TOLERÀNCIA O LA CREENÇA EN LA LLIBERTAT

Edward Morgan Forster

Aquesta setmana quatre apunts sobre la tolerància... Prenc com a pretext el llibret d’Edward Morgan Forster En lo que creo, les reflexions del qual em van captivar especialment entorn aquest concepte. Quan es tracta de construir la convivència entre ciutadans tots hem de posar de la nostra part. No es tracta, ni molt menys, d’exigir només drets i respecte dels altres, sinó que principalment cal fer-se el llistat de les obligacions i dels deures, pensant en contribuir en tot allò que volem que els altres aportin també; una cosa així com l’aplicació del vel de la ignorància que ens proposa Rawls (un altre dia en parlarem més d’aquest tema). Com ens diu Forster “es muy fácil ver el fanatismo en los otros, pero es muy difícil reconocerlo en uno mismo...”. És fàcil apreciar la incompetència en el treball dels altres, però en canvi mai no som a punt per acceptar que nosaltres també ens equivoquem sovint. El paradigma d’això es dóna en la crítica als servidors públics, a voltes per part d’aquells que més ineficients i menys carinyo posen en les seves responsabilitats. Tanmateix, l’autor ens presenta una reflexió ben simple: “Sí, la tolerancia puede ser aburrida pero también enciende la imaginación, ya que todo el tiempo tienes que imaginar que estás en los zapatos de la otra persona, lo cual es un ejercicio espiritual deseable” i continua: “Tolerancia no es lo mismo que debilidad, soportar a las personas no significa rendirse ante ellas”. Això em fa pensar altre cop en la necessitat de construir una èpica entorn els nostres valors. Ara parlem de tolerància, però el mateix es dóna amb la solidaritat, la llibertat, la igualtat... tot sona avorrit a les nostres orelles.

Recordo, al mateix temps, les classes de filosofia del dret de primer i quart de carrera, on els professors Malem, Caracciolo, Calsamiglia, Vilajoana, Pérez Triviño... ens explicaven la incorrecció de l’expressió “ser tolerant amb els immigrants” o “ser tolerants amb el tabac” o “ser tolerant amb els que porten un piercing”... perquè en aquestes circumstàncies no tolerem res. No es tracta de la nostra benevolència o comprensió o acceptació de res, perquè tot el que hem esmentat forma part de l’ésser mateix; de la seva llibertat. Forster demana menys, el seu grau d’exigència envers l’home és que “tolerem”, com a mínim que tinguem capacitat empàtica i “tolerem” la diferència de l’altre... si creiem de debò en la llibertat i, sobretot, no temem allò diferent, veurem com els escenaris en els que crèiem que érem tolerants es redueixen. En tot cas, apropar-se a l’altre, intentar entendre’l i arribar a l’estima, com ja he dit en d’altres ocasions, hauria de ser objectiu universal. Tindríem millor convivència, aprendríem més coses i per tant seríem més rics i, sobretot, seríem més feliços.