dilluns, de juliol 19, 2010

DEBAT SOBRE EL FUTUR DE LES ESQUERRES I LA DESAFECCIÓ POLÍTICA
Meritxell Batet, Barcelona, UPEC, 16 de juliol de 2010.


La institució de la política és una institució humana, com l’amistat, el matrimoni o la família... hi ha divorcis, baralles entre amics i separacions... però això no vol dir que haguem d’acabar amb la institució, de fet, cada dia es casa gent, cada dia fem amics, cada dia ens plantegem compartir la vida amb algú altre. Amb la política passa el mateix, no ens podem plantejar acabar amb la institució i ens equivoquem quan ens referim a ella com un ens abstracte aliè a nosaltres.

Ara parlem molt de desafecció, però honestament crec que no n’hi ha per tant. Vull dir que Catalunya està més o menys com tots els països del nostre entorn.

És important el fet que totes les enquestes també mostren una dada fonamental: el descrèdit i la crítica va dirigida, en tot cas, als polítics, en canvi, hi ha una mostra de confiança i suport a les institucions democràtiques. És clar que el perill, com apuntava Wolin, és acabar tenint una “democràcia sense ciutadans”, que funciona per inèrcia de les institucions existents... caldrà treballar, per tant, per evitar això.

Per tant, la primera conclusió que volia apuntar és que no hi ha tant cansament, és a dir, no hi ha tanta desafecció i, en tot cas, potser quelcom cíclic que canviï amb petits canvis circumstancials (com pot ser l’aparició d’un líder que entusiasmi o preses de decisions que motivin un vot massiu, etc).

Dues dades a tenir en compte

El respecte i la confiança en les institucions democràtiques no sempre és així
p.e: Iberoamèrica (veure llatinobaròmetre on apareix la preferència per un règim dictatorial si això comporta una millora directa de la meva vida)

També varia molt la confiança en les institucions democràtiques depenent de l’opció política (veure estadística del CIS): si 1 és molt d’esquerres i 10 és molt de dretes els percentatges tenen la següent distribució:

1-2 80%
3-4 88%
7- 8 72%
9-10 54%

En tot cas, el que no tenim (encara) i hem d’evitar és una crisi institucional: la desafecció, de moment, té a veure amb els actors i a més amb una ideologia. No deixa de ser una estratègia de les dretes, el parlar de desafecció. És a elles a qui més convé promoure el distanciament de la ciutadania amb allò públic.

Això vol dir que no ens hem de preocupar o que no hem d’abordar el tema? No. La mostra són debats com aquest. Són necessaris i útils per prendre consciència.

Forma part del nostre ideari, de l’ideari de l’esquerra, la millora de la qualitat democràtica i la participació ciutadana a la vida pública. Perquè sabem que res no és etern i malgrat pensar que som una democràcia consolidada (que ho som) no vol dir que no l’haguem de cuidar. Pensem en el llibre de Stefan Zweig El mundo de ayer quan ens explica com el seu món va desaparèixer pràcticament d’un dia per l’altre. Per això ho hem de cuidar i som precisament les formacions d’esquerres les que en tenim més consciència:

Perquè la democràcia i l’imperi de la llei és el més valuós que tenim i no podem prescindir d’ell en tant que és el que ens dóna la llibertat (Ciceró).
Per coherència amb el discurs de valors i principis que propugnem.
Per tenir més legitimitat front tercers.
Per evitar desafecció de la societat.

Permeteu-me que apunti que hi ha molts factors i molt complexes que ajuden als ciutadans a sentir-se més allunyats i és la confluència d’aquests diferents factors els que ho provoquen. Mai no és una resposta senzilla o simple (com per exemple el sistema electoral) i no és conjuntural, ni propi de Catalunya.

Però hi ha una combinació especialment nefasta perquè aquesta sensació de distanciament s’incrementi:

Manca de Transparència
Exemplaritat
Honestedat
Autenticitat
+
Partits polítics només preocupats pels vots
+
Mitjans de comunicació només preocupats pel compte de resultats

L’esquerra té una responsabilitat cívica per desenvolupar a les societats avançades del segle XXI. La seva, la Nostra principal tasca és la lluita contra la indiferència i la neutralització dels anhels de justícia i canvi social que pesen sobre el dia a dia de les nostres societats. Hem de ser capaços de traslladar l’èpica del treball per aquests valors.

És indubtable que la crisi econòmica és en aquests moments la principal preocupació de l’esquerra. Però cal tenir clar que aquesta prioritat, diguem-ne material, ha d’anar acompanyada d’una intensa tasca cívica. Davant les dificultats cal més i millor participació de les institucions públiques, precisament per impedir que la gravetat de la crisi provoqui:

1. una fractura social entre la política democràtica i els nous desafavorits per pèrdua de benestar.
2. que aquesta fractura no desemboqui en una escletxa abrupta degut a un patiment col·lectiu alineat amb un clima d’indiferència ciutadana que portem arrossegant a les espatlles les societats democràtiques des de fa molts anys, molt abans que es produís la crisi econòmica.

La suma d’aquests factors pot donar lloc a una equació política perillosa pel futur de la democràcia i el manteniment de l’estructura de justícia construït en les darreres dècades: la suma de la indiferència i la marginalitat econòmica i social pot donar lloc a la desafecció democràtica, o dit d’una altra manera, pot donar lloc a l’entrada als populismes. Aquest punt d’inflexió és el realment greu.

Ara bé, com deia, crec que sempre hi hagut desafecció o abstencionisme o desencís:

Quan els polítics han tingut millor opinió per part dels ciutadans?
Sempre hi hagut ciutadans sense interès en allò públic, en la res pública.

I també aquí hi ha diferències significatives en els posicionaments (hem vist l’enquesta del CIS sense anar més lluny).

Així,

Les esquerres: posem èmfasi en el compromís cívic, en l’assumpció de responsabilitat per part de les persones, en la qualitat de la ciutadania i la seva implicació en la societat més enllà dels individus.

Les dretes: no tenen aquesta preocupació o aquest objectiu com una de les polítiques a desenvolupar quan governen... el perill l’agreuja i per això potser ara en parlem més de desafecció, quan el fenomen sociològic passa a ser estratègia política, quan passa a ser un instrument en mans d’una opció política--> l’ultra o l’extrema dreta, que a més compta amb la complicitat de determinats mitjans de comunicació. La coneguda màxima neoliberal “l’Estat és el problema i el mercat la solució” té com objectiu exercir aquesta pluja fina de descrèdit d’allò públic: la idea neoliberal viu en una paradoxa: que sent una opció política és en realitat l’antipolítica i això és el populisme.

Podem fer una altra aproximació:

Vector liberal: que prima els drets civils dels individus i l’obligació de l’Estat de respectar-los i protegir-los. (Paradoxalment potenciat també per les esquerres, reconeixent nous drets civils com el matrimoni homosexual, o millorant la llei de l’avortament o accelerant el tràmit del divorci...)

Vector republicà: que posa l’accent en els drets polítics dels ciutadans, els quals, en l’exercici de la seva autonomia pública, estan cridats ha exercir aquests drets per així participar en el govern de la societat.

En el desenvolupament de les democràcies europees en general els individus s’han bolcat més en el desplegament i gaudi de la seva autonomia privada que en l’exercici compromès de la seva autonomia pública. Segurament des de les institucions públiques tampoc no s’ha potenciat el suficient el vector republicà.

A aquest desequilibri entre els components liberals i republicans de la democràcia se li afegeix el desprestigi alimentat d’allò públic i amb tot plegat ja tenim el caldo de cultiu de la desafecció política.

Els valors de racionalitat i participació vinculats a un discurs republicà d’afirmació virtuosa d’una idea de llibertat positiva, han de ser els elements de canvi i de transformació que reivindica l’esquerra en un context com el que he dibuixat.

Racionalitat, perquè la Il·lustració y la vella màxima kantiana de la lluita emancipadora per tal que els homes assolissin una majoria d’edat crítica y autoconscient ha de ser un instrument d’acció política irrenunciable.

Als homes els hem de seguir parlant en el segle XXI com a ciutadans i això significa invocar la raó (no les vísceres), apel·lar al millor d’ells mateixos (no als més baixos sentiments) i utilitzar una estructura narrativa racional en els relats que defensem políticament. No es tracta de dir o defensar el que la gent vol sentir, sinó allò que pensem que és millor per la defensa de l’interès general.

Els sentiments i la imatge no són un fi, sinó un instrument al servei d’un discurs racional amb finalitats racionals.

La indiferència i el populisme moltes vegades neixen del ressentiment amb el que la gent sent que és tractada, quan és objecte d’una espècie de pim-pam-pum emocional, que els manipula i utilitza com a objectes sensibles de consum i mercadotècnia política... quan es redueixen a ser clients o consumidors.

Participació, perquè relacionat amb el que he dit hem d’afegir que la democràcia es desenvolupa en el fòrum, en el debat públic, en la presència quotidiana en els afers que delimiten l’interès general. La democràcia és participació deliberativa (Habermas) i això significa llenguatge, intercanvi intel·ligent d’arguments i contrast dels mateixos mitjançant raonaments participats on la dignitat equiparable i igualitària dels participants és condició sine qua non del procés.

El respecte per l’altre; LA MESURA, que ens permet la convivència ha de ser present en els nostres debats. De fet, el Parlament és el temple de la llibertat d’expressió, de la paraula, del debat i, en canvi, determinades paraules poden ser tallades. És més, fins i tot poden desaparèixer del diari de sessions i ningú no pensa que això atempti a la llibertat d’expressió. Per què? Perquè sabem que la llibertat d’expressió no és il·limitada i hi ha altres valors, altres llibertats o altres drets que han de prevaldre.

És curiós quan intentem fer aquest exercici o aplicar aquests paràmetres a la majoria de tertúlies que es desenvolupen d’un temps cap a aquí a certs mitjans de comunicació: ni respecte, ni mesura, ni empatia, ni ànim d’acord: ser devastadors és l’objectiu.

Discurs republicà, això és, assumir que es governa per el poble i pel poble, sent aquest l’ens polític sobre el que es construeix la sobirania i al que es subordinen les institucions, que han de ser controlades pels ciutadans mitjançant una capacitat d’interlocució directa i transparent amb els governants. Tanmateix, aquests han de saber tractar al poble amb la dignitat que es mereix i, per això, res millor que ser exemplars en la defensa virtuosa de la seva pròpia representació: autoexigència, responsabilitat i racionalitat en l’ús dels arguments i en l’apel·lació a la ciutadania per tal que aquesta participi: que participi en llibertat i se senti tractada com una igual, com algú a qui s’escolta i atén.

Recuperació de la Utopia, les esquerres hauríem de recuperar la utopia entesa com l’exploració d’allò possible front l’acceptació del que ens és donat.

Davant les incerteses i les pors (de la crisi econòmica, els canvis constants, la heterogeneïtat de la societat...)

Davant la injustícia, la intolerància, la marginació, la violència, la fam...

Només hi ha un camí, un camí que tots els membres d’aquesta taula compartim: més política, més acció política d’esquerres.

1 comentari:

Bárbara Paraula ha dit...

Estimada Señora Batet,

Mi nombre es Nuria, aunque seguramente le apareceré con Nick. Hace unas semanas le escribí a su email del Congreso de los Diputados pidiéndole que prestara atención a una solicitud que estudiaría como miembro de la Comisión Constitucional. No pierdo la esperanza de que me pueda escuchar antes del día 8 de Febrero que es cuando será convocada.

Creo que puede ser de su interés porque a menudo la leo sobre desafección ciudadana, y el texto sobre el que le pido atención es del artículo 23.1 de la C.E, aquel que habla de democracia directa.

Le hago un ruego más...... no deje de escribir, señora, lo hacía muy bien, y si se anima a un post más, aquí estaré yo para visitarla.

Un afectuoso saludo.