LA MILLORA SILENCIOSA DE LA DEMOCRÀCIA

Som a l’era dels “governs del poble”, de la democràcia. Ningú no qüestiona (al menys de paraula) que aquest és el millor dels sistemes coneguts i en ell intentem desenvolupar les societats contemporànies, el benestar de les persones, el progrés, la qualitat de vida, el creixement econòmic... oblidant-nos sovint que per a tot plegat, és imprescindible creure en el sistema de veritat, no a mitges i a conveniència, sinó acomplint totes les regles del joc amb tenacitat, sense abaixar la guàrdia i sense escletxes. Un dia ens llevem i l’escletxa és forat, i per allà perdem anys de lluita de benestar, de valors conquerits. Perquè els sistemes més forts i menys qüestionats acaben fent aigua si no tenim cura d’ells.

Escoltant alguns debats de l’actualitat podem tenir la sensació que tot està fet, que pràcticament queden només serrells que esperen un perfeccionament. Quan el cert és que queden per desenvolupar regulacions cabdals que ens condueixin a una millora de la qualitat democràtica, que és la base sobre la que hem construït la resta. Convé no oblidar, com dèiem, que el major perill de les societats actuals és una desafecció envers la política i, en conseqüència, envers la democràcia.

Aquesta ha estat la intenció durant la legislatura, intentant donar compliment al nostre ordenament constitucional i a quelcom expressat pel Tribunal Constitucional a la sentència 14/2003, de 28 de gener, que estableix que “el govern té el deure fonamental d’informar sobre determinats assumptes que afecten a béns la protecció dels quals els hi està atribuïda”. Aquesta obligació constitucional no ha tingut fins ara una articulació legislativa en l’àmbit estatal.

Els polítics són sistemàticament criticats –cosa que potser és saludable, però és que quan es fa una cosa ben feta mai no resulta mediàtica i és silenciada i en conseqüència acaba passant desapercebuda. Píndar deia que “les grans gestes tenen set de càntics”, potser el tema al que em vull referir avui no pot tenir la consideració de “proesa” i és clar que aquest article tampoc no és cap càntic, però l’autolimitació del govern de l’Estat que ha practicat amb la llei de Publicitat i Comunicació Institucional sí mereix un reconeixement a la coherència i al compromís del president del govern. La llei, més enllà d’enfortir la confiança de la ciutadania en les institucions democràtiques -sempre necessari- estableix de manera clara allò que intuïtivament fa ja massa temps molts ciutadans vèiem: la necessitat de marcar una diferenciació diàfana entre les campanyes institucionals informatives que tot ciutadà d’un Estat democràtic té dret a rebre amb un ús adequat dels recursos públics i les campanyes partidistes encobertes amb l’única finalitat de treure un rèdit polític.

És legítim que els partits polítics vulguin guanyar unes eleccions o perdurar en el poder, per això hi concorren, però no pot valer tot: l’objectiu darrer ha de ser voler aplicar les polítiques que millor creus protegeixen l’interès general, la veracitat en la informació que es dóna trasllat a l’opinió pública, o la transparència en l’acció de govern, tots ells valors democràtics i per tant, presumptament compartits per tots. Això fa que no càpiga la deslleialtat institucional entre administracions (cosa que passa ara entre Ajuntaments, entre Comunitats Autònomes i també entre l’Estat i algunes CCAA). També és cert que amb una llei no es resol tot, canviar la manera de fer política d’alguns, avantposar la ciutadania als interessos propis són anys de vida pública i de pràctica responsable.

Escoltant les paraules de la vicepresidenta del Govern presentant aquest nou text legislatiu vaig pensar en Elias Canetti quan ens parla de l’”amenaça col·lectiva” que ens obliga sempre a estar alerta, que ens obliga a “no passar-la mai per alt ni a oblidar-la”. Ma Teresa Fernández de la Vega ens deia que “una democràcia de qualitat és aquella en la qual els poders públics actuen conscients que han de plantejar-se constantment quins són els límits del poder i quines regles poden millorar-se per a fer-lo més transparent i més subjecte al control dels ciutadans. Perquè la limitació del poder voluntàriament assumida, conscientment practicada i expressament regulada és un criteri bàsic de la qualitat democràtica”.