dimecres, de març 26, 2008

I DESPRÉS DE LA CRISPACIÓ QUÈ?


OLI EN UN LLUM

El partit socialista ha guanyat les eleccions generals del 9 de març. Amb 169 diputats serem el grup parlamentari majoritari que donarà suport al proper govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero. Hem millorat en 5 escons els resultats de 2004 (de 164 a 169) mantenint la diferència amb el Partit Popular, la qual cosa vol dir que ells també han millorat els resultats (de 148 han passat a 154 escons).

Tothom ho va repetint, és el moment de gaudir de l’èxit, i ho fem, però hi ha una estranya contenció que no sé ben bé a què respon i cap de les possibles hipòtesis em satisfà del tot: a l’atemptat d’ETA l’últim dia de campanya? a la davallada d’ERC veient en conseqüència en perill el govern de Catalunya? al pes de tornar a governar a tot arreu: a l’Estat, a la Generalitat i a gran part dels Ajuntaments? a la responsabilitat d’haver tret una majoria absoluta a Catalunya? O potser és que la resposta és una mica més complexa. Tot plegat, segurament, és massa precipitat i caldrà una mica de decantació en la reflexió si volem encertar en el diagnòstic.

Permeteu-me, però, que avanci algun element que des del meu punt de vista pot ser important: la contenció de l’èxit es dóna perquè sabem que els resultats globals tampoc no han estat per tirar coets. La majoria absoluta a Catalunya sí, però pensem en com s’han plasmat en el mapa de l’Estat les pujades i baixades dels dos partits majoritaris, això que en Carles Castro analitza tan bé en els seus articles: Catalunya, País Basc, Aragó, Balears, Andalusia, Canàries.... i per una altra banda Madrid, Comunitat Valenciana, Múrcia, les dues Castelles i fins i tot Extremadura. Deixeu-m’ho aquí, ni sóc fina analista de resultats electorals, ni tenim el temps com per fer-ho en condicions. Això sí, és clar que cal pensar-hi.

Catalunya ha guanyat 4 escons respecte el 2004. Ha aconseguit millorar l’immillorable, uns resultats que havien estat molt bons ara han esdevingut excel·lents. Els catalans saben que el futur de Catalunya passa per Espanya i han decidit fer-ho majoritàriament a través del Partit dels Socialistes de Catalunya. No patiu, l’èxit no se’ns pujarà al cap. Ha estat un vot contundent a favor de l’estabilitat i del progrés i dels grans compromisos presos pel futur de Catalunya: desplegament de l’Estatut i nou sistema de finançament més just i més transparent. Ha estat un vot que aposta per a la convivència. No és que tots els ciutadans pensin que no hi hagut errors o que s’ha fet tot perfecte, però els dos valors essencials de la democràcia: la confiança i la convivència, sí que eren representats de forma diàfana pel Partit dels Socialistes de Catalunya, que aposta per la participació efectiva de les Comunitats Autònomes en la definició de les polítiques de l’Estat.

Ha estat un vot també que mostra la reacció de la ciutadania de Catalunya front la tensió d’un Partit Popular que ha usat sense sentit del límit el nom de Catalunya. La reacció front a la crispació que ha fet referència al conflicte territorial, a la campanya contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la recollida de signatures per tota Espanya contra el text estatutari, els anuncis a la ràdio d’Andalusia pagats pel Sr. Arenas, el presentar un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional, el fet d’acusar-nos d’insolidaris, el fer batalla contra la llengua catalana, el parlar de persecució i marginació del castellà a Catalunya, el Sr. Pizarro dient que “antes alemana que catalana” i acusant l’empresariat gironí de viure del “cuentu”, o el cridar al boicot dels productes catalans, ha donat el resultat que ha donat: debilitament, si cabia, del Partit Popular amb vint mil vots menys a casa nostra, un milió de vots més pel PSC que pel PP i el vot al partit que donava garanties a la continuïtat d’un govern socialista amb un concepte d’Espanya on tots hi cabem. El socialisme català és el partit que millor pot mostrar que el desenvolupament i l’aprofundiment autonòmic és possible sense confrontació.

Ha estat, però, el mateix a la resta d’Espanya?

El problema de les estratègies extremes és que els resultats electorals que poden oferir són incerts, però les conseqüències per a la convivència a més d’incertes són fulminants, ja que enervar masses, despertar odis, destruir, confrontar, és molt més senzill que després aplacar, fer pedagogia, donar explicacions, aplicar la racionalitat i aconseguir l’admiració, el sentiment d’orgull i, sobretot, el respecte.

Pensem en el tractament del català. Situar al bell mig de l’arena política un tema que no és tema fent veure que a més és un problema no ha costat gaire: n’hi hagut prou amb uns quants titulars de El Mundo, unes sessions matutines de la Cope i un grapat d’iniciatives parlamentàries incendiàries perquè tota Espanya pensi que ser destinats a Catalunya o que els seus fills hagin d’educar-se a una escola catalana sigui el pitjor que els pot passar a la vida. Creieu-me, he tingut algunes converses reveladores i esgarrifoses al respecte.

Per què molesta tant a gent que segurament mai no anirà a viure a Catalunya i que la seva afectació és zero, que la llengua vehicular en el sistema d’ensenyament a Catalunya sigui el català? Per què ara és un problema quan aquesta política lingüística la va establir la llei de 1983, votada, per cert, per totes les forces polítiques del moment? L’únic consol és que quan et passes en un sopar quaranta minuts explicant a què respon aquesta política, el que ha suposat per a la cohesió de la societat catalana, la garantia d’igualtat d’oportunitats que ofereix, evitar caure en la creació de ciutadans de primera i de segona, l’enriquiment en el coneixement que sempre aporta estudiar una altra llengua, les virtuts del bilingüisme en definitiva, majoritàriament queden convençuts. Això sí, calen 40 minuts sense interrupcions i interlocutors amb ganes d’entendre i d’escoltar... és a dir, tota una conjuntura massa complicada front la demagògia practicada per l’altre banda, que només necessita dues frases per desqualificar el sistema.

L’esforç per combatre aquest escenari artificialment creat serà responsabilitat de tots: del govern, en primer lloc; que continuarà treballant, aprofundint en allò que s’ha fet bé i corregint els errors, tal com va dir el President del govern la nit electoral. Però també l’oposició haurà de deixar de pensar en termes de rendibilitat electoral, encara que només sigui a la llum dels resultats d’aquests comicis.

Alguns dirigents del Partit Popular bromegen amb la necessitat de la independència de Catalunya per poder governar per fi Espanya. Doncs no, no volem marxar d’Espanya perquè en som part. La solució no passa per aquí, passa perquè ells revisin el concepte d’Espanya que ens han intentat imposar, amb el qual es deixen fora la meitat dels ciutadans. La sobirania és la resposta fàcil que també Esquerra Republicana de Catalunya aporta al debat territorial i que ara sembla, tanmateix, la gran temptació de Convergència i Unió.

Aquesta resposta correspon només a un sentiment d’impotència o a la mandra d’endinsar-se en la proposta de fons, la proposta a llarg termini, la proposta de solució definitiva, la proposta vertebradora de la diferència, de la riquesa: el federalisme, l’únic projecte viable per Espanya.

El federalisme ha mostrat que pot guanyar la batalla al nacionalisme, als dos nacionalismes. L’aposta ciutadana ha estat la de la convivència i l’enteniment: la de la lleialtat institucional, la de les complicitats sinceres, la de la responsabilitat en l’exercici de càrrecs públics. El pacte lleial entre tots és la pedra angular del Federalisme, el nostre projecte. Perquè pensem que la convivència en la diferència és possible, perquè no tenim una mentalitat excloent. La nostra proposta era clara i els fets l’avalaven: ens preocupem i ens ocupem de la part, però també del tot. La fortalesa d’aquesta via és que no necessitem negar la realitat de l’altre per defensar la nostra pròpia realitat. La fortalesa i la credibilitat del PSC és que ens estimem Espanya per què ens sentim Espanya i perquè volem contribuir al seu creixement.

La nostra prioritat, doncs, és Catalunya i Espanya, perquè no hi ha contradicció, ni conflicte d’interessos. Perquè si Catalunya va bé, Espanya també. Una cosa tan simple com aquesta només l’ha entès el partit socialista.

Però ara el que m’agradaria de veritat és estar escrivint aquesta article en castellà adreçat a la resta de territoris on no s’ha fet aquesta lectura i en conseqüència s’ha recolzat massivament –o no tan massivament– al PP (fins i tot per part d’electorat d’esquerres) Per això m’agradaria adreçar-me a aquells espanyols amb els que compartim ideològicament una manera d’entendre les polítiques socials, la redistribució de la riquesa i la igualtat d’oportunitats i tot dialogant amb ells en sopars de més de 40 minuts explicar-los-hi que amb la seva rigidesa i el seu encoratge no es construeix país, sinó que es minimitza i s’empetiteix.

És justament per això que Rajoy no podia ser President d’un país que no coneix i que en el fons, no estima. Perquè no l’entén. Quan tu no entens algú i no l’acceptes tal com és, sinó que el vols canviar i adaptar-lo a la teva imatge és que no l’estimes. Fins i tot em sabia greu quan el sentia dir als debats de campanya que Zapatero havia enfortit els nacionalismes i ens parlava de les dues convocatòries de referèndum... pobre, semblava que estava amnèsic respecte l’origen del Pla Ibarretxe, els vuit escons que els governs d’Aznar van regalar a la sobrerepresentada ERC al Congrés dels diputats i del recolzament ciutadà que en general van rebre després del seu pas per l’executiu els partits sobiranistes d’arreu.

Amb les eleccions del 9 de març i després de 4 anys d’un govern socialista Euskadi i Catalunya hem parlat en veu alta i amb molta claredat (sabrem escoltar i interpretar?): volem ser-hi, volem ser part essencial d’un projecte comú, definit per tots. Donem la força prioritària no al nacionalisme reivindicatiu, no a la queixa i al victimisme, no al sobiranisme, sinó al projecte de tots, al projecte que ens ha escoltat, al projecte que representa el partit socialista. És per això que el nacionalisme ara és més feble, Sr. Rajoy.

Ara li toca a la resta d’Espanya entendre que aquest és el camí, l’únic camí: el del respecte i no el de la crispació, el de l’entesa i no el del conflicte entre territoris i menys entre persones, el del plurilingüisme, el de la plurinacionalitat també. Espero que s’estimin el seu país tan com jo i que aflori el patriotisme integrador.

Llavors no hi haurà contenció en l’assaboriment de l’èxit i de la victòria: tots haurem guanyat de debò.


Article publicat a la Revista de la Fundació Campalans, número 15, primavera 2008.

dimarts, de març 11, 2008

GRÀCIES CIUTADANS DE CATALUNYA!

L'autor de la fotografia és en Manuel Mas, diputat al Congrés

EL PSC TREBALLARÀ AMB FERMESA I LLEIALTAT

A voltes diem que el Partit dels Socialistes de Catalunya és el partit que més s’assembla a Catalunya i per repetida sembla aquesta simplement una frase feta. Per això crec que ens entendrem millor si dic que els socialistes, tots els que formem part d’aquest projecte, som com la majoria de ciutadans, perquè també som i treballem per a la majoria.

Des de la consciència de la nostra diferència, des de la consciència del que Catalunya ha significat i continua significant per Espanya, treballem per l’interès general, no per interessos partidistes o sectaris. No confonem el país i l’interès del país, amb el partit i l’interès del partit, com fan d’altres. Perquè sabem que només des de l’esforç comú podrem construir el país que ens mereixem.

El futur de Catalunya passa per Espanya i per Europa. Ara bé, una Espanya que ens respecti i que ens valori en tota la nostra dimensió, però sobretot que ens entengui i ens estimi. Aquesta ha estat l’Espanya governada pels socialistes aquesta legislatura. Per això, també cal que nosaltres donem mostres de respecte, de valoració, d’enteniment i d’estima. Els socialistes defensem una realitat nacional catalana sense negar la realitat nacional espanyola, perquè considerem que Catalunya i Espanya no són realitats separables sinó que ens trobem en una Espanya “nació de nacions”.

El govern de José Luis Rodríguez Zapatero se l’ha jugat. Se l’ha jugat per aquells valors en els que creia i en la seva actuació hi hagut valentia. Reconeixement del català a Europa, així com a diversos àmbits de l’Estat, participació dels consellers a les reunions del Consell d’Europa, retorn dels papers confiscats il·legalment que es trobaven a Salamanca, aprovació de la Carta Municipal de Barcelona, més inversió econòmica, aprovació d’un Estatut d’Autonomia, compliment de traspassos competencials com la gestió de la immigració, reconeixement de la participació de les Comunitats Autònomes en la designació de magistrats del Tribunal Constitucional, ubicació a Barcelona de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions i un llarg etcètera.

Aquesta legislatura hem treballat tots els socialistes plegats de manera nítida en una direcció: la millora de la convivència i la institucionalització de la cooperació entre els pobles d’Espanya. El pacte lleial entre tots és la pedra angular del Federalisme, el nostre projecte. Perquè pensem que la convivència en la diferència és possible, perquè no tenim una mentalitat excloent, perquè d’acord amb la nostra tradició republicana creiem més en les persones que no pas en els territoris i perquè sabem que Catalunya continua sent important per la resta d’Espanya. La diversitat creiem que aporta riquesa i coneixement i oportunitats, no incerteses ni conflicte. Els socialistes compartim aquest projecte perquè estem convençuts que l’Espanya real és una Espanya plural, respectuosa amb la seva diversitat, que no sols no nega les diferents identitats que la conformen, sinó que es mostra orgullosa d’elles.

Hem practicat per convicció el consens en l’àmbit del diàleg institucional, en el que s’ha recuperat, la interlocució bilateral i multilateral entre administracions. Pensem en les tres conferències de Presidents celebrades, les dues cimeres transfrontereres on els Presidents de les Comunitats Autònomes frontereres van poder acompanyar al President del Govern, la revitalització de les conferències sectorials o la celebració de conferències bilaterals amb el Govern de la Generalitat on s’han acordat nombrosos traspassos. Tanmateix, aquest diàleg i aquesta lleialtat institucional han servit també per reduir molt significativament la conflictivitat jurisdiccional.

Nosaltres sabem que aquest govern, i molt especialment el seu President, és qui més ha cregut en Catalunya i en els catalans. Hem estat a l'alçada i per això amb orgull, amb emoció vull donar les gràcies als catalans i a les catalanes per fer possible poder tenir majoria al Congrés, per fer possible que el proper President del govern sigui José Luis Rodríguez Zapatero.

Convivència i confiança, dos valors essencials en tota democràcia. Els socialistes hem apostat per ells durant aquesta legislatura. Uns han apostat per la crispació i l’enfrontament entre els territoris i les persones; i els altres fan bandera de la seva permanent desconfiança, generant-ne encara més. Té sentit demanar que es parli català al Congrés o que representants de Catalunya puguin participar en reunions del més alt nivell al Consell europeu i després demanar la independència? Què volem, catalanitzar Espanya per després demanar la independència? Això no és lleialtat, ni tant sols és coherència. Només des del sentiment de pertinença i del reconeixement de l’altre es pot exigir el propi reconeixement.

La legitimitat de les nostre demandes com a socialistes catalans està en fer plantejaments racionals i raonats, des de Catalunya però pensant en el bé comú, preocupant-nos i ocupant-nos de la part, però també del tot. Així és com s’aconsegueix millor finançament, més inversió, més competències i més reconeixement nacional. Aquesta legislatura ha estat un bon exemple.

Amb la llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, vam aprovar un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un Estatut que amplia i defineix de manera més acurada les competències que ens són pròpies, que perfila un nou sistema de finançament per garantir que la manca de voluntat política no deixi Catalunya sense les inversions necessàries i que fa un ampli reconeixement del fet nacional. L’aprovació d’aquest nou Estatut va suposar un llarg procés, que en moltes ocasions ha estat difícil i complex, però que ens ha permès tenir un text aprovat per una àmplia majoria dels ciutadans i ciutadanes en referèndum.

El PSC fa una valoració molt positiva d’aquest nou text estatutari perquè és un avenç cap el Federalisme. Dins del marc de la Constitució hem sabut avançar en la direcció correcte. Ara ja tenim una llei que s’ajusta molt millor a la realitat, una llei actualitzada i ambiciosa. Una llei, no ho oblidem, d’obligat compliment, la qual cosa vol dir que requereix fermesa i lleialtat en el seu desenvolupament. La il·lusió i la tenacitat del treball empès mereix la seva consolidació. Els catalans ens ho mereixem. Per això és tan important que Rodríguez Zapatero i no l’impugnador de l’Estatut, Rajoy, torni a ser President.

La nostra prioritat, doncs, és Catalunya i Espanya, perquè no hi ha contradicció, ni conflicte d’interessos. Perquè si Catalunya va bé, Espanya també. Una cosa tan simple com aquesta només l’ha entès aquest govern socialista.

Part d'aquest article va ser publicat a la Revista La Rosa, núm. 49 febrer 2008. pp. 22-24

dimecres, de març 05, 2008

ZAPATERO: PRESIDENT DE TOTS

És un orgull que el President del govern defensi els catalans i les catalanes



LES LLENGÜES SÓN FINESTRES OBERTES A LA LLIBERTAT

En un país descentralitzat i amb diferents llengües es dibuixa una realitat diversa, rica i complexa que tenim la fortuna de viure. Som dels pocs països que tenim aquest patrimoni i per això el trasllat d’aquesta sensibilitat a tots els pobles d’Espanya és un deure ineludible de les institucions públiques. Cal vetllar perquè l’existència d’aquesta diversitat no es transformi en un punt d’enfrontaments i recels, sinó, per contra, en factor de cohesió i d’unió en la diferència.

Jo no seré demagògica en un tema que afecta a drets fonamentals i a llibertats personals i si voleu també a sentiments, però no vull centrar-me en aquest aspecte, perquè si alguna cosa cal en aquest tema és racionalitat: això és el que em proposo, amb modèstia, aportar.

El compromís socialista ha estat i continuarà sent el de ser extremadament exigents per a què ningú no es pugui sentir discriminat per raó de la llengua que utilitzi, ni per utilitzar el castellà ni per utilitzar el català. Perquè la societat catalana és diversa i ens sentim orgullosos que així sigui.

Durant aquesta legislatura hem viscut la manipulació i l’ús polititzat i irracional de l’eina de comunicació per excel·lència: la llengua. S’ha buscat perjudicar més de 30 anys de convivència exemplar i pacífica en una Comunitat Autònoma com Catalunya. I ho ha fet un PP sense escrúpols, un PP que ha usat qualsevol tema per intentar atacar el govern socialista creant confrontació entre les persones pel sol fet de viure en un territori o en un altre. Com deia S. Johnson "el llenguatge és el vestit del pensament"... ja veiem, doncs, quin és el pensament de la dreta espanyola.

Mireu, ni el castellà pateix persecució, ni marginació, cosa que ha defensat el PP a la tribuna del Congrés dels diputats tota la legislatura, ni el català està en perill d’extinció. El Comitè de Ministres del Consell d’Europa en una declaració sobre diversitat lingüística destacava especialment que “front a les influències que la mundialització exerceix sobre les cultures i els intercanvis culturals, els Estats democràtics moderns s’enfronten a un nou repte: dissenyar polítiques destinades a assegurar el reconeixement i l’expressió de les diferents formes de diversitat cultural que coexisteixen en el seu territori”. Espanya n’era un exemple, perquè el nostre model és admirat fora de les nostres fronteres.

Des de l’any 1978 i 1979 estem en un marc constitucional i estatutari en el que es fa un reconeixement exprés de totes les llengües oficials a Espanya en els diferents territoris, pensem en l’article 3 de la CE, per exemple. Però és que en el propi preàmbul de la Constitució es proclama la voluntat de protegir a tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

Aquesta realitat plurilingüística es projecte en diferents àmbits al que vull fer esment:

Àmbit Institucional i Judicial: en les CCAA amb una altra llengua oficial a més del castellà cal garantir el dret dels ciutadans a poder-se dirigir a les administracions públiques situades en el seu territori (locals, autonòmiques o estatals) en la llengua que hagin escollit i a ser atesos en aquesta llengua escollida. Així, els servidors públics, la funció pública, ha de garantir els drets dels ciutadans, tots els drets, també els lingüístics. Per això aquesta legislatura l’INAP ha potenciat cursos d’aprenentatge d’idiomes entre els funcionaris, facilitant incentius i motivacions a fer-ho. Tanmateix, la Generalitat de Catalunya com a responsable de l’administració de l’Administració de Justícia ha ofert cursos de formació al personal sent en aquests moments un exemple d’esforç per la formació dels funcionaris. El 73,76% del personal és capaç de garantir els drets dels ciutadans a dirigir-se en la llengua que seleccionin. Aquest és un clar exemple de col·laboració i de cooperació entre administracions fonamentada en la lleialtat institucional, fent prevaler per damunt de tot l’interès general de tots els ciutadans.

A Catalunya ningú no està obligat a usar una llengua en concret, però convindreu amb mi que perquè hi hagi autèntica llibertat per a tots, tots haurem de conèixer ambdues llengües. I conèixer-la no vol dir parlar-la.

La llei 30/92 en el seu preàmbul ens deixa molt clar el caràcter instrumental de l’Administració posada al servei dels interessos dels ciutadans
STC 82/86 FJ2: la conseqüent cooficialitat ho és respecte tots els poders públics radicats en el territori autonòmic, sense exclusió dels òrgans depenents de l’Administració central i d’altres institucions de l’Estat
La sentència del TC 46/91 reconeix que el coneixement del català no és contrari als principis constitucionals de mèrit i capacitat que regeixen l’accés en condicions d’igualtat a la Funció pública. Ans el contrari, es considera que el coneixement de la llengua fa possible que el servei públic es pugui prestar en condicions d’igualtat pels administrats. La cooficialitat ha de ser efectiva, i per tant, ha d’haver garantia que tant el castellà com el català siguin llengües que es puguin usar davant de les administracions públiques.

Una altra fita important d’aquesta legislatura ha estat la modificació de la legislació registral per tal que els assentaments es puguin redactar, a més d’en castellà amb l’altre llengua oficial de la Comunitat Autònoma.

Àmbit Cultural i de Projecció a l’Exterior: La sensibilitat d’aquest govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero amb la pluralitat cultural i lingüística de l’Estat ha estat immensa. Ha estat així perquè personalment el president ha cregut i creu en aquest projecte de convivència comú que es diu Espanya. La concreció d’aquest compromís es fa palès amb l’acord entre el govern de la Generalitat de Catalunya, l’Instituto Cervantes i l’Institut Ramon Llull que permet la projecció de la cultura catalana i una major presència a l’exterior d’aquesta. Pensem, sense anar més lluny, en la inversió de l’Estat a la Fira de Frankfurt amb 12 milions d’euros. D’altra banda, cal destacar també com l’actual President de la Generalitat quan era Ministre d’Indústria va impulsar l’aprovació del domini lingüístic-cultural .CAT. Cosa impensable fa 4 anys.

A la vegada, el Ministeri de Cultura plasma el respecte i la protecció de les diferents llengües en totes les activitats que desenvolupa: les convocatòries i ajuts pel foment de l’edició de llibres, el foment de la traducció i edició, ajuts a empreses i institucions sense ànim de lucre editores de revistes culturals o l’atorgament de premis nacionals a obres i autors en qualsevol de les llengües espanyoles.

Àmbit Educatiu: segurament en aquest àmbit és on s’ha pretès fer més soroll. El marc legislatiu en política lingüística neix a Catalunya amb la llei 7/1983, on es contempla el català com la llengua vehicular en el sistema educatiu al mateix temps que garanteix que tots els nens i nenes de Catalunya, sigui quina sigui la seva llengua habitual en iniciar l’ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correcta el català i el castellà al final dels seus estudis obligatoris. Marta Mata, una socialista, va defensar aquest model que finalment es va adoptar per unanimitat per ser un model de cohesió social i no de segregació, que garanteix la igualtat de tots els ciutadans. Elimina els ciutadans de primera i de segona i fa per tant més lliures a les persones que viuen a Catalunya. Portem 25 anys amb aquest model i és un exemple admirat pel bilingüisme real que ha aconseguit. Conèixer les dues llengües oficials fa que siguem més lliures. Aquest model permet tenir una major integració i una major garantia d’igualtat d’oportunitats.

¿És que el català serà l’única llengua del món que genera rebuig o que molesta quan s’escolta? O que el seu aprenentatge es supedita a l’argument de la seva utilitat? És que el danès, el finès o el noruec s’han de deixar d’estudiar perquè més enllà d’unes fronteres limitades i un grup reduït de gent no serveixen per a res?

Àmbit Europeu: el Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació va presentar a la Conferència Intergovernamental del 4 de maig de 2004 una proposta amb dos objectius: el primer, aconseguir que es realitzin traduccions oficials del Tractat constitucional actual Tractat de Lisboa a les llengües oficials en part del territori de l’Estat i, en segon lloc, aconseguir que els ciutadans puguin adreçar-se a les institucions comunitàries en la seva llengua.

El 13 de desembre de 2004 es va presentar en el Consell d’Afers Generals i Relacions Exteriors el memoràndum mitjançant el qual el Govern sol·licitava el reconeixement com a llengües oficials a la Unió de totes les llengües espanyoles i arran d’això es van començar a negociar els acords respectius amb els diferents organismes i institucions de la Unió Europea: amb el Consell el 7 de novembre de 2005, amb el Comitè de les Regions el 16 de novembre, amb el Defensor del Poble el 30 de novembre, la Comissió el 21 de desembre i el Comitè Econòmic i Social el 7 de juny de 2006. Tanmateix, la mesa del Parlament Europeu, va adoptar a la seva reunió de 3 de juliol de 2006, un acord per donar cabuda a l’ús de les llengües oficials espanyoles diferents del castellà en les seves comunicacions amb els ciutadans.

Cap altre Govern d’Espanya havia adquirit major compromís de promoció i reconeixement exterior del català en tota la història de la democràcia.

EL 9 MARÇ ÉS IMPORTANT GUANYAR PERQUÈ NO HI HAGI UN RETROCÉS EN CAP TEMA, TAMPOC EN LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA, AMB UN GOVERN DEL PP.
EL BALANÇ DE LA LEGISLATURA EN AQUESTA MATÈRIA ÉS MÉS QUE POSITIU. LA QUAL COSA, EN SÓC CONSCIENT, NO VOL DIR QUE TOT ESTIGUI FET.

Som en un Estat compost i descentralitzat i això implica heterogeneïtat i diversitat: no ens fa por. L’igualitarisme és l’actitud d’aquells que temen la diferència i prefereixen amagar-se darrera d’una lluita falsa per una igualtat mal entesa. La fusió i el mestissatge que s’ha aconseguit a Catalunya ens hauria de produir satisfacció. Un home com Julián Marías ho tenia clar quan va dir “no hi ha res més antiespanyol que l’intent de disminuir la personalitat de Catalunya”. Fer mal a Catalunya, que és el que ha fet el PP tota la legislatura, és fer mal a Espanya.

El tractament de la realitat plurilingüe és també el tractament de la convivència. Des d’una òptica federalista la política lingüística és pedagogia de la pluralitat. El sentiment real que ens impregna i que tots nosaltres respirem és la convivència més fecunda del progrés de la civilització; aquella que es nodreix de la diferència i de la diversitat.