La traducció al castellà del poemari de Joan Margarit va ser presentat el 23 de maig a Madrid, a Blanquerna, és clar. Però no parlaré de la presentació de luxe que va tenir, amb els seus dos grans amics luises, com va dir: en Luis García Montero i en Luis Antonio de Villena. De fet, tampoc no us parlaré del llibre, que us recomano, sinó que prendré com a pretext el títol i algunes paraules apuntades per García Montero.
Les cases de misericòrdia acollien grapats de nens i nenes que a ca seva no podien ser mantinguts pels pares, a cops, per les mares, que estaven soles. Elles hi renunciaven. Renunciaven a allò més sagrat: la maternitat, per tal que les criatures sobrevisquessin, per tal que rebessin un aixopluc, un emparament, un ordre... uns referents sobre els que poder construir el perímetre d’un mateix, els seus propis límits.
Era una època de barbàrie, de desestructuració imposada, de misèria i de desordre. Ara, en canvi, què bé que estem! Estem millor que volem! Som en un món d’ordre, amb forma de govern i d’Estat estable, dins d’una Unió Europea, amb socis admirats sempre, amb llibertat, amb més riquesa que mai, en el primer món sense fissures, a Occident!!
Sembla, però, que ara calen noves cases de misericòrdia. Sembla que malgrat les aparences a les cases no s’acaba de trobar l’ordre, ni l’oferiment de protecció, ni d’emparament desitjat. Tampoc no hi ha límits, fins i tot, de vegades, no hi ha valors. Ara cal ajut extern, cal que vingui la “supernany” a casa per “readucar” casos perduts o es demana que les institucions públiques prenguin la custòdia dels nens perquè no es troba cap camí alternatiu i la desesperació és tal i la impotència que se sent és tal que no hi ha altra sortida possible. Abans, les cases de misericòrdia calien físicament per “qüestions externes” ara el pretext ens ofèn més, ens ofega, diria jo, de veure com en les millors circumstàncies possibles no hi hagut progrés real.
Ens omplim la boca d’occident, de les societats avançades, de les noves tecnologies, de les societats obertes on els principis imperen... però en paral·lel, vivim un buit, en un calfred permanent buscant refugi.
La poesia (podem ser més generosos i parlar de la literatura) és ara possiblement l’única casa de misericòrdia que ens ofereix calidesa front l’horror exterior. El repte està en aconseguir treure l’art a la vida per tal que l’embelleixi.
Les cases de misericòrdia acollien grapats de nens i nenes que a ca seva no podien ser mantinguts pels pares, a cops, per les mares, que estaven soles. Elles hi renunciaven. Renunciaven a allò més sagrat: la maternitat, per tal que les criatures sobrevisquessin, per tal que rebessin un aixopluc, un emparament, un ordre... uns referents sobre els que poder construir el perímetre d’un mateix, els seus propis límits.
Era una època de barbàrie, de desestructuració imposada, de misèria i de desordre. Ara, en canvi, què bé que estem! Estem millor que volem! Som en un món d’ordre, amb forma de govern i d’Estat estable, dins d’una Unió Europea, amb socis admirats sempre, amb llibertat, amb més riquesa que mai, en el primer món sense fissures, a Occident!!
Sembla, però, que ara calen noves cases de misericòrdia. Sembla que malgrat les aparences a les cases no s’acaba de trobar l’ordre, ni l’oferiment de protecció, ni d’emparament desitjat. Tampoc no hi ha límits, fins i tot, de vegades, no hi ha valors. Ara cal ajut extern, cal que vingui la “supernany” a casa per “readucar” casos perduts o es demana que les institucions públiques prenguin la custòdia dels nens perquè no es troba cap camí alternatiu i la desesperació és tal i la impotència que se sent és tal que no hi ha altra sortida possible. Abans, les cases de misericòrdia calien físicament per “qüestions externes” ara el pretext ens ofèn més, ens ofega, diria jo, de veure com en les millors circumstàncies possibles no hi hagut progrés real.
Ens omplim la boca d’occident, de les societats avançades, de les noves tecnologies, de les societats obertes on els principis imperen... però en paral·lel, vivim un buit, en un calfred permanent buscant refugi.
La poesia (podem ser més generosos i parlar de la literatura) és ara possiblement l’única casa de misericòrdia que ens ofereix calidesa front l’horror exterior. El repte està en aconseguir treure l’art a la vida per tal que l’embelleixi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada