dilluns, de desembre 20, 2004

UCRANIA: TRANSPARENCIA, CIVISMO Y LIBERTAD

El hecho histórico de repetición de unas elecciones valoradas como fraudulentas, tal y como acontecerá en Ucrania el día 26 de diciembre, ha sido posible por la concurrencia de tres factores referidos a la existencia de observadores internacionales, la actuación seguida por la comunidad internacional y la movilización del pueblo ucraniano.
En dos ocasiones he tenido la posibilidad como observadora internacional de constatar en los días de las votaciones la actitud participativa de los ucranianos, con ganas de tener un proceso limpio conforme a la legalidad vigente y las ganas de ser considerados democráticos y asimilables a los países de referencia. Ir a votar era vivido como un acto de responsabilidad y compromiso con el incipiente -y frágil- orden surgido tras la independencia hace 13 años.
Pudimos percibir con nitidez la conciencia de ciudadanía ante la importancia del momento electoral, su gran disposición a formar parte de los países libres, revelándonos que Ucrania tiene una sociedad viva, dinámica, informada y crítica, impregnada de convicciones y anhelos profundos que pueden ser, y están siendo ahora, pieza fundamental para llevar a buen puerto este complejo proceso.
No obstante, si bien junto a zonas como Kiev y alrededores en las que los comicios fueron básicamente limpios, en las zonas orientales se detectaron numerosas y graves irregularidades que ponían en cuestión la legitimidad de los resultados.
Los dos puntos débiles del sistema: un censo plagado de irregularidades y una lista de votantes creada ex profeso para la elección y la utilización abusiva y fraudulenta de certificados de ausencia. Además, el recuento definitivo de la Junta Electoral no ofreció tampoco garantías suficientes para hablar de unas elecciones transparentes.
La comunidad internacional entendió desde un principio que lo que estaba en juego era algo más que el futuro de Ucrania. No podemos ser indiferentes ante situaciones de injusticia, ausencia de libertad o corrupción generalizada. No podemos dar la espalda a algo que en un mundo tan interrelacionado con sus esferas de influencia, nos puede afectar de una u otra manera.
Es indudable que han concurrido en este caso una lucha de intereses. No se pueden ignorar que algunos países europeos (otros no) y Estados Unidos, apostaron inicialmente por un candidato, Yúshenko como reacción ante el apoyo mucho más abierto y decidido de Rusia a favor del oficialista Yanukovich, con la pretensión de recuperar influencia y recrear lo que antaño fue “el imperio” soviético. Ucrania tiene una potencialidad económica notable siendo además el centro principal de fabricación de armamento de la antigua URSS, algo que Putin conoce bien.
El interés de la UE, en la cual hay que destacar el papel de Javier Solana, ha sido relevante para el propio país. Las denuncias de los observadores internacionales constituyeron la base para la actuación de la UE.
Con todo, me quedo con la actitud del pueblo. Querían ser protagonistas de su propio destino, dueños de su futuro. Y lo hicieron con gran sentido cívico, siendo un gran ejemplo de cómo se pudieron casi mezclar las banderas de unos y otros sin que se produjeran unos actos violentos que hubieran podido causar una confrontación civil.
El pueblo ucraniano ha dado una lección pacífica y de civismo al expresar su ansia de libertad. Ucrania que como nación no tiene apenas historia, ha de responder ahora al reto de encauzar su idealismo como un estilo y una forma de hacer país. El nuevo presidente que gane el día 26, aún con poderes más limitados tras la reciente reforma constitucional, tiene ante sí grandes retos, entre ellos poder ser presidente de todos los ucranianos incluso de los de aquellas zonas en las que no haya sido votado mayoritariamente. No sabemos si la UE está en condiciones de asumir el compromiso de colocar a Ucrania en una lista de espera de incorporación a medio plazo, pero es indudable que hay que demostrarles con hechos que si rompen la senda de la corrupción y se consolidan como una democracia estable, con el buen capital humano de que disponen, van a ser capaces de que otros países libres confíen en ellos y puedan ayudarles a avanzar en prosperidad.

Este viaje fue compartido con el diputado Jesús López-Medel.

dimarts, de juliol 20, 2004

La banalització és ocurrent, però no construeix

Els mites han anat caient al nostre voltant un a un, gairebé sense adonar-nos, sense temps a recompondre'ls. Hem entrat en una espiral de decisions immediates i de caducitats implacables. Tot se substitueix, s'extingeix o es transforma a una velocitat delirant. Els déus han anat desapareixent del nostre imaginari. En aquest sentit, i com no podria ser d'una altra manera, totes les enquestes i les no-enquestes, l'anàlisi dels fets concrets, indiquen que hi ha una creixent manca de confiança en les institucions polítiques, especialment en els partits polítics. De fet, no seria agosarat afirmar que l'arrel de la desconfiança passa per la desconfiança en l'altre. Per contra, i afortunadament, hi ha una acceptació del sistema democràtic com el millor règim polític que podria existir, sense gaire entusiasme, és cert, però encara ho pensem. És sobrer afirmar que la immensa majoria preferim la democràcia a una dictadura. Però amb el desig no ho tenim tot, el compromís ideològic, la voluntat de ser el motor que intenta canviar el món, requereix molt esforç i, sobretot, requereix l'assumpció de responsabilitats. Aquest segon pas és més difícil. Instal·lar-se en la crítica des de fora és còmode, però no ajuda a construir. Les mobilitzacions, la veu de la ciutadania, són l'element imprescindible per sentir el batec de la societat. Això és fer política i és compromís. Aquest compromís i la voluntat de servei a la comunitat és també dins dels partits, malgrat que sembla que la percepció sigui exclusivament en la direcció de veure-hi el lucre personal o la projecció professional.
Amb la consciència de no estar a la moda em ve de gust, i per això ho faig, de reivindicar el fet de repensar de nou l'art de governar, repensar de nou l'art, tot intentant que s'impregnin les nostres vides d'alguna cosa més que la feina, fer la compra o esperar el cap de setmana tranquil que mai no ho acaba sent. El perill està a perdre la capacitat de somniar, de lluitar constantment per transformar la realitat i si pot ser donant-li aquella forma que cadascú vol que tingui la seva vida. La vida pública forma part de l'exercici de la llibertat, no de la necessitat. Segurament seria ingenu pensar que podem retornar a l'ideal clàssic, quan Ciceró ens deia que la més noble ocupació a la qual es pot dedicar un home és la política. Contrasta l'ideal romà sobre la política i el sentit de la virtut republicana amb el desprestigi actual. Sobre això estem obligats a reflexionar tots, especialment els que encara ens escoltem Ciceró amb una certa credulitat.
Hem entrat en un mes (uns mesos) de congressos de partits polítics, de reflexió sobre el govern dels partits. Imagino la ciutadania escèptica llegint per sobre les pàgines dedicades a les petiteses internes d'aquests monstres. Les eleccions que ens porten a escollir els nostres representants ja motiven poc -només hem de veure l'índex de participació de les darreres europees per adonar-nos que no anem pel bon camí- però veure com resol cada partit les seves bases ideològiques o com aconsegueix els equilibris interns per formar els òrgans de govern propis interessa a la militància i poca cosa més.
A curt termini que quedin bé mediàticament aquest tipus d'esdeveniment té molta importància, perquè és amb el que tots ens quedem. L'estètica ha passat a ser un valor a l'alça. Però a la llarga serà més important que hi hagi hagut discussió profunda dels temes amb bases sòlides establertes, amb col·lectius implicats en un projecte comú, més enllà de la composició concreta d'una executiva: això és el que permetrà a aquell partit passar pels cicles de govern i de no-govern sense perdre el seu propi horitzó.
Els partits polítics són els principals agents de representació política. Els partits polítics catalitzen, són internament democràtics, cosa que no es pot dir de tota organització, i han avançat i incorporat nous mètodes per apropar-se a la ciutadania. Com s'organitzen, si practiquen tècniques d'obertura cap a la societat, el tipus de finançament que reben, en quines condicions, sota quines regulacions o quin tipus de capacitats governamentals contribueixen a potenciar o obstaculitzar el seu rol, són elements que, en definitiva, poden legitimar més o no els partits polítics. L'apropament a la ciutadania és la pedra angular de la seva existència. Per això també aniria molt bé que la ciutadania estigués motivada per apropar-se i comprovar de primera mà que la realitat interna és, potser, millor del que pot imaginar. M'atreveixo fins i tot a encoratjar l'apropament per exercir també l'art de la seducció i motivar els canvis en la direcció correcta. Tampoc tothom ha de tenir sensibilitat pel que ès públic, però llavors tinguem una mica més de cura, una mica de delicadesa per la institució, perquè després de la desconstrucció brillant i cínica dels partits polítics que hom pot estar temptat a fer ens trobarem amb el buit. L'alternativa no crec que convenci ningú.
El que és polític ha guanyat espai en els darrers temps. Hi hagut un esclat d'energia i això és positiu perquè implica motor de canvi. Sembla que estem en el moment ideal per reivindicar Ciceró. Els partits polítics han d'obrir-se i permetre l'entrada d'aquesta nova energia i nosaltres, en paral·lel, hem d'entendre que la institucionalització dels processos davant la complexitat és l'única manera de reconduir el conflicte. Canalitzem els desigs de canvi cap a un sistema de partits jove -en el nostre país només té 25 anys- i aprofitem aquestes plataformes per enfortir i construir democràcia.

dissabte, de juny 12, 2004

Europa i la divisió mundial de poders

No volem aconseguir una Europa forta per oposar-nos als Estats Units, però sí que volem una Europa forta per contenir el seu poder. Europa té la seva pròpia concepció del món, la seva manera d'entendre les coses i la seva veu ha de ser present, més del que fins ara hem aconseguit. És evident que encara som lluny d'aconseguir aquesta fortalesa; de fet, som lluny d'acabar d'entendre'ns els europeus mateixos.
Amb una Constitució fruit d'un delicat equilibri de forces, no estem en condicions gaire operatives de crear un àmbit polític transeuropeu més enllà dels Estats, amb institucions que reflecteixin les necessitats, les preocupacions i els desigs dels ciutadans europeus en el seu conjunt. Aquest és un llarg camí per recórrer, com ho demostra la passivitat amb la qual aquesta ciutadania europea encara la construcció de les institucions de la Unió o com posa de manifest la difícil presència d'un interès general europeu que impulsi una política exterior i de seguretat unitària. ¿Començarem per creure'ns, els polítics, aquesta construcció?, o ¿continuarem reservant gelosament un grapat de competències per por de diluir la sobirania? Cedir poder per després rebre'n des d'un pacte col·lectiu és guanyar poder.
No obstant això, val a dir que, en l'invent d'Europa, ja hi ha una exclusiva aportació: crear una acció de govern des del pluralisme i des de la diversitat, un invent interessant, a pesar que sovint paguem el cost del caràcter fragmentari de les nostres decisions. Però tornem al principi. Per què una Europa forta? Per dos arguments bàsics: un, per convertir-se en la frontissa entre Occident i Orient i, en particular, entre aquell orient que els Estats Units conceben exclusivament des de l'amenaça i des de la por. La consolidació d'una altra sensibilitat (derivada d'aquesta composició intrínsecament diversa d'Europa i de les experiències històriques recents) ens ha de convertir en el principal interlocutor d'aquelles regions assotades per la desigualtat, pel subdesenvolupament, i per les dubtoses credencials democràtiques dels seus règims i de la mentalitat de les seves poblacions que una política comuna solvent podria contribuir a transformar.
Europa representa una altra aproximació als focus dels conflictes que poden esbocinar Occident. Els canvis, les revolucions, tots sabem d'on surten. Aquesta altra manera d'entendre les relacions amb la part del món que bull emergeix, en part, de la seva proximitat geogràfica i el seu itinerari històric i, en part, perquè aquestes tensions latents crepiten en l'interior de moltes de les seves ciutats a través del fenomen imparable de la immigració.
Però a Europa, i aquest seria el segon argument, també li cal enfortir-se pel bé del joc d'equilibris mundial. L'actitud encegada i unilateralista dels Estats Units en la crisi d'Iraq (que Aznar i d'altres caps de govern europeus van seguir en una concepció servil del que havia de ser Europa) no es pot tornar a produir. Transferir la seguretat del món a un sol policia comporta el risc, com podria esdevenir-se, que al final el policia quedi desbordat i regni el caos. L'hegemonia, vingui d'on vingui, no és bona. La recuperació de l'ordre mundial passa, encara que sembli paradoxal, per posar límits a aquells que volen imposar el seu ordre de manera incondicional, i l'únic poder amb capacitat de refer el concert, sigui sota el paraigua general de Nacions Unides, sigui a través de la praxi de relacions internacionals, és la Unió Europea. Com es diu en una cèlebre frase del Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell la pobresa exclou, però la riquesa aïlla, i els Estats Units, a través de la gestió de l'administració Bush, ha aconseguit que els pobres se sentin definitivament exclosos al mateix temps que els rics s'aïllaven en la seva muralla com a pas previ a l'escenificació de la seva decadència. El repte més important de la nova Unió Europea serà superar aquest drama, començant per sortir de l'aïllament ella mateixa. Europa ha de contribuir a la reconstrucció de la multipolaritat per aconseguir el mínim: la subjecció de la força al dret, el restabliment d'un joc de pesos i contrapesos i aportar la relativitat de les creences i dels dogmes. Evitarem, així, que el deliri de l'Emperador ens torni a arrossegar a tots cap a la barbàrie.

dimarts, de juny 08, 2004

La memòria que mira al futur

Entre anar amb el lliri a la mà i cobrir-nos d'una cuirassa d'escepticisme hi ha l'equilibri de la confiança. Hi ha qui pensem que la renovació del pacte és possible: sense oblit, però sense rancors, amb memòria històrica, però sense viure impregnats de la por i dels odis que van dominar el passat de Catalunya i Espanya. La responsabilitat de la nostra generació de prendre el relleu, en el sentit de fer escoltar aquesta veu fresca, sense complexos -perquè aquests ja són els nostres temps, no som el futur, som el present-, és el que ens permetrà avançar amb il·lusió i fermesa, en definitiva, renovar el pacte.
El reclam d'Estat propi per a Catalunya és l'objectiu d'alguns; no és el meu cas. N'hi ha que pensen que la convivència amb la resta de l'Estat s'ha manifestat, a aquestes alçades, inviable, que qualsevol intent d'encaix de Catalunya en una Espanya plural seria més difícil que una Catalunya independent i que els avantatges que obtenim de la unió no justifiquen el continuar intentant-ho. L'argument de la complexitat per assolir la convivència que fins ara ha estat així no és prou fort. Fins ara també hi ha hagut conflicte al Pròxim Orient, i estan en via de desenvolupament perpetu els països llatinoamericans, i el rècord de salt de longitud no passa dels 10 metres i això no impedeix que continuem lluitant per allò que ens sembla possible, la pau, el ple desenvolupament, la superació d'una marca.
El camí és ardu, perquè en la darrera legislatura és cert que semblava que no tinguéssim res en comú. Era el camí pel qual no podíem continuar, per bé que el Partit Popular persevera. Són declaracions com les del candidat del Partit Popular a les eleccions europees del proper 13 de juny, el Sr. Mayor Oreja -"en Europa lo que tendría que hacer el presidente del gobierno es defender el español"-, les que mostren de forma diàfana que encara ara n'hi ha que no han entès res. Hem de refer el teixit i la primera cosa que tenim en comú és la confiança en la pluralitat: per a mi no hi ha dubte, el català també és Espanya, i la literatura de Catalunya també, i en Lluís Companys forma part de la història de Catalunya i d'Espanya, i quan es nega això és quan s'està incitant a reclamar un Estat propi.
Amb ambició, no ho nego, penso que el que cal és aconseguir que Espanya es faci seva la identitat catalana, cal que la resta de l'Estat senti el català com a propi i que se l'estimi. De fet, només la consideració cap a les qüestions simbòliques ja reduiria enormement la dificultat del repte. L'Espanya plural, pluricultural, plurilingüística i plurinacional depèn de la naturalitat en els signes.
És cert que no gaudeix de base social, però això no evita que aquesta simplificació de conflictes sigui més factible sota la tècnica d'organització territorial que expressa millor el pacte entre identitats: el federalisme. El federalisme també és una forma de sobirania, perquè en llibertat es decideix formar part d'una federació. Aquesta federació ha d'instituir instruments de garantia per a totes les sensibilitats. No es tracta d'una promoció ingènua de la multiculturalitat, sinó desterrar per sempre la possibilitat d'agressió a una cultura que s'ha de respectar pel sol fet d'existir. Les nacions, la llengua, la cultura pròpia, han de ser respectades dins de l'Estat, no només perquè enriqueix, sinó per respecte a aquella gent que ho sent com a propi. Els catalans no parlem català per molestar els altres, sinó perquè és la nostra llengua; el dia que s'entengui això, haurem fet una gran passa.
Probablement l'èxit del projecte federal passarà per repensar les relacions de cada comunitat autònoma amb l'Estat central.
El concepte d'igualtat consisteix a tractar igual els iguals i diferent els diferents, les comunitats autònomes no poden ser tractades igual perquè tenen diferències entre elles. La ciutadania, el seu benestar, la cohesió social és prioritària, però la identitat forma part del mateix ciutadà i aquestes identitats diverses no existeixen per menystenir o provocar l'altre, sinó simplement perquè formen part del marc en què hem nascut i crescut. Això no és un reconeixement de l'asimetria a priori, seria un absurd, sinó que les diferències es donen per les pròpies característiques i idiosincràsia de cada comunitat autònoma. La qüestió és com gestionar aquestes diferències sense provocar la sensació que s'estan atorgant privilegis a uns en detriment d'uns altres. El respecte a identitats nacionals, a la seva cultura i la seva llengua, no ha d'implicar l'assumpció d'un poder polític al qual els altres no puguin accedir. Volem una agència tributària, un poder judicial descentralitzat, tenir presència a la Unió Europea i més autogovern per gestionar millor els serveis que s'ofereixen a la ciutadania, però no volem que la resta d'autonomies no ho tinguin. Ara bé, això no impedeix que en termes de defensa de cultura i de pluralitat hàgim de dissenyar tots els instruments de protecció perquè mai més ningú no se senti agredit. Les formes han estat tan malmeses que el mínim gairebé sembla una entelèquia, però encara confiem en la comprensió i en la lleialtat per refer el nostre projecte comú. El procés serà cantellut, però il·lusionant i esperançador. Al capdavall, no hi ha res que no es construeixi amb una certa convulsió. Ja ho va dir André Breton: "La beauté sera convulsive ou ne sera pas".