dimecres, de juny 14, 2006

LES LLIÇONS DEL NO

Finalitza la presidència austríaca de la Unió Europea per donar pas a Finlàndia. Podríem dir que en sis mesos de torn austríac hi hagut dos temes que han constituït les prioritats marcades pel canceller Schüssel: la protecció del principi de subsidiarietat, amb una presència més activa dels parlaments nacionals i regionals d’acord amb els dos protocols no aplicables del Tractat Constitucional i, en segon lloc, la sort o dissort del propi Tractat. Nou impuls, reflexió, crisi política a Europa o el futur de la Constitució Europea han estat temes recurrents en tots els debats europeus. En d’altres paraules, els no de França i Holanda han provocat el que tantes vegades vam dir alguns durant la campanya del referèndum: que el no només portaria a la paràlisi, al caos i a la desorientació d’Europa, en cap cas a un avenç pels ciutadans. Doncs ja hi som, justament aquí.
El Tractat Constitucional va ser el producte d’un costós consens que va permetre unificar la posició de 25 Estats amb tota la seva complexitat interna i amb realitats ben diferenciades en els seus sistemes de partits. L’encreuament d’interessos i d’ideologies era total i el gran valor del treball de la Convenció va ser aconseguir un acord, un punt de trobada on tothom va cedir, els que volíem més Europa o una Europa federal, o un reconeixement fort de l’Europa social i política i tots aquells que volien menys Europa i la reducció de competències de la Unió per tal que aquesta fos un mer conglomerat de normes econòmiques i de comerç, però res més.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya també ha estat producte d’un pacte. De fet, d’un doble pacte. Un primer a Catalunya, on certament les forces polítiques catalanes vam elaborar el text que pensàvem que era millor pel nostre país, però alhora sent conscients que el procés d’elaboració de l’Estatut tenia dues fases més fonamentals: l’aprovació a les Corts Generals i el vot de la ciutadania. El segon pacte és el que Catalunya fa amb la resta d’Espanya, de manera que la convivència entre els ciutadans queda garantida. Com diu Hannah Arendt, demanar l’impossible per obtenir el possible no sempre és contraproduent. Demanar l’impossible i quedar-se amb no res, més que contraproduent és de “pataleta” infantil estèril. Els pactes són complexes i intenten sumar i aproximar posicions a priori irreconciliables. No arribar a un acord no és signe de puresa, ni de majors conviccions, sinó més aviat d’intransigència i d’immaduresa. La majoria democràtica actual ha permès més autogovern, més competències i millor comprensió i acollida de la pròpia identitat de Catalunya. No hi ha una altra majoria que permeti quelcom diferent.
Els extrems, com sempre, queden fora. Jo, en canvi, m’estimo més formar part activa de la construcció del futur, encara que no s’adeqüi perfectament als meus desitjos, perquè els desitjos dels altres també han de veure’s reflectits en alguna mesura. L’avenç cap a una Espanya més federal recollit a l’Estatut de Catalunya ha suposat cessió i també ambició.
I és en aquest punt on convé fer-se la pregunta clau: és que en el debat europeu actual s’està proposant canviar la redacció del Tractat en el sentit que defensaven algunes de les formacions polítiques de casa nostra? No. El resultat és que es manté en vigor el Tractat de Niça, sense carta de drets fonamentals, sense reconeixement de drets socials, un Parlament europeu més dèbil i amb menys competències i sense protocols garants del principi de subsidiarietat que permetrien la intervenció dels parlaments regionals en els processos legislatius comunitaris.
En definitiva, el no ens ha portat a la paràlisi a Europa. Ara podem fer el mateix amb l’Estatut de Catalunya, podem exercir de perifèria victimitzada, de català emprenyat, de nen rabiüt i dir que no volem un catàleg de nous drets pels ciutadans, que no volem 50 competències més de les que tenim, que no volem garantir estatutàriament una major inversió de l’Estat a Catalunya o que no volem un millor finançament. Aquesta és veritablement la raó de fons: ens podem quedar amb l’Estatut de 1979, amb una Catalunya també paralitzada, mentre les altres Comunitats Autònomes diuen sí al futur, o bé fer el salt endavant en el nostre autogovern que ens doni els instruments per fer front als reptes que tenim plantejats com a país.

dilluns, de maig 22, 2006

REUNIÓN DE LA CONFERENCIA DE ÓRGANOS ESPECIALIZADOS EN ASUNTOS COMUNITARIOS (COSAC)

El futuro de Europa y el periodo de reflexión ha sido el tema elegido para celebrar la XXXV reunión de la COSAC en Viena. Dentro de las prioridades de la presidencia austriaca encontramos dos temas: por un lado, la aplicación del principio de subsidiariedad dando un mayor protagonismo a los Parlamentos Nacionales en el proceso legislativo comunitario y, por otro lado, el futuro de Europa frente a la parálisis de la entrada en vigor del Tratado Constitucional.
Los dos temas se trataron en Viena. Los distintos Estados participantes expresaron su opinión y tuvieron la oportunidad de exponer sus perspectivas. Podemos destacar que el Canciller Schüssel tuvo una presencia prolongada y activa durante la sesión.
La interconexión entre lo que pasa en Europa y los Parlamentos Nacionales parece que debe ser uno de los elementos prioritarios de ahora en adelante. El diagnóstico de la necesidad de acercar las instituciones europeas a la ciudadanía y conseguir que las políticas europeas sean percibidas como políticas de afectación directa para el bienestar es unánime, de lo contrario, el distanciamiento entre ciudadanos y la construcción europea será imparable.
El principio de subsidiariedad como principio que permite el control por parte de los parlamentos nacionales de la actividad de la Unión debe relacionarse con el concepto de democracia, porque continúa habiendo poca transparencia en el ámbito comunitario.
Al mismo tiempo, a nivel nacional, harían faltan estructuras mejores para europeizar más los temas, creando estructuras de cooperación entre ambos parlamentos. En este sentido me permito sugerir, al margen de lo que en la reunión de la COSAC se trató, la conveniencia de una mayor presencia de comisarios europeos en nuestra cámara, una mejor coordinación con los europarlamentarios o la designación de un representante de las Cortes Generales frente a la Unión, como tienen ya 21 de los 25 Estados miembros.
La revisión por parte de parlamentos nacionales de la adecuación de la normativa comunitaria a sus competencias y el respeto del principio de subsidiariedad —que en ningún caso debe transformarse en un control de oportunidad, cosa que ya pasa actualmente— tiene que tener como consecuencia lo siguiente: y es que una vez realizado el control y aprobada la norma debería ser ejecutada inmediatamente por parte de los parlamentos nacionales o regionales y por parte de los gobiernos de los Estados miembros.
Todos los Estados miembros debemos estar unidos para impulsar el Tratado Constitucional y ese impulso deberá venir necesariamente de los Estados miembros y muy especialmente de los parlamentos nacionales. No hay riesgo ni contradicción entre el fortalecimiento de la Unión Europea y el papel de los parlamentos nacionales. Son éstos precisamente los que deben hablar de Europa y acercarla así a los ciudadanos.
En este sentido, el encuentro de la COSAC concluyó con la adopción de un texto básico en el que todos los Estados llegamos a una posición común. Así, por ejemplo, se le pide al Consejo europeo de 17 de junio de 2006 que adopte una hoja de ruta para el futuro proceso de ratificación.

dilluns, de maig 15, 2006

UN CISTELL DE CIRERES

Comentari del llibre d’ Enric Juliana, La España de los pingüinos
Una visión antibalcánica del porvenir español: la concordia es posible


Al principi va crear Déu el viatge, després el dubte… i la nostàlgia
Theo Angelopoulos director de La mirada de Ulises


La lectura de La España de los pingüinos et transporta a un camp ple de cirerers pel que es passeja collint-ne els fruits més vermells. És un llibre ple de cireres dolces, que quan te l’acabes costa trobar el relat per explicar el rovell de l’ou, però tot seguit t’adones que cal temps per pair, pensar i destil·lar el cistell de suggeriments i reflexions que Enric Juliana t’ha posat al davant com el qui no vol la cosa, entre broma i broma i entre cita i cita. El repàs de temes és intens i l’escriptura àgil i alhora farcida de referències ens deixa a tots un bon sabor. Tan se val compartir o no els diagnòstics, perquè la gran virtut del llibre és la seva textura de suggeriment constant. Per anar fent boca m’agradaria compartir amb vosaltres algunes d’aquestes cireres.
El llibre ens evidencia una realitat rarament formulada, però que per contra explica moltes coses i és que no hi ha “polítics patriotes espanyols”. L’afirmació em fa pensar en aquesta distinció que feia Paul Preston al pròleg del llibre d’Hilari Raguer El general Batet. Franco contra Batet: crónica de una venganza quan ens diu “Las ocasiones en que Batet y Franco entraron en contacto muestran lo mejor y lo peor de la tradición militar española. Plantean el contraste entre aquéllos, como Batet, para quienes España era la totalidad de los españoles, y aquéllos, como Franco, para quienes España era una entidad definida más estrechamente que excluía nacionalistas vascos y catalanes, toda suerte de demócratas, francmasones y miembros de organizaciones de izquierda. En este sentido, Raguer demuestra que el patriotismo de Batet era en definitiva de un valor moral superior al de la versión, mucho más difundida, de Franco.”
Aquesta és una de les tesis més interessants que, al meu parer, exposa el llibre, de la que a més podem anar construint tota la resta com qui tira del fil per tenir el cabdell. Una altra versió o aproximació és la de Julián Marías quan a Consideración de Catalunya assenyala (o adverteix) que “no hay nada más antiespañol que el intento de disminuir la personalidad de Catalunya”. Però no ens equivoquem: Enric Juliana té raó. Aquesta visió d’Espanya, el patriotisme per l’Espanya “real” i “inclusiva”... la figura del pingüí, en definitiva, escasseja. Permeteu-me només introduir un petit matís a la metàfora dels pingüins que se’ns presenta. Crec que no m’equivoco si dic que a Catalunya o al País Basc, principalment, però també a d’altres territoris detectar els pingüins és més fàcil que a d’altres indrets. Aquells que es declarin “espanyols” poden no ser pingüins (no són iugoslaus), són el mateix producte que els “croats” o “serbis” i l’únic que passa és que el nom del “tot” en aquest cas equival al nom de “la part”: “espanyol”. En d’altres paraules, n’hi ha molts que són espanyols a la manera de Franco, no a la manera de Batet.
És clar que del llibre podem desprendre que la “obcecada voluntad de ignorar la realidad española”, com ens diu Juliana parlant amb el brau que penja de la paret es dóna tant per part d’aquells que en la construcció del concepte d’Espanya i la seva defensa en deixa la meitat fora, com dels que redacten un preàmbul com el de l’Estatut que arriba a les Corts Generals: “actuar como si España no existiera” Un bon resum el trobem en boca del toro (com dóna de sí el toro d’en Juliana) quan apunta que “antes de proclamarse víctimas de la agresividad española, admitan ustedes que tampoco son mancos. En menos de dos meses, desde Catalunya se han planteado tres iniciativas que pondrían en tensión a cualquier país europeo (personalment dubto que la primera de les iniciatives fos rebuda de la mateixa manera a un altre país d’Europa). Primera: la conquista del oligopolio energético. Segunda: la modificación de la identidad nacional (eso de la “nación de naciones” sólo fue defendido por un viejo dirigente socialista segoviano, Anselmo Carretero, amigo de Pere Bosch i Gimpera, del que ya no se acuerda nadie). Y tercera: un cambio en la distribución territorial de la riqueza, cuando están a punto de acabarse los fondos europeos. Energía, dinero y sentimientos. No pretenderán que encima les aplaudan.”
Posem l’èmfasi en la diferència entre el patriota i el nacionalista. Les tesis del PSC i del socialisme en general han d’anar, al meu entendre, per aquí, perquè aquest és el nostre marc natural. El nacionalisme és antagònic a la nostre manera d’entendre el món. Una cosa és estimar la terra on vivim i l’altre cosa és contraposar identitats. La psicologia fina de Marcel Proust s’escau en aquest punt quan a Sodoma y Gomorra ens parla de la característica associada a l’ambient clerical “Son unos ambientes de tribus, de congregación y capilla (...) todo mieles para los del clan, todo desdén para los que no lo son” on el dilema no estar en el “ser o no ser” de Hamlet, sinó en el “ser de o no ser de”. Imaginem què passa en una societat clerical i a més nacionalista (les dues grans malalties d’Europa com ens diu Thomas Bernhard). L’exclusió i l’enfrontament. El nacionalisme, l’espanyol i el català, jerarquitza pobles, el republicanisme veu persones.
La dialèctica nacionalista és la que es retroalimenta a banda i banda i segurament la que ens ha conduït on som. Juliana ens parla d’aquest fil conductor i del perill en caure (tot i que el perill és consumat a saber des de fa quan) en aquesta dinàmica. Un fil d’esperança (poc creïble?) és quan l’autor ens presenta la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya com un final d’etapa... ens està parlant de la fi dels nacionalismes? “Si el Estatut es aprobado, Cataluña deberá ofrecer a cambio una mayor implicación política y emocional en la política española: Cataluña deberá sentirse también española; a su manera, pero española”.
Em temo que l’aprovació de l’Estatut no serà la fi dels nacionalismes. Malgrat l’estripada, l’obertura de ferides, el subministrament de sal a les ferides, l’estira i arronsa i els cops de cap contra la realitat, un cop acabat el procés iniciarem de nou una altra ronda de demandes amb els mateixos arguments que fins ara. Però sobre això tornaré cap al final. De fet, no hem estat capaços ni nosaltres mateixos, de trencar amb el llenguatge nacionalista. No hem ofert una alternativa i l’hem assumit com a propi, quan no ho és. La negociació de l’Estatut, de l’augment d’autogovern, de la millora del finançament, no s’ha iniciat en un punt mig, ni s’ha desenvolupat en el nostre camp de joc. Moltes són les raons per pensar que tot plegat era i és necessari, però dubto que ens haguem sabut explicar amb el nostre propi llenguatge.
Parlant amb algun destacat dirigent del Partit Popular, d’aquests que en Juliana ja ens presenta com a persones intel·ligents amb les seves bones construccions intel·lectuals em deien que el que volen els espanyols és llibertat i per això l’opció d’un partit de centre dreta lliberal és l’opció amb la que s’identifiquen i per la que lluiten. I jo dic, ja m’agradaria que els espanyols volguéssim per damunt de tot la llibertat. Lamentablement jo crec que estem més immergits en un ambient de tall leninista de preguntar-nos “llibertat per a què” amb una deriva igualitària. No penso tampoc que això sigui res de nou, crec que forma part de la nostra idiosincràsia pròpia: l’enveja.
A Espanya no se suporta que els altres siguin més. El triomf d’algú porta associat de manera automàtica la crítica de com s’ha aconseguit l’èxit, els mecanismes usats per arribar allà on ets o els defectes de la persona que et fan prendre amb relativitat aquell triomf i que permet igualar-lo amb la resta. Per no parlar del nen que treu bones notes al col·legi: el pilota, el marginat de la classe, l’avorrit... Agafem un cotxe. Es condueix no només de manera agressiva, sinó que podem veure com s’aprofita tot forat per colar-se, però no se suporta que els altres aprofitin els forats i t’avancin, i llavors ja hi som: el clàxon, l’intent de rebassar-lo, la gesticulació i l’adrenalina a 200. Què passa quan apliquem la reflexió als col·lectius territorials, a les Comunitats Autònomes? ... Doncs que acabem en el “café para todos”. Qui té el valor de dir que Catalunya no és com la Rioja? Quins adjectius rebria l’agosarat? Malgrat molts ho pensen en aquests termes. Ara bé, La Rioja o Múrcia o la Comunitat Valenciana no són iguals que Catalunya per voluntat pròpia, sinó pel fet de no acceptar que Catalunya sigui diferent. Ja ni tan sols parlem de més o menys, de millor o pitjor, sinó diferent. Paradigma de tot el que estem dient aquí és la clàusula Camps. La disposició addicional segona, apartat 2 i 3 de l’Estatut de la Comunitat Valenciana ens diu “La Comunitat Valenciana vetllarà perquè el nivell d’autogovern establert en el present Estatut sigui actualitzat en termes d’igualtat amb les altres Comunitats Autònomes. A aquest efecte, qualsevol ampliació de les competències de les CCAA que no estiguin assumides en el present Estatut o no li hagin estat atribuïdes, transferides o delegades a la Comunitat Valenciana amb anterioritat obligarà, en el seu cas, a les institucions d’autogovern legitimades a promoure les corresponents iniciatives per a aquesta actualització.”
“La gran soledad de la persona singular es uno de los signos característicos de nuestro tiempo. La persona singular está cercada, está rodeada por el miedo”. Així ho crec. Comparteixo amb Ernst Jünger que la cerca de la seguretat ens porta a la “societat líquida”. Tothom exigeix quotes de seguretat absolutes, perquè no podem suportar la idea d’incertesa, però a més som incapaços d’enfrontar-nos amb la nostra individualitat. Continuant amb La emboscadura de Jünger “La relación que la emboscadura mantiene con la libertad es más estrecha que la que con ella mantiene cualquier clase de armas; en la emboscadura está viva la originaria voluntad de resistir. De ahí que sólo serán aptos para ella los voluntarios”. La radiografia és clara, només aquells que siguin capaços de conviure en soledat i enfrontar-se amb ells mateixos seran lliures. Per això la immensa majoria la trobem dins d’un col·lectiu-massa, liquats i difosos, això sí, envoltats d’una falsa seguretat.
Hi ha alguna cosa malsana en l’Espanya de les autonomies, ens diu Juliana, precisament per aquesta ànsia igualitària. Catalunya trenca Espanya, però al darrera 16 més sembla que no tenen cap complexa per seguir la mateixa deriva... on ha quedat la defensa d’Espanya? I els pingüins? La dialèctica nacionalista primer i igualitària després impossibilita una aproximació diferent i s’acaba caient en un cercle viciós del que no percebem cap final.
La darrera de les claus importants a la que em vull referir que apunta el llibre de La España de los pingüinos és: cap on va Catalunya? La resposta de l’autor és depèn. “Depende de la evolución futura de la actual fase posnacional de las democracias occidentales; depende del grado de satisfacción que el actual Gobierno español (y los venideros) sepa dar a las reclamaciones de la comunidad más compleja del tablero hispano; de la reacción emocional del resto de España a estas reclamaciones; y de los contradictorios procesos en curso en el interior de la propia sociedad catalana (...) que con intereses diversos e incluso contradictorios hoy se ubica entre el obrero de la Seat y el imaginativo profesor de universidad”.
Juliana planteja una tensió entre variants pessimistes i optimistes amb una clara decantació cap a l’optimisme. Ara bé, si les coordenades que ens presenta per saber cap on evolucionarà Catalunya (altrament dit, els catalans) estan ben exposades, la situació, diria jo, és bastant “desesperada”. És cert que la percepció de l’actual govern espanyol per part dels catalans és bona, de manera que aquesta variant –encara que només sigui conjunturalment– ens seria favorable. Cosa ben diferent passa amb la reacció emocional de la resta dels espanyols. Som en un entorn mundial on el gir cap a un mateix, la revitalització d’allò proper, i mirar-se el melic està a l’alça, com a mecanisme de protecció i seguretat al que ja m’he referit. Quan llegeixo un estudi en el que se’ns diu que el 83% de musulmans només es casarien amb algú de la seva pròpia religió en veiem el símptoma.
Per sota d’aquest corrent de fets i un dia a dia a voltes frustrant, però, persisteix una visió optimista que és producte de combinar dos factors: la pròpia història comú que ha fet que l’Espanya dels pingüins existeixi més enllà de les avinences i desavinences, i per una altra banda, la voluntat, la voluntat del poble.
I com de voluntat, al cap i a la fi, es tracta, Juliana dóna el pas i aposta per l’esperança. Potser perquè creu que l’esperança sempre porta més lluny que la por. Així, sota la pell pessimista, es deixa veure la poteta d’un optimista escèptic. Per això mateix el seu llibre, no se sap molt bé perquè, convenç. El seu estil barroc, el seu permanent anar i venir, acaba assenyalant-nos que el que vol finalment és mostrar per a què veiem. I el que veiem és que el sentit comú i la concòrdia farà definitivament real una Espanya que de vegades s’obstina a negar-se a ella mateixa.

Publicat a la Fundació Rafael Campalans

divendres, de maig 05, 2006

L’EQUADOR DE LA LEGISLATURA

Som en una legislatura de canvis profunds. De canvis apassionants que suposen un avenç en la maduresa de la nostra democràcia que comença a ser no tant jove, en l’Estat del Benestar, senyal d’identitat d’Europa, i en l’augment de les llibertats de la ciutadania.
Hem volgut, com deia, que aquesta legislatura fos de canvis, perquè així ho creiem necessari i perquè aquest era el compromís electoral, però a més perquè com deia el President de la Generalitat “el món és dels atrevits” i els socialistes tenim aquesta responsabilitat, el progressisme i el reformisme formen part de nosaltres i quan governem cal que arrisquem per anar més enllà i per donar salts qualitatius en la vida de tots.
Som a l’equador de la legislatura i malgrat tenir una majoria simple el govern de l’Estat es manté estable i en plena efervescència. Des del punt de vista de l’equilibri i les relacions entre les diferents forces polítiques també vull començar apuntant una reflexió. Som en una legislatura on el consens amb el PP és impossible i només els propers resultats electorals faran factible un altre escenari. Ara bé, més enllà de la confrontació i la tensió acumulada, i el suposat benefici que rebem amb aquesta radicalitat que els fa perdre tot tipus de legitimitat no ens podem enganyar, aquesta crispació és negativa. Fer política ens exigeix saber el que es diu, on situar els límits i sobretot calcular-ne els efectes. Quan es juga amb el perill és per a tots. L’escenari és negatiu per la convivència ciutadana, però sobretot és negatiu pel país. Hi ha determinats temes que tradicionalment s’han considerat temes d’Estat i que per tant havien de tenir un tractament de consens més enllà del partidisme: política exterior, política de defensa, política antiterrorista, reformes estatutàries i constitucionals, és a dir, model territorial de l’Estat. La desesperació del PP per recuperar el poder i sobretot per salvar a una generació que altrament ho té tot perdut ens acaba transmetent una angoixa insuportable, una perpètua agressivitat que ho contamina tot, i ha trencat de forma irresponsable el consens en aquests 4 punts cabdals.
En aquest clima l’acció de govern continua endavant. Moltes són les mesures concretes que s’han proposat en forma de projectes de lleis, decrets-llei o reglaments, però jo diria que hi ha quatre grans eixos sobre els que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero fonamenta el seu projecte: l’aprofundiment democràtic, l’organització territorial de l’Estat, les polítiques socials i l’extensió de drets civils dels ciutadans i la recerca incansable de la pau i la llibertat.

1. APROFUNDIMENT DE LA DEMOCRÀCIA
Un dels elements principals que encapçalen aquest objectiu ha estat l’actitud de diàleg en tots i cadascun dels àmbits sobre els que alguna política s’ha dut a terme. Hi hagut un apropament del govern a tots els col·lectius afectats per exemple per la llei d’educació, la llei de discapacitats, la llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, el terrorisme, les reformes estatutàries o les pròpies comunitats autònomes. A més, però, hi hagut un canvi també en les relacions amb les diferents formacions polítiques, amb les que som capaços d’arribar a acords per tirar endavant el que el govern es proposa. En aquest sentit hi hagut una recuperació del Parlament. La revitalització del legislatiu situant-lo en el centre decisori apropa la política als ciutadans. La voluntat del govern de fer del Parlament la columna vertebral de la vida política es mostra dia rera dia amb la presència del President al Senat (mai no hi havia anat fins aquesta legislatura) i amb la intensitat de compareixences de tots els ministres en les seves respectives comissions. El govern es sotmet a un major control per part del legislatiu.
Hi ha tres lleis que en matèria d’aprofundiment democràtic han de tenir un reconeixement explícit, com és, en primer lloc la llei de publicitat i comunicació institucional, que acaba amb la possibilitat que els governs exerceixin l’autobombo i preveu la lleialtat institucional entre administracions. En segon lloc, l’aprovació del Codi de Bon Govern, que estableix austeritat i transparència en l’ús de poder, és a dir, novament una mostra de l’actual govern d’autolimitació, cosa inusual. En tercer lloc, la llei de ràdio i televisió de titularitat estatal per garantir més independència dels mitjans públics i una major qualitat. Entre d’altres mesures concretes preveu que el director serà escollit pel Parlament i no pel govern com fins ara.

2. ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT
La sensibilitat territorial que ha mostrat el govern socialista i el respecte per les altres institucions de l’Estat, principalment les CCAA, és paradigmàtic: el President del govern ha rebut tots els presidents autonòmics a la Moncloa vàries vegades, ha celebrat dues conferències de Presidents i es preveu una tercera per parlar d’I+D+i, ha establert la participació de Presidents autonòmics en cimeres transfrontereres. Segurament, però, l’acció protagonista ha estat i segueix sent el recolzament dels processos de reforma estatutària. Hi ha una voluntat clara d’integrar territoris, però sobretot d’integrar persones. L’aposta del President del Govern i de tots els socialistes ha estat l’intent d’encaixar els nacionalistes en una Espanya plural, perquè als nacionalistes se’ls retroalimenta amb l’exclusió i l’enfrontament essencialista.
També en aquest apartat referit a la major comprensió de l’organització complexa i diversa d’Espanya per part d’aquest govern vull destacar tres mesures o accions concretes: la participació de les CCAA en qüestions europees; a la delegació del Consell de la Unió Europea s’han incorporat membres de governs autonòmics quan es tractava alguna competència pròpia de les CCAA, l’impuls del reconeixement de la pluralitat lingüística de l’Estat; això es dóna tant a nivell europeu (traducció de la Constitució europea i impuls de reforma del reglament de llengües europeu) com a nivell nacional, el retorn dels papers de la Generalitat.

3. POLÍTICA SOCIAL I EXTENSIÓ DELS DRETS CIVILS DE LA CIUTADANIA
Aquest és el gran tema. No és el més mediàtic, això ja ho sabem, però el llistat de mesures concretes que el govern ha dut a terme, lleis que s’han aprovat o projectes que hi ha en marxa pels propers anys abans de les eleccions és aclaparador. A tall d’exemple deixeu-me citar alguns: han pujat les pensions mínimes un 16’6%, el salari mínim interprofessional també s’ha incrementat i hi ha acord amb els sindicats perquè a final de la legislatura arribi als 600 euros, l’atur ha baixat moltíssim arribant a les quotes més reduïdes en democràcia, hi hagut una aposta per combatre la immigració il·legal a través del reglament de la llei d’estrangeria que ha aconseguit regularitzar més de 600.000 immigrants, la millora del finançament del sistema sanitari de les CCAA, la creació de més habitatges socials...
En matèria educativa s’han abordat dues reformes legislatives bàsiques com és la Llei Orgànica d’Educació, que suposa una aposta per l’escola pública de qualitat per garantir la igualtat d’oportunitats i una aposta per una societat laica com ens indica la Constitució i la Llei Orgànica d’Universitats que està encara en tramitació. En l’àmbit de l’educació també hem de destacar l’augment de beques: s’han incrementat un 10,5% que a més gestionaran les CCAA i l’aposta també per l’increment de L’I+D+i.
Hi ha dues lleis de referència que aprovarem en els propers mesos: la llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència i la llei d’Igualtat entre dona i home.
La llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència preveu fer front a la situació de dependència que ha Espanya 1.200.000 persones pateixen, de les quals 300.000 són a Catalunya. Amb això aconseguirem una vida més amable per a les persones dependents i també per a les seves famílies, principalment per a les dones que tenen cura d’aquesta gent.
Per la seva banda, la llei Orgànica d’Igualtat entre dones i homes vol impulsar autèntics canvis socials reals per aconseguir la igualtat efectiva en l’accés als llocs de treball, en la promoció professional i social. La Constitució ens reconeix la igualtat formal, ara cal donar el salt a la igualtat real. La llei també és una aposta clara per a la conciliació laboral i personal. En aquesta direcció es preveuen permisos de paternitat o la creació de nombroses escoles bressol entre d’altres moltes mesures.
Paral·lelament no ens podem estar d’esmentar totes aquelles iniciatives que han comportat una ampliació de drets. Aquesta ampliació fa que la nostra societat sigui més lliure, més decent en tant que dóna més dignitat als homes i dones i és una millora del benestar i de la vida dels ciutadans. Em refereixo a la llei de violència de gènere, la llei que regula el matrimoni homosexual, la previsió d’abreujament del procediment del divorci o la llei de la llengua de signes per persones sordes, sordmudes i sordcegues.

4. PAU I LLIBERTAT
Amb l’inici de la legislatura s’ha obert una etapa d’esperança pel final de la violència i del terror d’ETA. Molts són els esdeveniments que ho han afavorit: una altra concepció mundial del terrorisme des de l’11-S, un sacseig a casa nostra amb l’11-M, i abandonament de la violència i lliurament de les armes de l’IRA. Afegim a més el reconeixement de l’eficàcia policial des del trencament de la treva l’any 2000 (des de començament de la legislatura hi hagut més de 200 detencions), l’increment de cossos i forces de seguretat per a la lluita antiterrorista en 300 agents, així com la creació de la figura de l’Alt comissionat de suport a les Víctimes. La pau és a tocar de mans i el govern de l’Estat (fos quin fos) no només ha d’afavorir l‘intent, sinó que té l’obligació de fer el possible per aconseguir acabar amb ETA. Ara més que mai la unió entre TOTS els demòcrates és imprescindible per fer front a un procés complexa. Segurament és un dels temes més delicats i on el PP no es pot estar de fer mal.
En conclusió, aquests dos anys de govern socialista han suposat més diàleg i millora de la convivència i relacions entre els partits polítics (excepte el PP que ha volgut quedar exclòs en el maximalisme), amb els col·lectius socials com sindicats, professorat, professionals en general i sobretot amb els diferents territoris que formem part d’aquesta Espanya plural. Tinguem en compte que la creació d’un clima de proximitat i de certa comprensió amb els nacionalistes els neutralitza perquè deixen de tenir raó de ser. Aquests dos anys de govern socialista han estat una aposta per un món més lliure, més digne i més decent: amb més drets civils i més polítiques socials, però també amb una política exterior que ha apostat per la cooperació i la lluita contra la pobresa i l’exclusió amb una proposta d’una Aliança de Civilitzacions per combatre així un dels grans reptes mundials que tenim per endavant.
Publicat a la Revista Endavant.

L’ESPERANÇA CÍVICA D’EUROPA.

L’ABANS I EL DESPRÉS DE LA CIUTADANIA

De vegades oblidem que la Unió Europea és un centre de poder més, una instància de presa de decisions públiques que repercuteixen en la nostra quotidianitat, de la mateixa manera que ens afecta quan l’Estat o el govern de la Generalitat o el nostre Ajuntament dissenya les prioritats polítiques que ens fan viure millor o no la nostra vida. Conèixer, per tant, aquesta realitat que ens acompanya des de fa ja uns anys i prendre consciència de les repercussions que es deriven de les actuacions que dur a terme la Unió Europea també forma part de la nostra responsabilitat com a ciutadans.
No és objecte d’aquest article el remuntar-nos al perquè “polític” de la construcció de la Unió ─les guerres mundials, els enfrontaments entre països que havien de compartir un continent, els nacionalismes que intentaven imposar el seu propi ordre o la insuportable tensió que feia anys impregnava Europa─ però aquest serà un fil conductor que haurem de reprendre més endavant. De nou, entendre el passat i el perquè s’avança en una direcció determinada enforteix el compromís actual amb tot el procés, alhora que ajuda a dimensionar el seu valor.
La Unió Europea sorgeix i comença el seu funcionament com un engranatge que respon a la pulsació d’uns botons d’una sala de comandaments complexa, que pocs entenen, sota la cuirassa d’estar arribant a acords sobre allò que respon aparentment a una major objectivitat, on l’acord entre els Estats constituïts sembla més fàcil: acords econòmics i de política comercial. La maquinària ha acomplert les expectatives de manteniment de la pau i d’avenç en la integració econòmica, ara cal el més difícil, però el més important, la integració de la ciutadania en un projecte que, sense caure en l’exageració, podria dir que l’ha mantingut al marge. Estarem d’acord que el balanç de la construcció d’Europa és positiu, fins i tot per nosaltres que vam arribar tard, però el mecano dirigit pels tecnòcrates competents ha de passar a ser una realitat viva, dirigida per la pròpia ciutadania.
El concepte de ciutadania a la Unió ja el trobem a l’Acta Única Europea aprovada l’any 1986 però el reconeixement al Tractat pel qual s’instaura una Constitució per a Europa l’eleva a condició d’eix que vertebra el seu articulat. A l’article 1 ja ens diu que la Unió és una Unió d’Estats i de ciutadans. Europa serà el primer intent de construcció d’una realitat meta estatal que en darrera instància tracte de reconvertir a la ciutadania en la superació dels propis estats. El reforçar el valor de la ciutadania és un pas també cap el Federalisme. Com deia Tocqueville els subjectes d’una unió Federal no són els Estats, sinó els ciutadans privats, ciutadans que pertanyen, d’aquesta manera, a dues comunitats. És cert que amb la nova Constitució europea no es configura Europa com un Estat Federal, però les passes van precisament en aquesta direcció. Ja hem apuntat que Europa neix d’un assaig de gestió de la complexitat després d’un model que sobredimensionava el paper de les nacions i que fracassa a través de dues guerres mundials, aspecte, aquest, indiscutible.

DE QUINA CIUTADANIA PARLEM?

La nova Constitució fa un reconeixement més explícit del concepte de ciutadania i li atorga major protagonisme omplint-lo de contingut amb funcions concretes més enllà de la definició formal que ens presenta ja l’article I-10 quan ens diu que “tota persona que tingui la nacionalitat d’un Estat membre posseeix la ciutadania de la Unió, que s’afegeix a la ciutadania nacional sense substituir-la”.
Em permeto aquí fer un símil que em sembla il·lustratiu fent referència a les missions d’observació internacional per tal de certificar que unes eleccions han estat democràtiques. Per aquestes missions hi ha una sèrie de principis fonamentals que s’han de respectar, una espècie de criteris que ens serviran per valorar si el procés electoral s’ha dut a terme dins dels paràmetres democràtics estandaritzats per les organitzacions internacionals legitimades i amb experiència al respecte: igualtat entre els electors, igualtat entre els candidats per accedir a la ciutadania, secret de vot, llibertat d’expressió, llibertat d’associació o altres llibertats i no discriminacions. Però l’element principal del qual no es pot prescindir, i sobre el que de vegades s’acaba parlant poc, és el cos d’electors, el poble, la capacitació del qual és fonamental per l’èxit real del procés. Sense la implicació de la gent, la seva conscienciació del moment històric que viuen i de la importància de la seva participació no es podrà avançar en una autèntica democratització i canvi d’un país ─pensem en el revulsiu que va suposar el moviment ciutadà a Ucraïna o ara més recentment al Líban. El mateix ens hauríem de plantejar amb la Unió Europea.
Segurament la pedra angular que ha d’acompanyar a tota previsió del reconeixement d’una ciutadania, el que li dóna força i entitat, és el reconeixement de drets i llibertats fonamentals associats a la mateixa. En aquest sentit, a totes les constitucions estatals se’ls hi exigeix a mode de contingut bàsic aquesta relació de drets en el seu articulat. En l’àmbit de la Unió per primera vegada s’introdueix en un Tractat constitutiu un catàleg complet i exhaustiu de drets fonamentals (articles del II-61 a II-114) amb força de dret exigible davant dels tribunals, amb força vinculant. També el text té una especial cura en el reconeixement de valors concrets tan importants per Catalunya com és el de la diversitat cultural i lingüística (article II-82 de la Constitució Europea) que emfatitza així, la voluntat clara de la Unió d’integrar i acollir la riquesa cultural que suposa Europa.
A més del paquet de drets i llibertats, però, el nou text constitucional europeu introdueix tota una sèrie de canvis institucionals i en el procediment de presa de decisions que aposten per l’apropament de la maquinària comunitària i dels seus processos a la ciutadania. Pensem en l’establiment de la doble legitimitat Estat-ciutadania per aprovar les lleis europees (article I-34) o l’establiment de la iniciativa legislativa popular tot demanant un milió de signatures. Així mateix, la reducció del dèficit democràtic ve de la mà del fort increment de les competències del Parlament Europeu que podem trobar al llarg de l’articulat i especialment en l’extensió de la codecisió com a procediment legislatiu ordinari i de la major participació dels Parlaments nacionals.
Més enllà del petit repàs de dret positiu que he volgut introduir en aquest escrit, la ciutadania i la seva vinculació-vibrant amb Europa serà efectiva per altres vies molt diferents als articles citats. No vull dir amb això que estiguin absents de valor, ans el contrari, constitueixen una finestra que ens connectarà amb l’essencial.

L’HORITZÓ IL·LUSIONANT: L’EUROPA DELS CIUTADANS

El concepte de ciutadania europea és un concepte que aspira a ser emocional malgrat que s’alimenta d’una estructura de reflexió i d’anàlisi que tracta d’evitar els excessos de sentimentalitzar la vida pública. Precisament l’emoció que ha d’estimular la construcció definitiva d’una ciutadania europea és la d’una ètica deliberativa que s’obra públicament als sentiments dels qui comparteixen amb nosaltres aquest espai de llibertat i justícia que configura Europa. Un espai públic que faci dels ciutadans homes i dones amb voluntat de compromís i participació, capaços de “sentir”, per exemple, el pes polític i el valor ètic que està al darrera de conceptes com la solidaritat o la tolerància.
En aquest sentit, cal evitar que aquestes paraules es converteixin en conceptes buits de contingut. Hem de negar-nos a acceptar que estiguin desproveïts d’aquella emoció que ha d’acompanyar l’exercici de l’acció solidària quan es tracta d’integrar als que han estat situats per la força de les lleis del mercat al marge de la normalitat política, econòmica o social. I el mateix que estem dient per la solidaritat ha d’aplicar-se també a la tolerància o a tants altres conceptes que configuren els nostres valors. Aquí, la importància que la ciutadania es visqui intensament és essencial. No podem oblidar que la xenofòbia o el racisme neix del fet de no haver tallat de soca-rel i amb contundència comportaments socials d’exclusió subtil o grossera de minories religioses o racials que s’han anat establint en el si de les nostres societats. La indignació cívica front aquestes conductes i el desig d’eradicar-les de la “res publica” fa que s’hagi d’aprofundir en els sentiments que ens aproximen a aquells que pateixen aquestes formes de violència. Aquesta és la tradició d’Europa, la nostra pròpia tradició. Aquest aprofundiment no busca altra cosa que mantenir viu el concepte de ciutadania: que sigui un fet; una realitat palpable, que s’exerciti en el dia a dia, atribuint als ciutadans el protagonisme que els correspon com a dipositaris aïllats de la sobirania.
Els valors propis de la nostra societat ─aquesta tradició europea de la que parlava─ poden estar en perill, de fet, des del meu punt de vista, ho estan. El que em deixa més perplexa, però, és que no hi ha temor, és que aquest perill que alimentem gairebé sense adonar-nos no es viu com una amenaça. És per això que em sembla imprescindible començar a dir amb molta claredat que res no és indestructible, tampoc el nostre sistema, el nostre ordre il·lustrat i de benestar. Potser un dels aprenentatges més colpidors que ens ha deixat Stefan Zweig en “El món d’ahir” és aquest: com tot, també el que aparentment és sòlid, exigeix la nostra cura i la nostra atenció si no ho volem veure malmès.
És indubtable que fins ara els ciutadans europeus ens hem sentit bastant aliens a la construcció d’una Europa que sembla haver estat guiada per la mà d’un despotisme il·lustrat benintencionat que ha manipulat els fils del procés amb prudència i moderació, conscient de la seva fragilitat. Tanmateix, la percepció que aquell procés no ha estat compartit amb els ciutadans és evident. Tant que les enquestes d’opinió ho denuncien de manera reiterada. Ara bé, aquí hi ha una corresponsabilitat culpable, o si es prefereix, una concurrència de culpes per utilitzar el llenguatge penal. Ha arribat el moment de realitzar un “mea culpa” per part dels partits polítics.
Si els polítics no afrontem aquesta exigència d’autocrítica estaríem fent que la nova Europa neixi ferida d’arrel, proveïda d’una espècie de pecat original. De fet, l’Europa dels ciutadans que estem construint és un projecte que reivindica intensament l’herència de la Il·lustració, de la seva pulsió crítica i reformadora. Des de la constatació de les nostres pròpies errades podrem fertilitzar el futur amb credibilitat i exemplificació. I els primers que hem de donar el pas som els propis representants dels partits polítics que hem impulsat un procés d’unitat que ha despertat reticències i, perquè negar-ho, passivitat, recel i distància entre molts europeus.
És evident que no s’han acabat de fer bé les coses. S’han posat en marxa campanyes de baixa intensitat, sense massa imaginació i poc propícies al debat i a la confrontació d’opinions. Alhora hem de reconèixer que manquen líders de projecció europea, potser perquè la majoria dels partits descuiden la seva agenda europea i sobredimensionen les necessitats i interessos interns. De fet, són molts els ciutadans que noten a faltar una semàntica política metaestatal que parli dels problemes que pateixen els europeus com a col·lectiu. Ara que tant es parla de globalització caldria utilitzar aquest concepte en una clau europea, reivindicant així una espècie de globalització europea de les mentalitats i les sensibilitats dels partits cap els problemes que impregnen col·lectivament a una comunitat que aspira a ser definitivament política i que engloba, no ho oblidem, a més de quatre-cents milions de ciutadans.
Caldria donar el salt i desposseir-nos de la cura conservadora, retardatària de l’interès nacional i adonar-nos que l’interès general pels polítics ha de ser europeu: la “res publica” és Europa, ja no és només l’Estat. És urgent que creiem en Europa, la lleialtat no es pot quedar a l’Estat, ni a Catalunya, la lleialtat última ha de ser a l’interès general europeu.
Si volem que Europa es prengui seriosament a ella mateixa, haurà de ser una Europa deliberativa, oberta al diàleg i la comunicació fluida entre tots: governants, partits polítics, associacions de tot tipus, institucions i ciutadans. Una Europa cívica que estableixi les seves pròpies coordenades de debat, reflexió i acció entorn els seus propis problemes. Una Europa instal·lada sobre una cultura pròpia que sigui capaç, recuperant paraules del recent llibre de Pedro Cruz Villalón, d’anar més enllà de l’assaig continental d’una Constitució “inèdita” i mobilitzar totes les seves potencialitats de suggerències i vertebració.
Per assolir aquest objectiu caldrà atreure, magnetitzar i seduir. És més, ha de ser capaç de traslladar als qui critiquen democràticament el seu funcionament que les seves objeccions no cauran en un cul de sac, que seran escoltades i que tractaran de ser justament ateses, perquè el model escollit per a la nova Europa dels ciutadans és, abans que qualsevol altra cosa, inclusiu en la seva diversitat dialògica ja que les seves institucions aspiren a ser permeables front el que constitueix un dels eixos fonamentals del seu nou disseny constitucional: el ser un espai públic de ciutadania i, per tant, de contrast i intercanvi crític de posicions sobre com cal desenvolupar progressivament el projecte de convivència.
La forma institucional per anar poc a poc construint sobre allò possible, tal com ens indicava Schuman en la seva declaració de 9 de maig de 1950 ha fet el seu servei, el repte ara és trobar una nova formulació que ens arrossegui cap a una esperança il·lusionant al voltant d’un procés inclusiu que posa el seu accent en el valor de la ciutadania. Per això, Europa es troba ara front una autèntica cruïlla: un repte en el que es juga la seva naturalesa, ja que ha de ser capaç que els ciutadans se sentin part i, sobretot, protagonistes futurs del nou projecte que assaja. Per aconseguir-ho caldrà, com es deia fa un moment, il·lusionar i generar una espècie de mite mobilitzador que convenci als europeus de la importància d’apostar per una Europa que vol convertir-se definitivament en una comunitat política “unida en la diversitat”.
La grandesa d’aquesta aposta és per ella mateixa un revulsiu. Deia el poeta Emerson que “res gran s’ha fet mai sense entusiasme”, i és indubtable que hem de ser capaços de generar aquest entusiasme entre aquells que han de sostenir quotidianament la realització de la nova Europa. Ho fou ja en els seus orígens, quan els Tractats de Roma van mobilitzar els europeus al voltant d’un fi que era aconseguir un espai de pau i prosperitat que fes oblidar l’experiència atroç de les dues guerres mundials viscudes. Citant a Rorty, el fet d’evitar el “dolor i la crueltat” bèl·liques va dur inconscientment als europeus a participar decididament en la construcció inicial de la Unió. Però ara cal reinventar aquest mite i adaptar-lo a l’escenari de l’Europa del segle XXI.
En aquest sentit, hem d’assenyalar que el nostre continent i les seves gents viuen sota les coordenades d’un temps que és presoner d’altres inquietuds i incerteses. L’”aquí i l’ara” d’Europa és un altre. Estem front una realitat pròspera, postindustrial i postmoderna habitada per generacions que els manca memòria històrica, que relativitzen les seves experiències dins d’una cultura de masses que aboca a l’utilitarisme, a l’hedonisme del consum i al conformisme que imposa la seva experiència, dit d’una altra manera, d’”homes sense atributs” musilians que viuen instal·lats en l’angoixa permanent de la recerca de la seva pròpia identitat.
El mal son descrit per Luckás d’un capitalisme comercial triomfant fa difícil la tasca d’il·lusionar més enllà de la insuportable lleugeresa de l’oci que esdevé consum. Tanmateix, la falta de metarelats no ha de provocar la desesperança. Que milions de ciutadans tractin de transcendir l’angoixa d’allò quotidià en petits relats efímers com són el Barça, la moda, un cantant o el burro català no ha de fer-nos llançar la tovallola.
El mite il·lusionant segueix sent possible perquè en les nostres mans està fer d’Europa una utopia mobilitzadora. N’hi hauria prou en localitzar la nostra mirada en el preàmbul de la nova Constitució per comprendre-ho. Aquesta és la nostra responsabilitat justament: edificar una pedagogia, o si es prefereix i per recuperar el vell concepte grec, una “Paideia”, entorn la nova Europa i insuflar, com assenyala Michael Walzer, una energia apassionada que vivifiqui la legitimitat racional de la ciutadania mitjançant una reafirmació de la seva vigència. Hem de fer comprendre als europeus que el seu “statu quo” de ciutadans és una font d’esperança per a tota la Humanitat.
Europa ha de ser un referent exemplar: una pàtria de la ciutadania que posi en positiu la vivència quotidiana escrupolosa de la llibertat, la igualtat, la tolerància, la solidaritat o la pluralitat cultural. Una Europa apassionada per una voluntat enèrgica d’afirmació del seu ésser més profund: el de ser un continent que es reinterpreta a ell mateix. Un continent que malgrat les seves múltiples caigudes, aixeca sempre el vol sense resignació i sense por. Aquesta passió irracional és, en el fons, una passió per la seva raó de ser, per la seva història, per la incombustible fe en ella mateixa.
De fet, aquesta és l’actual cruïlla d’Europa: reafirmar-se com un projecte d’expansió permanent entorn una raó que aspira a convertir-se en vida mitjançant els homes i dones que l’habiten, els seus ciutadans. Un projecte cosmopolita i autocrític que ha de seguir somniant la utopia que fa tant de temps va definir com la seva essència en descriure’s a ella mateixa com un concepte: l’esperança. Potser per això deia María Zambrano que: “por eso hay Historia. Por eso Europa ha sido el lugar más ‘histórico’, más apasionadamente hacedor de historia, de la Historia conocida. Porque nació un día de la revelación de la esperanza más total que se haya conocido, de la esperanza que el hombre no se ha atrevido a confesarse a sí mismo... Europa al descubrir la vida como esperanza, vivió la historia como tragedia, ‘condenada’ a agonizar, a no poder morir; a renacer de sucesivas muertes, pues no se puede retroceder desde la esperanza comprometida. ¡Otra vez a esperar!”.
Publicat a la revista de la Fundació Rafael Campalans