Europa i la divisió mundial de poders

No volem aconseguir una Europa forta per oposar-nos als Estats Units, però sí que volem una Europa forta per contenir el seu poder. Europa té la seva pròpia concepció del món, la seva manera d'entendre les coses i la seva veu ha de ser present, més del que fins ara hem aconseguit. És evident que encara som lluny d'aconseguir aquesta fortalesa; de fet, som lluny d'acabar d'entendre'ns els europeus mateixos.
Amb una Constitució fruit d'un delicat equilibri de forces, no estem en condicions gaire operatives de crear un àmbit polític transeuropeu més enllà dels Estats, amb institucions que reflecteixin les necessitats, les preocupacions i els desigs dels ciutadans europeus en el seu conjunt. Aquest és un llarg camí per recórrer, com ho demostra la passivitat amb la qual aquesta ciutadania europea encara la construcció de les institucions de la Unió o com posa de manifest la difícil presència d'un interès general europeu que impulsi una política exterior i de seguretat unitària. ¿Començarem per creure'ns, els polítics, aquesta construcció?, o ¿continuarem reservant gelosament un grapat de competències per por de diluir la sobirania? Cedir poder per després rebre'n des d'un pacte col·lectiu és guanyar poder.
No obstant això, val a dir que, en l'invent d'Europa, ja hi ha una exclusiva aportació: crear una acció de govern des del pluralisme i des de la diversitat, un invent interessant, a pesar que sovint paguem el cost del caràcter fragmentari de les nostres decisions. Però tornem al principi. Per què una Europa forta? Per dos arguments bàsics: un, per convertir-se en la frontissa entre Occident i Orient i, en particular, entre aquell orient que els Estats Units conceben exclusivament des de l'amenaça i des de la por. La consolidació d'una altra sensibilitat (derivada d'aquesta composició intrínsecament diversa d'Europa i de les experiències històriques recents) ens ha de convertir en el principal interlocutor d'aquelles regions assotades per la desigualtat, pel subdesenvolupament, i per les dubtoses credencials democràtiques dels seus règims i de la mentalitat de les seves poblacions que una política comuna solvent podria contribuir a transformar.
Europa representa una altra aproximació als focus dels conflictes que poden esbocinar Occident. Els canvis, les revolucions, tots sabem d'on surten. Aquesta altra manera d'entendre les relacions amb la part del món que bull emergeix, en part, de la seva proximitat geogràfica i el seu itinerari històric i, en part, perquè aquestes tensions latents crepiten en l'interior de moltes de les seves ciutats a través del fenomen imparable de la immigració.
Però a Europa, i aquest seria el segon argument, també li cal enfortir-se pel bé del joc d'equilibris mundial. L'actitud encegada i unilateralista dels Estats Units en la crisi d'Iraq (que Aznar i d'altres caps de govern europeus van seguir en una concepció servil del que havia de ser Europa) no es pot tornar a produir. Transferir la seguretat del món a un sol policia comporta el risc, com podria esdevenir-se, que al final el policia quedi desbordat i regni el caos. L'hegemonia, vingui d'on vingui, no és bona. La recuperació de l'ordre mundial passa, encara que sembli paradoxal, per posar límits a aquells que volen imposar el seu ordre de manera incondicional, i l'únic poder amb capacitat de refer el concert, sigui sota el paraigua general de Nacions Unides, sigui a través de la praxi de relacions internacionals, és la Unió Europea. Com es diu en una cèlebre frase del Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell la pobresa exclou, però la riquesa aïlla, i els Estats Units, a través de la gestió de l'administració Bush, ha aconseguit que els pobres se sentin definitivament exclosos al mateix temps que els rics s'aïllaven en la seva muralla com a pas previ a l'escenificació de la seva decadència. El repte més important de la nova Unió Europea serà superar aquest drama, començant per sortir de l'aïllament ella mateixa. Europa ha de contribuir a la reconstrucció de la multipolaritat per aconseguir el mínim: la subjecció de la força al dret, el restabliment d'un joc de pesos i contrapesos i aportar la relativitat de les creences i dels dogmes. Evitarem, així, que el deliri de l'Emperador ens torni a arrossegar a tots cap a la barbàrie.