dimecres, de març 05, 2008

ZAPATERO: PRESIDENT DE TOTS

És un orgull que el President del govern defensi els catalans i les catalanes



LES LLENGÜES SÓN FINESTRES OBERTES A LA LLIBERTAT

En un país descentralitzat i amb diferents llengües es dibuixa una realitat diversa, rica i complexa que tenim la fortuna de viure. Som dels pocs països que tenim aquest patrimoni i per això el trasllat d’aquesta sensibilitat a tots els pobles d’Espanya és un deure ineludible de les institucions públiques. Cal vetllar perquè l’existència d’aquesta diversitat no es transformi en un punt d’enfrontaments i recels, sinó, per contra, en factor de cohesió i d’unió en la diferència.

Jo no seré demagògica en un tema que afecta a drets fonamentals i a llibertats personals i si voleu també a sentiments, però no vull centrar-me en aquest aspecte, perquè si alguna cosa cal en aquest tema és racionalitat: això és el que em proposo, amb modèstia, aportar.

El compromís socialista ha estat i continuarà sent el de ser extremadament exigents per a què ningú no es pugui sentir discriminat per raó de la llengua que utilitzi, ni per utilitzar el castellà ni per utilitzar el català. Perquè la societat catalana és diversa i ens sentim orgullosos que així sigui.

Durant aquesta legislatura hem viscut la manipulació i l’ús polititzat i irracional de l’eina de comunicació per excel·lència: la llengua. S’ha buscat perjudicar més de 30 anys de convivència exemplar i pacífica en una Comunitat Autònoma com Catalunya. I ho ha fet un PP sense escrúpols, un PP que ha usat qualsevol tema per intentar atacar el govern socialista creant confrontació entre les persones pel sol fet de viure en un territori o en un altre. Com deia S. Johnson "el llenguatge és el vestit del pensament"... ja veiem, doncs, quin és el pensament de la dreta espanyola.

Mireu, ni el castellà pateix persecució, ni marginació, cosa que ha defensat el PP a la tribuna del Congrés dels diputats tota la legislatura, ni el català està en perill d’extinció. El Comitè de Ministres del Consell d’Europa en una declaració sobre diversitat lingüística destacava especialment que “front a les influències que la mundialització exerceix sobre les cultures i els intercanvis culturals, els Estats democràtics moderns s’enfronten a un nou repte: dissenyar polítiques destinades a assegurar el reconeixement i l’expressió de les diferents formes de diversitat cultural que coexisteixen en el seu territori”. Espanya n’era un exemple, perquè el nostre model és admirat fora de les nostres fronteres.

Des de l’any 1978 i 1979 estem en un marc constitucional i estatutari en el que es fa un reconeixement exprés de totes les llengües oficials a Espanya en els diferents territoris, pensem en l’article 3 de la CE, per exemple. Però és que en el propi preàmbul de la Constitució es proclama la voluntat de protegir a tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

Aquesta realitat plurilingüística es projecte en diferents àmbits al que vull fer esment:

Àmbit Institucional i Judicial: en les CCAA amb una altra llengua oficial a més del castellà cal garantir el dret dels ciutadans a poder-se dirigir a les administracions públiques situades en el seu territori (locals, autonòmiques o estatals) en la llengua que hagin escollit i a ser atesos en aquesta llengua escollida. Així, els servidors públics, la funció pública, ha de garantir els drets dels ciutadans, tots els drets, també els lingüístics. Per això aquesta legislatura l’INAP ha potenciat cursos d’aprenentatge d’idiomes entre els funcionaris, facilitant incentius i motivacions a fer-ho. Tanmateix, la Generalitat de Catalunya com a responsable de l’administració de l’Administració de Justícia ha ofert cursos de formació al personal sent en aquests moments un exemple d’esforç per la formació dels funcionaris. El 73,76% del personal és capaç de garantir els drets dels ciutadans a dirigir-se en la llengua que seleccionin. Aquest és un clar exemple de col·laboració i de cooperació entre administracions fonamentada en la lleialtat institucional, fent prevaler per damunt de tot l’interès general de tots els ciutadans.

A Catalunya ningú no està obligat a usar una llengua en concret, però convindreu amb mi que perquè hi hagi autèntica llibertat per a tots, tots haurem de conèixer ambdues llengües. I conèixer-la no vol dir parlar-la.

La llei 30/92 en el seu preàmbul ens deixa molt clar el caràcter instrumental de l’Administració posada al servei dels interessos dels ciutadans
STC 82/86 FJ2: la conseqüent cooficialitat ho és respecte tots els poders públics radicats en el territori autonòmic, sense exclusió dels òrgans depenents de l’Administració central i d’altres institucions de l’Estat
La sentència del TC 46/91 reconeix que el coneixement del català no és contrari als principis constitucionals de mèrit i capacitat que regeixen l’accés en condicions d’igualtat a la Funció pública. Ans el contrari, es considera que el coneixement de la llengua fa possible que el servei públic es pugui prestar en condicions d’igualtat pels administrats. La cooficialitat ha de ser efectiva, i per tant, ha d’haver garantia que tant el castellà com el català siguin llengües que es puguin usar davant de les administracions públiques.

Una altra fita important d’aquesta legislatura ha estat la modificació de la legislació registral per tal que els assentaments es puguin redactar, a més d’en castellà amb l’altre llengua oficial de la Comunitat Autònoma.

Àmbit Cultural i de Projecció a l’Exterior: La sensibilitat d’aquest govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero amb la pluralitat cultural i lingüística de l’Estat ha estat immensa. Ha estat així perquè personalment el president ha cregut i creu en aquest projecte de convivència comú que es diu Espanya. La concreció d’aquest compromís es fa palès amb l’acord entre el govern de la Generalitat de Catalunya, l’Instituto Cervantes i l’Institut Ramon Llull que permet la projecció de la cultura catalana i una major presència a l’exterior d’aquesta. Pensem, sense anar més lluny, en la inversió de l’Estat a la Fira de Frankfurt amb 12 milions d’euros. D’altra banda, cal destacar també com l’actual President de la Generalitat quan era Ministre d’Indústria va impulsar l’aprovació del domini lingüístic-cultural .CAT. Cosa impensable fa 4 anys.

A la vegada, el Ministeri de Cultura plasma el respecte i la protecció de les diferents llengües en totes les activitats que desenvolupa: les convocatòries i ajuts pel foment de l’edició de llibres, el foment de la traducció i edició, ajuts a empreses i institucions sense ànim de lucre editores de revistes culturals o l’atorgament de premis nacionals a obres i autors en qualsevol de les llengües espanyoles.

Àmbit Educatiu: segurament en aquest àmbit és on s’ha pretès fer més soroll. El marc legislatiu en política lingüística neix a Catalunya amb la llei 7/1983, on es contempla el català com la llengua vehicular en el sistema educatiu al mateix temps que garanteix que tots els nens i nenes de Catalunya, sigui quina sigui la seva llengua habitual en iniciar l’ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correcta el català i el castellà al final dels seus estudis obligatoris. Marta Mata, una socialista, va defensar aquest model que finalment es va adoptar per unanimitat per ser un model de cohesió social i no de segregació, que garanteix la igualtat de tots els ciutadans. Elimina els ciutadans de primera i de segona i fa per tant més lliures a les persones que viuen a Catalunya. Portem 25 anys amb aquest model i és un exemple admirat pel bilingüisme real que ha aconseguit. Conèixer les dues llengües oficials fa que siguem més lliures. Aquest model permet tenir una major integració i una major garantia d’igualtat d’oportunitats.

¿És que el català serà l’única llengua del món que genera rebuig o que molesta quan s’escolta? O que el seu aprenentatge es supedita a l’argument de la seva utilitat? És que el danès, el finès o el noruec s’han de deixar d’estudiar perquè més enllà d’unes fronteres limitades i un grup reduït de gent no serveixen per a res?

Àmbit Europeu: el Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació va presentar a la Conferència Intergovernamental del 4 de maig de 2004 una proposta amb dos objectius: el primer, aconseguir que es realitzin traduccions oficials del Tractat constitucional actual Tractat de Lisboa a les llengües oficials en part del territori de l’Estat i, en segon lloc, aconseguir que els ciutadans puguin adreçar-se a les institucions comunitàries en la seva llengua.

El 13 de desembre de 2004 es va presentar en el Consell d’Afers Generals i Relacions Exteriors el memoràndum mitjançant el qual el Govern sol·licitava el reconeixement com a llengües oficials a la Unió de totes les llengües espanyoles i arran d’això es van començar a negociar els acords respectius amb els diferents organismes i institucions de la Unió Europea: amb el Consell el 7 de novembre de 2005, amb el Comitè de les Regions el 16 de novembre, amb el Defensor del Poble el 30 de novembre, la Comissió el 21 de desembre i el Comitè Econòmic i Social el 7 de juny de 2006. Tanmateix, la mesa del Parlament Europeu, va adoptar a la seva reunió de 3 de juliol de 2006, un acord per donar cabuda a l’ús de les llengües oficials espanyoles diferents del castellà en les seves comunicacions amb els ciutadans.

Cap altre Govern d’Espanya havia adquirit major compromís de promoció i reconeixement exterior del català en tota la història de la democràcia.

EL 9 MARÇ ÉS IMPORTANT GUANYAR PERQUÈ NO HI HAGI UN RETROCÉS EN CAP TEMA, TAMPOC EN LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA, AMB UN GOVERN DEL PP.
EL BALANÇ DE LA LEGISLATURA EN AQUESTA MATÈRIA ÉS MÉS QUE POSITIU. LA QUAL COSA, EN SÓC CONSCIENT, NO VOL DIR QUE TOT ESTIGUI FET.

Som en un Estat compost i descentralitzat i això implica heterogeneïtat i diversitat: no ens fa por. L’igualitarisme és l’actitud d’aquells que temen la diferència i prefereixen amagar-se darrera d’una lluita falsa per una igualtat mal entesa. La fusió i el mestissatge que s’ha aconseguit a Catalunya ens hauria de produir satisfacció. Un home com Julián Marías ho tenia clar quan va dir “no hi ha res més antiespanyol que l’intent de disminuir la personalitat de Catalunya”. Fer mal a Catalunya, que és el que ha fet el PP tota la legislatura, és fer mal a Espanya.

El tractament de la realitat plurilingüe és també el tractament de la convivència. Des d’una òptica federalista la política lingüística és pedagogia de la pluralitat. El sentiment real que ens impregna i que tots nosaltres respirem és la convivència més fecunda del progrés de la civilització; aquella que es nodreix de la diferència i de la diversitat.

1 comentari:

Jorge ha dit...

¡Enhorabuena por los resultados obtenidos en Cataluña y en toda España!