La banalització és ocurrent, però no construeix

Els mites han anat caient al nostre voltant un a un, gairebé sense adonar-nos, sense temps a recompondre'ls. Hem entrat en una espiral de decisions immediates i de caducitats implacables. Tot se substitueix, s'extingeix o es transforma a una velocitat delirant. Els déus han anat desapareixent del nostre imaginari. En aquest sentit, i com no podria ser d'una altra manera, totes les enquestes i les no-enquestes, l'anàlisi dels fets concrets, indiquen que hi ha una creixent manca de confiança en les institucions polítiques, especialment en els partits polítics. De fet, no seria agosarat afirmar que l'arrel de la desconfiança passa per la desconfiança en l'altre. Per contra, i afortunadament, hi ha una acceptació del sistema democràtic com el millor règim polític que podria existir, sense gaire entusiasme, és cert, però encara ho pensem. És sobrer afirmar que la immensa majoria preferim la democràcia a una dictadura. Però amb el desig no ho tenim tot, el compromís ideològic, la voluntat de ser el motor que intenta canviar el món, requereix molt esforç i, sobretot, requereix l'assumpció de responsabilitats. Aquest segon pas és més difícil. Instal·lar-se en la crítica des de fora és còmode, però no ajuda a construir. Les mobilitzacions, la veu de la ciutadania, són l'element imprescindible per sentir el batec de la societat. Això és fer política i és compromís. Aquest compromís i la voluntat de servei a la comunitat és també dins dels partits, malgrat que sembla que la percepció sigui exclusivament en la direcció de veure-hi el lucre personal o la projecció professional.
Amb la consciència de no estar a la moda em ve de gust, i per això ho faig, de reivindicar el fet de repensar de nou l'art de governar, repensar de nou l'art, tot intentant que s'impregnin les nostres vides d'alguna cosa més que la feina, fer la compra o esperar el cap de setmana tranquil que mai no ho acaba sent. El perill està a perdre la capacitat de somniar, de lluitar constantment per transformar la realitat i si pot ser donant-li aquella forma que cadascú vol que tingui la seva vida. La vida pública forma part de l'exercici de la llibertat, no de la necessitat. Segurament seria ingenu pensar que podem retornar a l'ideal clàssic, quan Ciceró ens deia que la més noble ocupació a la qual es pot dedicar un home és la política. Contrasta l'ideal romà sobre la política i el sentit de la virtut republicana amb el desprestigi actual. Sobre això estem obligats a reflexionar tots, especialment els que encara ens escoltem Ciceró amb una certa credulitat.
Hem entrat en un mes (uns mesos) de congressos de partits polítics, de reflexió sobre el govern dels partits. Imagino la ciutadania escèptica llegint per sobre les pàgines dedicades a les petiteses internes d'aquests monstres. Les eleccions que ens porten a escollir els nostres representants ja motiven poc -només hem de veure l'índex de participació de les darreres europees per adonar-nos que no anem pel bon camí- però veure com resol cada partit les seves bases ideològiques o com aconsegueix els equilibris interns per formar els òrgans de govern propis interessa a la militància i poca cosa més.
A curt termini que quedin bé mediàticament aquest tipus d'esdeveniment té molta importància, perquè és amb el que tots ens quedem. L'estètica ha passat a ser un valor a l'alça. Però a la llarga serà més important que hi hagi hagut discussió profunda dels temes amb bases sòlides establertes, amb col·lectius implicats en un projecte comú, més enllà de la composició concreta d'una executiva: això és el que permetrà a aquell partit passar pels cicles de govern i de no-govern sense perdre el seu propi horitzó.
Els partits polítics són els principals agents de representació política. Els partits polítics catalitzen, són internament democràtics, cosa que no es pot dir de tota organització, i han avançat i incorporat nous mètodes per apropar-se a la ciutadania. Com s'organitzen, si practiquen tècniques d'obertura cap a la societat, el tipus de finançament que reben, en quines condicions, sota quines regulacions o quin tipus de capacitats governamentals contribueixen a potenciar o obstaculitzar el seu rol, són elements que, en definitiva, poden legitimar més o no els partits polítics. L'apropament a la ciutadania és la pedra angular de la seva existència. Per això també aniria molt bé que la ciutadania estigués motivada per apropar-se i comprovar de primera mà que la realitat interna és, potser, millor del que pot imaginar. M'atreveixo fins i tot a encoratjar l'apropament per exercir també l'art de la seducció i motivar els canvis en la direcció correcta. Tampoc tothom ha de tenir sensibilitat pel que ès públic, però llavors tinguem una mica més de cura, una mica de delicadesa per la institució, perquè després de la desconstrucció brillant i cínica dels partits polítics que hom pot estar temptat a fer ens trobarem amb el buit. L'alternativa no crec que convenci ningú.
El que és polític ha guanyat espai en els darrers temps. Hi hagut un esclat d'energia i això és positiu perquè implica motor de canvi. Sembla que estem en el moment ideal per reivindicar Ciceró. Els partits polítics han d'obrir-se i permetre l'entrada d'aquesta nova energia i nosaltres, en paral·lel, hem d'entendre que la institucionalització dels processos davant la complexitat és l'única manera de reconduir el conflicte. Canalitzem els desigs de canvi cap a un sistema de partits jove -en el nostre país només té 25 anys- i aprofitem aquestes plataformes per enfortir i construir democràcia.