UN APUNT A LA LLEI D’IGUALTAT

No vull dedicar aquest apunt a parlar-vos del que suposa l’aprovació d’una llei com aquesta, crec que cadascú ho pot veure per ell mateix. Més enllà, per tant, del que suposo el desenvolupament d’un dret fonamental de la nostra Constitució (article 14) que fins ara no s’havia abordat, i del que suposa un desplegament en la seva concreció, volia simplement posar el dit a l’ull en dues qüestions, que tot i ser aparentment menors em semblen representatives per atacar dues qüestions de fons: les dues són qüestions de fons i de forma a l’hora, dos petits detalls que acaben impregnant el tot.

1. A qui interessa la llei? La llei ha d’interessar tant a dones com a homes. Perquè jurídicament, com deia, suposa desenvolupar un dret fonamental de la nostra Constitució i, per tant, ambdós hem de tenir la mateixa sensibilitat envers aquest dret i ens l’hem de creure fins el moll de l’os amb la mateixa intensitat. Per què desperta més interès entre les dones? Per què tots els ponents de tots els grups parlamentaris eren dones (amb l’excepció d’un socialista)? Per què hem d’escoltar parlar del “col·lectiu de les dones”? No em sento col·lectiu, ni quota, ni privilegiada per ser dona.

2. Un experiment que em va suggerir la lectura d'Istambul d'Orhan Pamuk: fixeu-vos en els homes i dones que van sols pel carrer, a l’hora de tornada a casa... veureu un munt de dones amb bosses de plàstic: amb la compra, la roba de la bugaderia, l’encàrrec dels fills,... tot això que omple els pensaments i el temps de les dones. Pocs homes encorbatats veureu carregats. Els seus caps són plens de bones idees; per un article, per com tancar una operació, com aconseguir parlar amb el cap de bon matí que li faciliti el seu treball... La clau no és arribar a casa i fregar els plats o posar una rentadora o canviar els llençols o llençar la brossa... la clau és que de camí a casa hagis de fer el llistat mental per després repartir les tasques...

En fi, que benvinguda la regulació legislativa, que benvingut un pas més en el compliment real de la nostra norma fonamental, però sense perdre la consciència que queda molt camí per recórrer.