RETORN ALS ORÍGENS DE LA UNIÓ: SENSE ENERGIA NO SOM RES

El 10 de gener de 2007 la Comissió Europea, coincidint amb els 50 anys justament dels Tractats de Roma, llença el Pla de Política Energètica. Aquest Pla té grans objectius, tres reptes a mitjà termini i tots tres em susciten preguntes que deixaré aquí obertes i que en el fons són els autèntics reptes als que crec s’enfronta la Unió Europea, més que la Unió, tots els ciutadans que en formem part i que així ens sentim:

1. Augment de la competitivitat: imprescindible pel creixement econòmic i el benestar dels ciutadans, cal apostar fortament per un mercat interior comú i una circulació lliure de les mercaderies que sigui real. És cert que fa molts anys es va aprovar aquesta llibertat en el marc de la Unió Europea, però també és cert que el suport físic per a garantir aquesta circulació no existeix en alguns indrets, pels quals hem d’apostar fortament (citaré com exemple el pas França-Espanya). Tanmateix serà necessària la inversió en I+D per abaratir el cost de l’energia i aconseguir alhora una major sostenibilitat, i en un pla d’estalvi i eficiència.

Podrà la UE actuar amb una veu única quan no és capaç de fer-ho en d’altres temes importants com la política exterior o la de defensa i seguretat? Podran prescindir els Estats d’actuar amb criteris nacionalistes?... el gran mal d’Europa, no ho oblidem.

2. Assegurar el subministrament (donada la dependència energètica d’Europa): només generem el 25% del que consumim, per tant, depenem dels països productors de gas i petroli. La imprevisibilitat de la majoria d’aquests països subministradors, la majoria amb règims no democràtics o amb democràcies molt inestables fa que les relacions tampoc no siguin senzilles pels Estats membres.

Què passa quan aquests països tenen règims repudiats per occident? Què passa si s’anul·la una visita a Espanya d’un ministre d’aquests països perquè hem atorgat la nacionalitat a un “enemic” de la seva Nació? Què passa quan vulneren drets humans? Hem de mantenir els tractes? On és el límit?

3. Sostenibilitat: ha quedat palès que el nostre creixement i modes de vida no és sostenible. Cal disminuir les emissions de CO2 i això vol dir disminuir la producció d’energia amb combustibles fòssils. Cal apostar per les energies renovables, ens diu la Comissió, i arribar al 20% d’elles l’any 2020. Al mateix temps, però, acceptem “pop” com animal de companyia i deixem que les nuclears comptin com energia renovable (és que si no França no signava).

Arribarem als objectius de millora de la sostenibilitat deixant llibertat absoluta perquè els Estats membres elegeixin el seu mix energètic? També en aquest cas continuarem donant prioritat a la voluntat nacional sobre l’interès general?

No em mal interpreteu, però. Penso sincerament que el pas que han donat les institucions comunitàries, totes tres (Parlament, Consell i Comissió) amb el recolzament al Pla de Política Energètica és un pas endavant que donarà els seus fruits, malgrat les contradiccions, malgrat les nostres pors i malgrat les incerteses inevitables a les que ens enfrontem.