LES LLIÇONS DEL NO

Finalitza la presidència austríaca de la Unió Europea per donar pas a Finlàndia. Podríem dir que en sis mesos de torn austríac hi hagut dos temes que han constituït les prioritats marcades pel canceller Schüssel: la protecció del principi de subsidiarietat, amb una presència més activa dels parlaments nacionals i regionals d’acord amb els dos protocols no aplicables del Tractat Constitucional i, en segon lloc, la sort o dissort del propi Tractat. Nou impuls, reflexió, crisi política a Europa o el futur de la Constitució Europea han estat temes recurrents en tots els debats europeus. En d’altres paraules, els no de França i Holanda han provocat el que tantes vegades vam dir alguns durant la campanya del referèndum: que el no només portaria a la paràlisi, al caos i a la desorientació d’Europa, en cap cas a un avenç pels ciutadans. Doncs ja hi som, justament aquí.
El Tractat Constitucional va ser el producte d’un costós consens que va permetre unificar la posició de 25 Estats amb tota la seva complexitat interna i amb realitats ben diferenciades en els seus sistemes de partits. L’encreuament d’interessos i d’ideologies era total i el gran valor del treball de la Convenció va ser aconseguir un acord, un punt de trobada on tothom va cedir, els que volíem més Europa o una Europa federal, o un reconeixement fort de l’Europa social i política i tots aquells que volien menys Europa i la reducció de competències de la Unió per tal que aquesta fos un mer conglomerat de normes econòmiques i de comerç, però res més.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya també ha estat producte d’un pacte. De fet, d’un doble pacte. Un primer a Catalunya, on certament les forces polítiques catalanes vam elaborar el text que pensàvem que era millor pel nostre país, però alhora sent conscients que el procés d’elaboració de l’Estatut tenia dues fases més fonamentals: l’aprovació a les Corts Generals i el vot de la ciutadania. El segon pacte és el que Catalunya fa amb la resta d’Espanya, de manera que la convivència entre els ciutadans queda garantida. Com diu Hannah Arendt, demanar l’impossible per obtenir el possible no sempre és contraproduent. Demanar l’impossible i quedar-se amb no res, més que contraproduent és de “pataleta” infantil estèril. Els pactes són complexes i intenten sumar i aproximar posicions a priori irreconciliables. No arribar a un acord no és signe de puresa, ni de majors conviccions, sinó més aviat d’intransigència i d’immaduresa. La majoria democràtica actual ha permès més autogovern, més competències i millor comprensió i acollida de la pròpia identitat de Catalunya. No hi ha una altra majoria que permeti quelcom diferent.
Els extrems, com sempre, queden fora. Jo, en canvi, m’estimo més formar part activa de la construcció del futur, encara que no s’adeqüi perfectament als meus desitjos, perquè els desitjos dels altres també han de veure’s reflectits en alguna mesura. L’avenç cap a una Espanya més federal recollit a l’Estatut de Catalunya ha suposat cessió i també ambició.
I és en aquest punt on convé fer-se la pregunta clau: és que en el debat europeu actual s’està proposant canviar la redacció del Tractat en el sentit que defensaven algunes de les formacions polítiques de casa nostra? No. El resultat és que es manté en vigor el Tractat de Niça, sense carta de drets fonamentals, sense reconeixement de drets socials, un Parlament europeu més dèbil i amb menys competències i sense protocols garants del principi de subsidiarietat que permetrien la intervenció dels parlaments regionals en els processos legislatius comunitaris.
En definitiva, el no ens ha portat a la paràlisi a Europa. Ara podem fer el mateix amb l’Estatut de Catalunya, podem exercir de perifèria victimitzada, de català emprenyat, de nen rabiüt i dir que no volem un catàleg de nous drets pels ciutadans, que no volem 50 competències més de les que tenim, que no volem garantir estatutàriament una major inversió de l’Estat a Catalunya o que no volem un millor finançament. Aquesta és veritablement la raó de fons: ens podem quedar amb l’Estatut de 1979, amb una Catalunya també paralitzada, mentre les altres Comunitats Autònomes diuen sí al futur, o bé fer el salt endavant en el nostre autogovern que ens doni els instruments per fer front als reptes que tenim plantejats com a país.