L’EQUADOR DE LA LEGISLATURA

Som en una legislatura de canvis profunds. De canvis apassionants que suposen un avenç en la maduresa de la nostra democràcia que comença a ser no tant jove, en l’Estat del Benestar, senyal d’identitat d’Europa, i en l’augment de les llibertats de la ciutadania.
Hem volgut, com deia, que aquesta legislatura fos de canvis, perquè així ho creiem necessari i perquè aquest era el compromís electoral, però a més perquè com deia el President de la Generalitat “el món és dels atrevits” i els socialistes tenim aquesta responsabilitat, el progressisme i el reformisme formen part de nosaltres i quan governem cal que arrisquem per anar més enllà i per donar salts qualitatius en la vida de tots.
Som a l’equador de la legislatura i malgrat tenir una majoria simple el govern de l’Estat es manté estable i en plena efervescència. Des del punt de vista de l’equilibri i les relacions entre les diferents forces polítiques també vull començar apuntant una reflexió. Som en una legislatura on el consens amb el PP és impossible i només els propers resultats electorals faran factible un altre escenari. Ara bé, més enllà de la confrontació i la tensió acumulada, i el suposat benefici que rebem amb aquesta radicalitat que els fa perdre tot tipus de legitimitat no ens podem enganyar, aquesta crispació és negativa. Fer política ens exigeix saber el que es diu, on situar els límits i sobretot calcular-ne els efectes. Quan es juga amb el perill és per a tots. L’escenari és negatiu per la convivència ciutadana, però sobretot és negatiu pel país. Hi ha determinats temes que tradicionalment s’han considerat temes d’Estat i que per tant havien de tenir un tractament de consens més enllà del partidisme: política exterior, política de defensa, política antiterrorista, reformes estatutàries i constitucionals, és a dir, model territorial de l’Estat. La desesperació del PP per recuperar el poder i sobretot per salvar a una generació que altrament ho té tot perdut ens acaba transmetent una angoixa insuportable, una perpètua agressivitat que ho contamina tot, i ha trencat de forma irresponsable el consens en aquests 4 punts cabdals.
En aquest clima l’acció de govern continua endavant. Moltes són les mesures concretes que s’han proposat en forma de projectes de lleis, decrets-llei o reglaments, però jo diria que hi ha quatre grans eixos sobre els que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero fonamenta el seu projecte: l’aprofundiment democràtic, l’organització territorial de l’Estat, les polítiques socials i l’extensió de drets civils dels ciutadans i la recerca incansable de la pau i la llibertat.

1. APROFUNDIMENT DE LA DEMOCRÀCIA
Un dels elements principals que encapçalen aquest objectiu ha estat l’actitud de diàleg en tots i cadascun dels àmbits sobre els que alguna política s’ha dut a terme. Hi hagut un apropament del govern a tots els col·lectius afectats per exemple per la llei d’educació, la llei de discapacitats, la llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, el terrorisme, les reformes estatutàries o les pròpies comunitats autònomes. A més, però, hi hagut un canvi també en les relacions amb les diferents formacions polítiques, amb les que som capaços d’arribar a acords per tirar endavant el que el govern es proposa. En aquest sentit hi hagut una recuperació del Parlament. La revitalització del legislatiu situant-lo en el centre decisori apropa la política als ciutadans. La voluntat del govern de fer del Parlament la columna vertebral de la vida política es mostra dia rera dia amb la presència del President al Senat (mai no hi havia anat fins aquesta legislatura) i amb la intensitat de compareixences de tots els ministres en les seves respectives comissions. El govern es sotmet a un major control per part del legislatiu.
Hi ha tres lleis que en matèria d’aprofundiment democràtic han de tenir un reconeixement explícit, com és, en primer lloc la llei de publicitat i comunicació institucional, que acaba amb la possibilitat que els governs exerceixin l’autobombo i preveu la lleialtat institucional entre administracions. En segon lloc, l’aprovació del Codi de Bon Govern, que estableix austeritat i transparència en l’ús de poder, és a dir, novament una mostra de l’actual govern d’autolimitació, cosa inusual. En tercer lloc, la llei de ràdio i televisió de titularitat estatal per garantir més independència dels mitjans públics i una major qualitat. Entre d’altres mesures concretes preveu que el director serà escollit pel Parlament i no pel govern com fins ara.

2. ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT
La sensibilitat territorial que ha mostrat el govern socialista i el respecte per les altres institucions de l’Estat, principalment les CCAA, és paradigmàtic: el President del govern ha rebut tots els presidents autonòmics a la Moncloa vàries vegades, ha celebrat dues conferències de Presidents i es preveu una tercera per parlar d’I+D+i, ha establert la participació de Presidents autonòmics en cimeres transfrontereres. Segurament, però, l’acció protagonista ha estat i segueix sent el recolzament dels processos de reforma estatutària. Hi ha una voluntat clara d’integrar territoris, però sobretot d’integrar persones. L’aposta del President del Govern i de tots els socialistes ha estat l’intent d’encaixar els nacionalistes en una Espanya plural, perquè als nacionalistes se’ls retroalimenta amb l’exclusió i l’enfrontament essencialista.
També en aquest apartat referit a la major comprensió de l’organització complexa i diversa d’Espanya per part d’aquest govern vull destacar tres mesures o accions concretes: la participació de les CCAA en qüestions europees; a la delegació del Consell de la Unió Europea s’han incorporat membres de governs autonòmics quan es tractava alguna competència pròpia de les CCAA, l’impuls del reconeixement de la pluralitat lingüística de l’Estat; això es dóna tant a nivell europeu (traducció de la Constitució europea i impuls de reforma del reglament de llengües europeu) com a nivell nacional, el retorn dels papers de la Generalitat.

3. POLÍTICA SOCIAL I EXTENSIÓ DELS DRETS CIVILS DE LA CIUTADANIA
Aquest és el gran tema. No és el més mediàtic, això ja ho sabem, però el llistat de mesures concretes que el govern ha dut a terme, lleis que s’han aprovat o projectes que hi ha en marxa pels propers anys abans de les eleccions és aclaparador. A tall d’exemple deixeu-me citar alguns: han pujat les pensions mínimes un 16’6%, el salari mínim interprofessional també s’ha incrementat i hi ha acord amb els sindicats perquè a final de la legislatura arribi als 600 euros, l’atur ha baixat moltíssim arribant a les quotes més reduïdes en democràcia, hi hagut una aposta per combatre la immigració il·legal a través del reglament de la llei d’estrangeria que ha aconseguit regularitzar més de 600.000 immigrants, la millora del finançament del sistema sanitari de les CCAA, la creació de més habitatges socials...
En matèria educativa s’han abordat dues reformes legislatives bàsiques com és la Llei Orgànica d’Educació, que suposa una aposta per l’escola pública de qualitat per garantir la igualtat d’oportunitats i una aposta per una societat laica com ens indica la Constitució i la Llei Orgànica d’Universitats que està encara en tramitació. En l’àmbit de l’educació també hem de destacar l’augment de beques: s’han incrementat un 10,5% que a més gestionaran les CCAA i l’aposta també per l’increment de L’I+D+i.
Hi ha dues lleis de referència que aprovarem en els propers mesos: la llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència i la llei d’Igualtat entre dona i home.
La llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència preveu fer front a la situació de dependència que ha Espanya 1.200.000 persones pateixen, de les quals 300.000 són a Catalunya. Amb això aconseguirem una vida més amable per a les persones dependents i també per a les seves famílies, principalment per a les dones que tenen cura d’aquesta gent.
Per la seva banda, la llei Orgànica d’Igualtat entre dones i homes vol impulsar autèntics canvis socials reals per aconseguir la igualtat efectiva en l’accés als llocs de treball, en la promoció professional i social. La Constitució ens reconeix la igualtat formal, ara cal donar el salt a la igualtat real. La llei també és una aposta clara per a la conciliació laboral i personal. En aquesta direcció es preveuen permisos de paternitat o la creació de nombroses escoles bressol entre d’altres moltes mesures.
Paral·lelament no ens podem estar d’esmentar totes aquelles iniciatives que han comportat una ampliació de drets. Aquesta ampliació fa que la nostra societat sigui més lliure, més decent en tant que dóna més dignitat als homes i dones i és una millora del benestar i de la vida dels ciutadans. Em refereixo a la llei de violència de gènere, la llei que regula el matrimoni homosexual, la previsió d’abreujament del procediment del divorci o la llei de la llengua de signes per persones sordes, sordmudes i sordcegues.

4. PAU I LLIBERTAT
Amb l’inici de la legislatura s’ha obert una etapa d’esperança pel final de la violència i del terror d’ETA. Molts són els esdeveniments que ho han afavorit: una altra concepció mundial del terrorisme des de l’11-S, un sacseig a casa nostra amb l’11-M, i abandonament de la violència i lliurament de les armes de l’IRA. Afegim a més el reconeixement de l’eficàcia policial des del trencament de la treva l’any 2000 (des de començament de la legislatura hi hagut més de 200 detencions), l’increment de cossos i forces de seguretat per a la lluita antiterrorista en 300 agents, així com la creació de la figura de l’Alt comissionat de suport a les Víctimes. La pau és a tocar de mans i el govern de l’Estat (fos quin fos) no només ha d’afavorir l‘intent, sinó que té l’obligació de fer el possible per aconseguir acabar amb ETA. Ara més que mai la unió entre TOTS els demòcrates és imprescindible per fer front a un procés complexa. Segurament és un dels temes més delicats i on el PP no es pot estar de fer mal.
En conclusió, aquests dos anys de govern socialista han suposat més diàleg i millora de la convivència i relacions entre els partits polítics (excepte el PP que ha volgut quedar exclòs en el maximalisme), amb els col·lectius socials com sindicats, professorat, professionals en general i sobretot amb els diferents territoris que formem part d’aquesta Espanya plural. Tinguem en compte que la creació d’un clima de proximitat i de certa comprensió amb els nacionalistes els neutralitza perquè deixen de tenir raó de ser. Aquests dos anys de govern socialista han estat una aposta per un món més lliure, més digne i més decent: amb més drets civils i més polítiques socials, però també amb una política exterior que ha apostat per la cooperació i la lluita contra la pobresa i l’exclusió amb una proposta d’una Aliança de Civilitzacions per combatre així un dels grans reptes mundials que tenim per endavant.
Publicat a la Revista Endavant.