La memòria que mira al futur

Entre anar amb el lliri a la mà i cobrir-nos d'una cuirassa d'escepticisme hi ha l'equilibri de la confiança. Hi ha qui pensem que la renovació del pacte és possible: sense oblit, però sense rancors, amb memòria històrica, però sense viure impregnats de la por i dels odis que van dominar el passat de Catalunya i Espanya. La responsabilitat de la nostra generació de prendre el relleu, en el sentit de fer escoltar aquesta veu fresca, sense complexos -perquè aquests ja són els nostres temps, no som el futur, som el present-, és el que ens permetrà avançar amb il·lusió i fermesa, en definitiva, renovar el pacte.
El reclam d'Estat propi per a Catalunya és l'objectiu d'alguns; no és el meu cas. N'hi ha que pensen que la convivència amb la resta de l'Estat s'ha manifestat, a aquestes alçades, inviable, que qualsevol intent d'encaix de Catalunya en una Espanya plural seria més difícil que una Catalunya independent i que els avantatges que obtenim de la unió no justifiquen el continuar intentant-ho. L'argument de la complexitat per assolir la convivència que fins ara ha estat així no és prou fort. Fins ara també hi ha hagut conflicte al Pròxim Orient, i estan en via de desenvolupament perpetu els països llatinoamericans, i el rècord de salt de longitud no passa dels 10 metres i això no impedeix que continuem lluitant per allò que ens sembla possible, la pau, el ple desenvolupament, la superació d'una marca.
El camí és ardu, perquè en la darrera legislatura és cert que semblava que no tinguéssim res en comú. Era el camí pel qual no podíem continuar, per bé que el Partit Popular persevera. Són declaracions com les del candidat del Partit Popular a les eleccions europees del proper 13 de juny, el Sr. Mayor Oreja -"en Europa lo que tendría que hacer el presidente del gobierno es defender el español"-, les que mostren de forma diàfana que encara ara n'hi ha que no han entès res. Hem de refer el teixit i la primera cosa que tenim en comú és la confiança en la pluralitat: per a mi no hi ha dubte, el català també és Espanya, i la literatura de Catalunya també, i en Lluís Companys forma part de la història de Catalunya i d'Espanya, i quan es nega això és quan s'està incitant a reclamar un Estat propi.
Amb ambició, no ho nego, penso que el que cal és aconseguir que Espanya es faci seva la identitat catalana, cal que la resta de l'Estat senti el català com a propi i que se l'estimi. De fet, només la consideració cap a les qüestions simbòliques ja reduiria enormement la dificultat del repte. L'Espanya plural, pluricultural, plurilingüística i plurinacional depèn de la naturalitat en els signes.
És cert que no gaudeix de base social, però això no evita que aquesta simplificació de conflictes sigui més factible sota la tècnica d'organització territorial que expressa millor el pacte entre identitats: el federalisme. El federalisme també és una forma de sobirania, perquè en llibertat es decideix formar part d'una federació. Aquesta federació ha d'instituir instruments de garantia per a totes les sensibilitats. No es tracta d'una promoció ingènua de la multiculturalitat, sinó desterrar per sempre la possibilitat d'agressió a una cultura que s'ha de respectar pel sol fet d'existir. Les nacions, la llengua, la cultura pròpia, han de ser respectades dins de l'Estat, no només perquè enriqueix, sinó per respecte a aquella gent que ho sent com a propi. Els catalans no parlem català per molestar els altres, sinó perquè és la nostra llengua; el dia que s'entengui això, haurem fet una gran passa.
Probablement l'èxit del projecte federal passarà per repensar les relacions de cada comunitat autònoma amb l'Estat central.
El concepte d'igualtat consisteix a tractar igual els iguals i diferent els diferents, les comunitats autònomes no poden ser tractades igual perquè tenen diferències entre elles. La ciutadania, el seu benestar, la cohesió social és prioritària, però la identitat forma part del mateix ciutadà i aquestes identitats diverses no existeixen per menystenir o provocar l'altre, sinó simplement perquè formen part del marc en què hem nascut i crescut. Això no és un reconeixement de l'asimetria a priori, seria un absurd, sinó que les diferències es donen per les pròpies característiques i idiosincràsia de cada comunitat autònoma. La qüestió és com gestionar aquestes diferències sense provocar la sensació que s'estan atorgant privilegis a uns en detriment d'uns altres. El respecte a identitats nacionals, a la seva cultura i la seva llengua, no ha d'implicar l'assumpció d'un poder polític al qual els altres no puguin accedir. Volem una agència tributària, un poder judicial descentralitzat, tenir presència a la Unió Europea i més autogovern per gestionar millor els serveis que s'ofereixen a la ciutadania, però no volem que la resta d'autonomies no ho tinguin. Ara bé, això no impedeix que en termes de defensa de cultura i de pluralitat hàgim de dissenyar tots els instruments de protecció perquè mai més ningú no se senti agredit. Les formes han estat tan malmeses que el mínim gairebé sembla una entelèquia, però encara confiem en la comprensió i en la lleialtat per refer el nostre projecte comú. El procés serà cantellut, però il·lusionant i esperançador. Al capdavall, no hi ha res que no es construeixi amb una certa convulsió. Ja ho va dir André Breton: "La beauté sera convulsive ou ne sera pas".