La Unió neix en un moment extrem, en el que la necessitat de gestionar la complexitat generada per dues guerres mundials i una Europa completament desestructurada cridava noves maneres de veure el món.
Ara som, al meu parer, en un altre moment de complexitat extrema, més diria jo, car no gaudim de la catarsi col·lectiva d’haver passat per les trinxeres. Els elements externs que ens assetgen: canvi climàtic, immigració, crim organitzat, terrorisme,... ens creen una inseguretat i una por que no sabem com controlar, amb el perill de canalitzar-les a través del ressorgiment dels nacionalismes i l’aferrament a la identitat més propera. Si a més hi sumem els elements interns de deriva de la UE amb una paràlisi de la seva construcció (segurament la primera que hi hagut des de la seva creació), confluent una ampliació d’Estats tendres des del punt de vista de la interiorització dels valors compartits i amb una societat instal·lada en el “xovinisme del benestar”, com diria Habermas, l’esperança comença a trontollar del tot.
Volem una Europa forta, no des de la retòrica, sinó per tal que expandeixi els seus valors i tingui una veu més clara i més independent al món ens diu la Comissió Europea. Llibertat, solidaritat, justícia, igualtat i no discriminació, democràcia, drets humans... qui els qüestiona com a conceptes? Ara cal que ens els creiem i, sobretot, que els vivim omplint-los de contingut dia a dia, i que les inseguretats i les incerteses amb les que convivim no ens arrosseguin a noves formes de feixisme. La clau, segurament, estarà en el valor social del deure, no només dels drets: aprendre a limitar-nos i no només exigir l’autolimitació dels altres.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada