no pasan ya por las urnas con estos candidatos: o se abordan reformas estructurales de fondo o la clase política ucraniana se renueva para estar a la altura de las necesidades de su pueblo. El peligro de tantos comicios seguidos en un territorio sin ninguna tradición democrática es el desengaño y el descrédito del sistema, cosa que sería terrible para el futuro de la Democracia en Ucrania.

POLÍTICA DE VECINDAD EUROPEA

Esta semana hemos tenido en el pleno del Congreso de los diputados un nuevo debate en materia energética. Es sabido que el tema se ha situado como uno de los centros de mayor interés para la Unión Europea, especialmente después del Plan de Política Energética de la Comisión aprobado el 10 de enero de este año.

Habría, como ya he escrito en otros artículos de este blog, tres ejes fundamentales que marcan esta política energética de la UE: el aumento de la competitividad, en primer lugar, en segundo lugar, la sostenibilidad y, en tercer lugar, el asegurar el suministro de energía para todos los países. Para ello es fundamental que los Estados miembros apostemos por la disminución de la dependencia con respecto de otros países, generando más energía propia, a poder ser además apostando por las energías renovables, pero lo cierto es que esta dependencia es por el momento lo que marca la realidad actual y lo que nos obliga, en cierto modo, a tener buenas relaciones con países suministradores de regímenes turbios.

En este sentido, Rusia, es uno de los países clave para la UE. En la aproximación de la Unión han trabajado las instituciones comunitarias.

Sin ir más lejos, El Parlamento Europeo aprobó una recomendación al Consejo el 26 de febrero de 2007 y la COSAC aprobó una resolución el 15 de mayo también de este año en las que se ponía énfasis en la necesidad de tener una buena relación con la región del Cáucaso, ya no sólo por cuestiones de necesidad de energía, sino por Política de vecindad: una de las políticas vertebradoras de la UE. Recordemos, que además de los países del este de Europa y Cáucaso meridional, la política de vecindad se focaliza en el área Mediterránea.

Pero también se han trabajado las relaciones bilaterales de Estados como Alemania o como Francia, que han estrechado sus relaciones con Rusia, conscientes de la importancia estratégica que ello conlleva.

Nosotros, desde España, reclamamos compromiso de los países del norte y del centro de Europa con la ribera sur del Mediterráneo, porque pensamos que la vecindad es de Europa entera con el resto, así pues, es importante que España, a su vez, deje claro con gestos concretos que para nosotros también es importante la política de vecindad con los países que nos quedan geográficamente lejos: porque nuestro compromiso debe ir más allá de la cercanía física. Si queremos exigir responsabilidad de todos los países de la Unión con el sur nos hace falta credibilidad, credibilidad que la ganamos estrechando también las relaciones con países que no son frontera directa con nosotros.
Con el objetivo de proteger y garantizar los intereses de nuestro país allí y además dando cumplimiento a esta política de vecindad diseñada por la Unión Europea, España ha estrechado durante toda esta legislatura sus vínculos con Rusia. Las relaciones bilaterales se han producido en sus distintas dimensiones: la dimensión política, con visitas de los Presidentes Rodríguez Zapatero y Putin a los respectivos países (la última se producirá por parte de nuestro Presidente del Gobierno el 28 de este mes) y reuniones de los Ministros de Exteriores; en la dimensión técnica, habiéndose producido consultas a nivel de Directores Generales de Exteriores sobre Oriente Medio, América Latina, OSCE o Naciones Unidas; a nivel parlamentario; en el ámbito militar, donde los Jefes de estado Mayor han intercambiado visitas; en la cooperación de la lucha antiterrorista, creándose un Grupo interministerial de lucha antiterrorista que a partir de 2005 se viene reuniendo con carácter anual en Madrid o Moscú; y en el plano económico, con comercio bilateral, turismo y especial atención a las empresas españolas que son cada vez más activas en Rusia.

Asimismo, nuestra presidencia de la OSCE este año es una oportunidad que España está aprovechando para impulsar el diálogo y la cooperación con Rusia, en la medida en que este país es una de las piezas clave de esta organización.