ESCOLA D’ESTIU JOVENTUT SOCIALISTA DE CATALUNYA.

Formació, compromís, convivència, diversió... tot això és el que vaig poder compartir amb les joventuts socialistes el dissabte 25 de juliol al vespre. Va ser un plaer.
Us penjo, a continuació, part de la intervenció afegint algunes coses que sorgiren en el transcurs de la taula amb la Lídia Santos.


I. ÉS POSSIBLE LA CONVIVÈNCIA EN SOCIETATS NO HOMOGÈNIES? SÍ, HO HA DE SER.


Em sembla especialment important començar plantejant aquesta pregunta, perquè crec que és el rovell de l’ou, l’element essencial que hem de tenir en compte quan parlem d’organització territorial d’un Estat.

En la pregunta he volgut ja incloure la resposta: per nosaltres, sí, és possible. Tot i que les realitats que ens envolten van en la direcció oposada: Kosovo, Macedònia, Montenegro, de la idea de la creació d’un Estat d’Israel laic i sionista al 1948 a exigir el reconeixement d’un Estat jueu Israelí, en gran mesura els moviments indigenistes a alguns països iberoamericans... deia, malgrat aquests exemples, crec que aquests casos no van en la bona direcció i cal, per tnt, construir en una altra direcció.

De fet, depenent de quina és la resposta veurem com aquesta ens condueix cap a una banda o cap una altra. Gràfic em sembla els termes que va usar la Lídia

ORTEGA Y GASSET: parlava de la “conllevancia” en el sentit que calia que ens toleréssim... no és certament el mateix que el que deia Azaña.

AZAÑA: parlava, en canvi, sobre el “reconeixement mutu” cosa que implicava una manera molt diferent de veure les coses, on hi juga l’interès per l’altre, l’aprenentatge de l’altre, etc... Nosaltres ens sentim més a prop d’aquesta concepció.

Apunto un concepte sobre el que tornaré més endavant, perquè crec que és la pedra angular sobre la que cal construir la resta: radicalitat democràtica. Els valors de la revolució francesa ens porten a haver d’afirmar que ha de ser possible aquesta convivència en societats complexes. Hem de concebre la democràcia com el millor sistema de gestió del pluralisme, amb els tres principis essencials de llibertat, igualtat i solidaritat.

Per això el concepte de Nació que s’instal·la en el que es coneix com a concepte orgànic de nació, quan la nació és excloent i pretén una majoria homogènia a la comunitat política, no admetent la competència ideològica, llavors, no és factible.

El concepte de nació que hem d’usar és aquell que permet la coexistència de diverses identitats, buscant la comoditat de cada individu i les seves identitats, quedant fora només aquells que no respectessin les llibertats i els drets. Aquesta nació inclusiva requereix una forma de govern, un model territorial que no és més que el federalisme. Per què?

FEDERALISME és el que millor respon a societats complexes (sense buscar la homogeneïtat).

FEDERALISME no només com a tècnica de descentralització, sinó com a filosofia política de pacte de convivència en la diferència que arrenca amb el REPUBLICANISME, on la persona, el ciutadà es situa al bell mig de les polítiques impulsades pels poders públics.

FEDERALISME com a reconeixement de la pluralitat d’identitats.


II. LA CULTURA FEDERAL A ESPANYA... I A CATALUNYA

Manca de praxis política federal que en el fons és manca de praxis democràtica: en el sentit de valorar la deliberació, la discussió, la negociació, la cessió, la renúncia. Cal pensar que no hi ha vencedors i vençuts perquè aquesta dinàmica és contrària precisament a una concepció democràtica.

ULL!! Quan parlem que manca cultura federal a Espanya, en manca encara més a Catalunya... tampoc Catalunya és homogènia, per tant, també hauríem de parlar a més de l’Espanya plural de la Catalunya plural o de l’Euskadi plural...

Algunes fal·làcies associades a la idea de federalisme que hauríem de combatre i que de fet van associades als nacionalismes que tant distorsionen la imatge, per exemple, de Catalunya:

1. No és un mecanisme de suma cero, sinó de suma positiva: no es tracta de lluitar per guanyar quelcom pensant que l’altre ho perdrà... no té perquè perdre ningú. Cal treballar per l’interès comú, no només pel propi.

2. No és un model que potenciï la desigualtat, sinó la diferència en el cas que es vulgui, cosa que és completament diferent. Així ho ha fet palès la jurisprudència del TC. En tot cas, les diferències entre les CCAA crec que no han de ser un objectiu en elles mateixes, sinó una conseqüència de l’exercici de les competències pròpies i com a conseqüència de l’aplicació de polítiques públiques diferents, millors, amb les que obtinguem millors resultats.

3. No és un model entremig cap a la independència. De fet va en la direcció contrària, en el mesura que no es volen construir elements comuns, un tot que uneixi. Això ens fa molt de mal, perquè perdem fiabilitat i credibilitat front la resta d’Espanya.


III. ELS REQUISITS FONAMENTALS PER TENIR UN ESTAT FEDERAL

1. Voluntat de les parts a constituir-se en un tot. L’Espanya democràtica, però, neix a la inversa, després de 40 anys d’una dictadura centralista. Aquest pecat d’origen és irresoluble, però no té perquè condicionar la resta del model.
2. Estat compost. Som sens dubte un estat compost, homologable a d’altres que hi ha al món.
3. Repartiment competencial. Establert pel bloc de constitucionalitat, això és, la Constitució i els Estatuts d’Autonomia.
4. Instància jurisdiccional que resolgui conflictes. És el nostre Tribunal Constitucional
5. Institucions comuns. Principalment caldria tenir un Senat que fos una autèntica cambra de representació territorial. Clarament és el requisit més deficient del nostre model constitucional. Hi hagut creació d’altres òrgans importants per fer possible aquesta cooperació com poden ser: Conferència de Presidents o Conferències sectorials.


IV. EL NOU FINANÇAMENT COM UN FINANÇAMENT FEDERAL PER ESPANYA

Aconsegueix un bon equilibri entre autonomia i igualtat.
Establiment de mecanismes d’anivellament.
Els ingressos per les CCAA procedeixen fonamentalment dels ingressos tributaris i no de les subvencions.
Introdueix un criteri explícit de solidaritat.


V. I ARA QUÈ?

Ara cal definir el perquè volem competències i el perquè volem diners per exercir aquestes competències: quin model de polítiques públiques volem? Quina política educativa? Quina política sanitària? Quina política universitària?

Les diferències respecte altres CCAA vindran de com exercim les competències, no dels reconeixements que es facin en lleis estatals.


VI. UNA PROPOSTA D’UN FEDERALISME PELS CIUTADANS

Com a pacte de convivència en la diferència (no generant fractura social)
Com element de proximitat (subsidiarietat, reconeixement de diferents centres de poder, municipalisme...)
Com a pacte de radicalitat democràtica entre els ciutadans (debat constant, llibertat, cerca de l’equitat, de l’equilibri i de la cohesió i la justícia social... el ciutadà en el centre, com deia al començament).

En definitiva, el federalisme té dues potes que no es poden separar:

Un vessant de la construcció del tot: amb lleialtat institucional (pensem que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya és la primera norma que incorpora aquest principi en una norma jurídica), amb una idea d’interès comú, amb l’aplicació de dos principis bàsics com són la cooperació i la solidaritat.

Un vessant de reconeixement de les parts: amb un autogovern fort (un cogovern) i alhora amb l’exigència de corresponsabilitat, amb respecte a la diversitat i la pluralitat, amb respecte, en definitiva, per la llibertat.