Europa: el valor de la tenacitat

La immediatesa, la pressa permanent, la velocitat vertiginosa en què vivim s'ha estès a tots els àmbits. Ara la caducitat és la norma i la tenacitat sembla que ha deixat de ser un valor. A les escoles amb el mínim esforç n'hi ha prou per passar de curs, les notícies neixen i moren a cop de titulars incomplets, el cotxe, la rentadora o la televisió cal renovar-los sovint i fins i tot les parelles duren menys, però ja se sap, conquerir sempre ha estat més fàcil que mantenir.
Però jo volia parlar d'Europa i del sí de Catalunya i Espanya al Tractat constitucional, aquest Tractat resultat de la tenacitat d'anys, d'esforços de sumar i cedir i negociar, però sempre endavant perquè l'objectiu principal és, i ha de ser, mantenir aquesta Unió. Avui Europa és més forta que fa una setmana i optar per no mantenir-se ferm en l'avenç d'aquest procés complex és una mostra més de la llei del mínim esforç que se'ns menja. Avui, sent els primers ciutadans de la Unió que ens hem pronunciat per dir que volem més Europa, hem tingut la satisfacció d'injectar energia positiva a la resta d'Estats, a la resta de ciutadans europeus. Només cal veure la valoració que en fan els mitjans de comunicació dels països veïns per adonar-nos que el nostre Estat ha protagonitzat una de les decisions importants d'aquest nou segle. Vam arribar més tard que d'altres a aquesta Unió Europea, però ara som al capdavant en la seva construcció política. A la vegada, i més enllà d'enfortir Europa, el referèndum ha estat un èxit perquè la posició de l'Estat a Europa també s'ha vist enfortida. Com deia el president Maragall, qui no arrisca, no guanya, i el món serà dels atrevits. D'altres prefereixen continuar insistint en el fet de considerar la convocatòria del referèndum com una decisió precipitada i a la recerca d'interessos personals, i no s'adonen que el que més s'ha prioritzat justament ha estat l'interès general del país, en la mesura que se situa tot l'Estat en una millor posició. Però aquesta només és l'opinió pròpia dels que viuen submergits en la por: la por de canviar la Constitució, la por al consens per créixer amb un nou Estatut d'autonomia, la por (el pànic) que els porta a atacar l'Iraq; en definitiva, la por endèmica del que se sent insegur i combat a les palpentes aquesta inseguretat.
Sentir-se part de la història del continent des de Catalunya era el que havíem de sentir, de fet. Sempre s'ha dit que Catalunya era el motor d'Espanya; doncs bé, ara som també el motor d'Europa. No voldria escriure avui com a socialista, que ho sóc, sinó com a ciutadana europea. Un dels errors més grans que podem cometre en l'anàlisi dels resultats és l'intent de capitalitzar els vots emesos per part dels partits polítics. És veritat que els partits han estat les plataformes de la campanya, però la ratificació del text del Tractat pel qual s'estableix una Constitució per a Europa transcendeix clarament el partidisme, per això el triomf és de tots. Demostrar la maduresa democràtica i el compromís europeista del nostre país un cop més també ha estat un triomf de tots.
De tant en tant cal mirar-se les coses fugint de les visions petites, limitades, localistes, en definitiva. Hi ha moments que deixar-se de mirar el melic i deixar les lectures de consum intern és imprescindible i és el que ens permet créixer, primer com a ciutadans, com a individus, però també com a poble.
Per parlar de la dada estadística i percentual, que en tot cas és la més important tractant-se d'un referèndum en què el sí s'ha manifestat amb tanta claredat, voldria acabar referint-me a l'abstenció. Tothom hauria volgut una participació més alta, però el cert és que per primera vegada la ciutadania era cridada a votar un Tractat constitucional europeu i, per tant, establir comparacions sempre és difícil. Segons els experts en anàlisi electoral només es poden comparar els comicis de la mateixa naturalesa, és a dir, municipals, autonòmics, estatals i europeus per separat i mai entre ells, i per tant aquesta darrera convocatòria a les urnes no tindria paràmetre de comparació. En qualsevol cas, només alguna dada: la participació a Catalunya en les darreres eleccions al Parlament Europeu va ser unes dècimes més baixa; en les mateixes eleccions, als països de la Unió la participació va ser també molt baixa (Regne Unit 38,8%, Àustria 42,4% i França 42,8%), i en les darreres eleccions presidencials als EUA només el 59% dels ciutadans van exercir el dret al vot. Per últim, Suïssa, el paradigma de la democràcia participativa, que celebra referèndums de manera periòdica, mai no ha tingut una participació tan alta com el nostre 42% en cap d'aquests referèndums. Malgrat tot, per què negar-ho, hauríem volgut més participació, i si no ha estat així és clar que hem de reflexionar, hem de reflexionar tots.
La crítica en política forma part de la seva mateixa essència; superar-la, argumentar en contra de les objeccions o demostrar que no tenen fonament ens ajuda a millorar a tots. Però la crítica gratuïta, que només busca el desgast i l'enfrontament, forma part de les misèries d'aquest món. Ho sento per aquells que veien aquest referèndum com una oportunitat per desgastar el president Rodríguez Zapatero, que han obtingut just tot el contrari: l'enfortiment del govern, l'enfortiment de l'Estat dins d'Europa i l'enfortiment d'Europa al món.