PER QUÈ SEMPRE OBLIDEM LA POLÍTICA DE DEFENSA?

Sembla que és un bon moment per parlar de la política de defensa, per diferents motius:

• perquè escapa a la conjuntura



• perquè és (o hauria de ser) una política d’Estat (també és cert que aquesta legislatura no ho ha semblat)



• perquè no dóna (ni treu) vots, amb la qual cosa se’n pot parlar sense condicionants, ni contaminants, no tenint al cap res més que l’interès superior, l’interès general dels ciutadans espanyols, d’Espanya i també de la política internacional i els interessos dels ciutadans d’arreu del món.

No ens podem enganyar, els conceptes de seguretat, defensa, solidaritat, relacions i col·laboració amb tercers països, ajut humanitari... en abstracte, són conceptes pacífics, compartits per tothom, però quan baixem a parlar de casos i coses concretes ja sembla més complicat posar-se d’acord. En aquest àmbit és indiscutible que tots els partits polítics tenim la responsabilitat d’exercir un cert grau de pedagogia amb la societat i no caure en el raonament maniqueista de:

Forces Armades = dolent
ONG’s = bo

El seminari celebrat per la Fundació Jaime Vera els dies 10 i 11 de desembre és un exemple excel·lent d’aquesta pedagogia i esforç per part del partit socialista. Per cert, el dia 10 de desembre vam commemorar el dia Universal del Drets Humans.

Hi ha segurament un element cabdal, del qual depèn en gran mesura l’èxit de qualsevol operació internacional, que és la vinculació civil-militar. La cooperació dels militars amb la societat civil del país on s’està actuant es mostra com un element d’aproximació fonamental. Que els especialistes i representants de les dues bandes en sintonia puguin aprendre i entendre’s mútuament farà amb tota seguretat que es pugui arriba a resultats òptims. I què és allò òptim quan fem l’avaluació de la cooperació civil i militar? Doncs sembla que involucrar a la població del país, sent el test de l’acceptació el test de l’èxit.

Si hi ha formació de soldats nacionals perquè entenguin que la defensa de la seva població també va amb ells, si hi ha contractes per a participar en la construcció de noves infrastructures o la reconstrucció del que s’ha destruït, si hi ha ajut a la formació de professionals com mestres o metges que s’ocupin de les generacions que venen i si hi ha una conscienciació de l’elit governant perquè treballin per a la consolidació i enfortiment institucional del seu país hi haurà avanç... si no, no.

En aquest sentit, les nostres tropes a l’Afganistan estan explorant la possibilitat de formar soldats afganesos per tal que s’ocupin de la protecció de part de la regió assignada al PRT gestionat per Espanya.

D’altra banda, també cal destacar la feina feta per l’empresa pública de construccions i serveis, TRAGSA, que contracte afganesos per totes aquelles obres que estan desenvolupant sobre el terreny. Així, a més de les relacions positives que impliquen aquests contractes també es dóna una injecció econòmica a famílies del país que pot ajudar de mica en mica anar creant un entramat social fonamental per a qualsevol Estat.

Finalment, sens dubte, és obligat que destaquem la feina duta a terme per l’AECI, amb un compromís clar per a la millora de la vida dels ciutadans afganesos que porten dècades patint la desestabilització política o directament la guerra. Els temes prioritaris en els que s’està invertint són:
1. infrastructures,
2. salut,
3. aigua i sanejament,
4. educació i
5. agricultura i regadius.
De forma transversal, però, no podem deixar d’esmentar dos temes que cal tenir sempre presents: l’enfortiment institucional que farà a la llarga que sigui possible el manteniment de tot el que es faci i la qüestió del gènere, treballant també perquè la dona pugui ser considerada com una ciutadana en igualtat de drets.

Per tot això és fonamental saber prioritzar i concentrar els esforços. Fixar-nos objectius erronis pot portar al fracàs més absolut.